“Fotem hòsties al diccionari, sí, però ajudem a fer visible el català”

Ostres, és molt relatiu, això. Què vol dir, estar-ho petant? Les coses van millor que abans, i amb això ja em conformo. Però estar-ho petant... què va!

Sí, això ho fem molt els rapperos. Treure maquetes, mixtapes... Fins que no ha arribat Flors mentre visqui, que és ja un senyor disc, en el sentit que s’ha publicat en format físic i pots anar a comprar-lo a la botiga, havia tret cançons que havia gravat a casa de manera autogestionada, amb vídeos fets per nosaltres. Fins al gener d’aquest any no havia fet res de manera professional.

Estem vivint en l’època del single. La majoria d’artistes en treuen un cada dos mesos, la qual cosa és molt lògica. En comptes de fer un petardasso i que la resta vagi baixant, mantens la gent endollada. Però aquesta vegada, en lloc de treure deu senzills, em venia de gust fer una cosa amb cara i ulls, que expliqués una història amb un principi i un final. Volia fer un treball complet i presentar-lo com a tal en els concerts.

Fa deu anys que rapejo, jo. Vaig començar amb 14 o 15 anys, al pati de l’escola, amb els col·legues. T’arriben els primers temes i penses: “Ostres, que guai, mira aquest tío què diu.” I, després, arriba ja la típica flipada: “I si ho féssim nosaltres?” Els primers resultats van ser catastròfics. Teníem quinze anys i t’ho pots imaginar. La de pedres que havíem fet! Però, de mica en mica, es va anar convertint en un hobby. Hi havia també qui feia esport, però ja veus que jo no estic fet gaire per a això [ensenya els braços]...

Vaig intentar-ho a primària, però, en habilitats psicomotrius soc molt descoordinat. En fi, el rap es va convertir en la nostra afició. La vam mantenir quan teníem 16 anys, 17, 18, 19, 20, 21... Era el que ens agradava fer i, ara, per sort, he tingut la sort de convertir-ho en la meva feina.

Ho soc! No m’han retirat el títol, que jo sàpiga...

No, això no. Vaig acabar la carrera i vaig treballar d’enginyer, però va arribar un punt que vaig pensar: “Osti, tu, soc molt jove...” M’agradava molt. Era una feina –i no ho dic per fer-me el pilota amb la Seat– on estava súper a gust. Treballava en cotxes... Va arribar un punt, però, que vaig pensar: “Tinc 24 anys i, a mi, el que em mola és fer música.” Veia que la meva música, a la gent, cada cop li estava agradant més i va arribar un moment que vaig dir-me: “Tío, saps què? Agafo aquests diners que he estalviat i apostem-hi fort. Hem vingut a jugar!” Així que vaig plegar, vaig viatjar un temps i, en tornar, vaig fer la mixtape anterior, que es deia 10 vos guard. La cosa va començar-se a activar de veritat, vam tenir l’oportunitat de fer el disc, vam començar a preparar-lo i ara... no puc plegar! He entrat a la trampa... [riu]

És difícil, això, ja que definir-se a un mateix pot arribar a ser un exercici molt pedant. Fem rap, o música urbana, que és transversal. Ho pot escoltar tothom i no estranyar-se, i això és el més positiu d’allò que fem. És una música, segurament per culpa de les influències que tenim, molt costumista. Parla de tu a tu, i tothom la pot fer seva.

Sí, i tant. P.A.W.N. Gang el van posar de moda, això és innegable. I el que han fet ells, o humilment estic fent jo, ha contribuït a fer que els xavals que volen fer rap puguin emmirallar-se amb gent d’aquí que ho fa en català. Quan jo vaig començar, les meves influències, aquells que m’inspiraven a fer música, eren tot castellanoparlants i anglosaxons.

Jo soc de Terrassa, a l’àrea metropolitana de Barcelona. Ma mare és de Barna i, el meu pare, de Còrdova. Casa meva sempre ha estat un foc creuat entre català i castellà. I, com jo, la majoria de gent que viu a l’àrea metropolitana mescla tot el dia català i castellà. Això no vol dir que no el sàpiga escriure, puc fotre unes redaccions que flipes. Però això es reflecteix en la nostra música, on parlem amb aquest català ple de “barbarismes”, si ho vols dir així. Té una part bona i una part dolenta, crec. Òbviament destrossem el català. Fotem mil hòsties al diccionari i tot allò que vulguin els puristes. Però estem ajudant a fer visible el català i que els xavals diguin: “Ei, fem rap en català, que és el que tenim a la nostra terra.”

Soc més de mates, però sí, crec que em defenso bastant bé. Pel que fa a accentuació, tampoc és tan complicat, el català.

Més que sobre la mort són sobre el fet que les coses tenen una durada. I que res és per sempre. El tema que més parla d’això s’anomena Tu també moriràs i va sortir amb el Chen, que és el productor del disc. Un mestre. Estàvem un dia parlant sobre el fet que, moltes vegades, els rapers, o els músics en general, diuen: “Jo, quan em mori, seguiré viu a través de la meva obra.” I vam pensar: “Sí, d’acord, però això no et servirà de res, estaràs six feet deep.” És el nihilisme optimista, que es diu. La palmaràs i cal que sàpigues que res del que facis durarà més de cinc, deu o vint anys, si et va molt bé. No et servirà de res, de manera que intenta fer el bé i passa-ho tan bé com puguis, perquè res és massa important.

Em crec molt un concepte que es diu “ser real”, que és pel que, finalment, has de vetllar. Si la teva vida són pistoles, drogues i tot això, i és clar que hi ha gent que viu aquesta vida, canta-ho, perquè és la realitat i no has d’amagar-la. En el meu cas, però, que he tingut la sort d’estudiar, treballar i tenir una vida normal, no tinc necessitat de cantar sobre coses que no he viscut. Per això dic a la penya que s’apoderi, estudiï i intenti ser algú el dia de demà.

Què va! Són una referència absoluta! El rap americà, per exemple, beu molt del folklore típic del país, de manera que vam pensar a agafar alguna cosa d’aquí i fer-la nostra. El Chen i jo, de Manel, en som bastant fans, de manera que vam triar Al mar i ens la vam fer nostra.

Hem d’agafar-nos a les nostres referències! I Flors mentre visqui, com deia, també va sobre això: Serrallonga es mor i sembla que sigui el puto amo, quan al capdavall era un bandoler que feia bandoleries! Volíem donar veu a aquesta llegenda, però en clau d’humor i fent com si en Serrallonga visqués actualment, amb la mà plena d’anells.

Sí, però, a més, no hi ha cap gènere que es salvi de correccions vocals. Nosaltres el fem servir com si fos un instrument més. Posar un Auto-Tune a la nostra veu és com afegir-hi un saxo. Ens agrada el toc que li dona. Ara bé: jo no intento vendre a ningú que soc un cantant de puta mare i que tinc una veu prodigiosa. Simplement m’agrada com sona, sé més o menys com entonar perquè soni guai i ja està. No intento vendre a ningú que soc el Pavarotti de l’any 2019. El problema el tenen molts poperos que no en tenen ni idea de cantar, tiren d’això a dojo i, després, als concerts, han de fer playback.

Ja ha passat, de fet. Als Estats Units el hip-hop ja s’ha imposat com a gènere més escoltat i pots veure col·laboracions de Migos amb Katy Perry, per exemple. I, aquí, a petita escala, també, ja que jo mateix he fet un tema amb Oques Grasses. Et fa adonar que també hi tenim un espai, a la música.

Sí, rotundament. M’hi estic trobant als concerts, on, òbviament, hi ha un gran gruix de gent entre els 16 i els 22 anys però també hi ha qui em ve a veure, o m’escriu, dient-me: “Tinc 40 anys i la teva música m’encanta!” Això et dona força i t’anima a seguir endavant.

És fotut. Et diu molt del lloc on estem que a un paio, pel fet de cantar, el vulguin fúmer a la presó. Ara bé, tot i que el missatge de Valtònyc el comparteixi, crec que es pot dir el mateix amb més gràcia. Però, vaja, no és motiu per posar ningú a la presó, és clar.

Sí, però cada cop menys. Em vaig dir que no votaria a les eleccions passades i vaig fer-ho perquè, si no, es muntava un sidral que flipes. Però... és una merda. No hi ha ningú que representi la meva forma de pensar, i els que en son més pròxims, al final t’adones que són polítics que miren per ells mateixos.