Música

LILDAMI

CANTANT

“Fotem hòsties al diccionari, sí, però ajudem a fer visible el català”

Jo he tingut la sort d’estudiar, treballar i tenir una vida normal... no tinc necessitat de cantar sobre coses que no he viscut
A la Seat hi estava molt a gust, però va arribar un punt que vaig pensar: “Tinc 24 anys i, a mi, el que m’agrada és fer música”

Lildami (àlter ego artístic de Damià Rodríguez, nascut a Terrassa fa 24 anys) és un dels noms en voga de la vessant més jove de l’escena musical a Catalunya. Ell és cantant de trap i, aquest 2019, ha publicat el seu primer disc amb el paraigua d’una discogràfica: Flors mentre visqui (Halley Records). Aquest mes actuarà, amb entrades exhaurides, a Mataró (avui) i Manresa (dia 25) i, a l’estiu, se’l podrà veure en festivals com Lo Riu d’Amposta, l’Ítaca de l’Estartit, el Cruïlla de Barcelona, el Clownia de Sant Joan de les Abadesses o l’Anòlia d’Igualada.

Té la sensació, com es diu ara, d’estar-ho ‘petant’?
Ostres, és molt relatiu, això. Què vol dir, estar-ho petant? Les coses van millor que abans, i amb això ja em conformo. Però estar-ho petant... què va!
Ha publicat el seu primer disc, tot i que ja n’havia fet uns quants per vies menys convencionals...
Sí, això ho fem molt els rapperos. Treure maquetes, mixtapes... Fins que no ha arribat Flors mentre visqui, que és ja un senyor disc, en el sentit que s’ha publicat en format físic i pots anar a comprar-lo a la botiga, havia tret cançons que havia gravat a casa de manera autogestionada, amb vídeos fets per nosaltres. Fins al gener d’aquest any no havia fet res de manera professional.
És important el concepte ‘disc’ en una generació com la seva?
Estem vivint en l’època del single. La majoria d’artistes en treuen un cada dos mesos, la qual cosa és molt lògica. En comptes de fer un petardasso i que la resta vagi baixant, mantens la gent endollada. Però aquesta vegada, en lloc de treure deu senzills, em venia de gust fer una cosa amb cara i ulls, que expliqués una història amb un principi i un final. Volia fer un treball complet i presentar-lo com a tal en els concerts.
Com va iniciar-se en això del rap?
Fa deu anys que rapejo, jo. Vaig començar amb 14 o 15 anys, al pati de l’escola, amb els col·legues. T’arriben els primers temes i penses: “Ostres, que guai, mira aquest tío què diu.” I, després, arriba ja la típica flipada: “I si ho féssim nosaltres?” Els primers resultats van ser catastròfics. Teníem quinze anys i t’ho pots imaginar. La de pedres que havíem fet! Però, de mica en mica, es va anar convertint en un hobby. Hi havia també qui feia esport, però ja veus que jo no estic fet gaire per a això [ensenya els braços]...
Bàsquet tampoc, vostè que li dedica una cançó a Pau Gasol?
Vaig intentar-ho a primària, però, en habilitats psicomotrius soc molt descoordinat. En fi, el rap es va convertir en la nostra afició. La vam mantenir quan teníem 16 anys, 17, 18, 19, 20, 21... Era el que ens agradava fer i, ara, per sort, he tingut la sort de convertir-ho en la meva feina.
Era dissenyador industrial, vostè...
Ho soc! No m’han retirat el títol, que jo sàpiga...
Ja no treballa a la Seat, però.
No, això no. Vaig acabar la carrera i vaig treballar d’enginyer, però va arribar un punt que vaig pensar: “Osti, tu, soc molt jove...” M’agradava molt. Era una feina –i no ho dic per fer-me el pilota amb la Seat– on estava súper a gust. Treballava en cotxes... Va arribar un punt, però, que vaig pensar: “Tinc 24 anys i, a mi, el que em mola és fer música.” Veia que la meva música, a la gent, cada cop li estava agradant més i va arribar un moment que vaig dir-me: “Tío, saps què? Agafo aquests diners que he estalviat i apostem-hi fort. Hem vingut a jugar!” Així que vaig plegar, vaig viatjar un temps i, en tornar, vaig fer la mixtape anterior, que es deia 10 vos guard. La cosa va començar-se a activar de veritat, vam tenir l’oportunitat de fer el disc, vam començar a preparar-lo i ara... no puc plegar! He entrat a la trampa... [riu]
Com definiria la música que fa?
És difícil, això, ja que definir-se a un mateix pot arribar a ser un exercici molt pedant. Fem rap, o música urbana, que és transversal. Ho pot escoltar tothom i no estranyar-se, i això és el més positiu d’allò que fem. És una música, segurament per culpa de les influències que tenim, molt costumista. Parla de tu a tu, i tothom la pot fer seva.
Està normalitzat el ‘trap’ en català?
Sí, i tant. P.A.W.N. Gang el van posar de moda, això és innegable. I el que han fet ells, o humilment estic fent jo, ha contribuït a fer que els xavals que volen fer rap puguin emmirallar-se amb gent d’aquí que ho fa en català. Quan jo vaig començar, les meves influències, aquells que m’inspiraven a fer música, eren tot castellanoparlants i anglosaxons.
El seu crit de guerra, com podem veure en la seva samarreta, és ‘imparabla’ [sic]. La llengua catalana... la defensa o l’agredeix?
Jo soc de Terrassa, a l’àrea metropolitana de Barcelona. Ma mare és de Barna i, el meu pare, de Còrdova. Casa meva sempre ha estat un foc creuat entre català i castellà. I, com jo, la majoria de gent que viu a l’àrea metropolitana mescla tot el dia català i castellà. Això no vol dir que no el sàpiga escriure, puc fotre unes redaccions que flipes. Però això es reflecteix en la nostra música, on parlem amb aquest català ple de “barbarismes”, si ho vols dir així. Té una part bona i una part dolenta, crec. Òbviament destrossem el català. Fotem mil hòsties al diccionari i tot allò que vulguin els puristes. Però estem ajudant a fer visible el català i que els xavals diguin: “Ei, fem rap en català, que és el que tenim a la nostra terra.”
Deia que feia redaccions ‘flipants’, a classe. Li anava bé, el català, a l’escola?
Soc més de mates, però sí, crec que em defenso bastant bé. Pel que fa a accentuació, tampoc és tan complicat, el català.
Tornant al disc, hi ha uns quants temes que parlen de la mort.
Més que sobre la mort són sobre el fet que les coses tenen una durada. I que res és per sempre. El tema que més parla d’això s’anomena Tu també moriràs i va sortir amb el Chen, que és el productor del disc. Un mestre. Estàvem un dia parlant sobre el fet que, moltes vegades, els rapers, o els músics en general, diuen: “Jo, quan em mori, seguiré viu a través de la meva obra.” I vam pensar: “Sí, d’acord, però això no et servirà de res, estaràs six feet deep.” És el nihilisme optimista, que es diu. La palmaràs i cal que sàpigues que res del que facis durarà més de cinc, deu o vint anys, si et va molt bé. No et servirà de res, de manera que intenta fer el bé i passa-ho tan bé com puguis, perquè res és massa important.
No encarna aquell prototip de cantant de rap obsessionat pel poder i les drogues, vostè.
Em crec molt un concepte que es diu “ser real”, que és pel que, finalment, has de vetllar. Si la teva vida són pistoles, drogues i tot això, i és clar que hi ha gent que viu aquesta vida, canta-ho, perquè és la realitat i no has d’amagar-la. En el meu cas, però, que he tingut la sort d’estudiar, treballar i tenir una vida normal, no tinc necessitat de cantar sobre coses que no he viscut. Per això dic a la penya que s’apoderi, estudiï i intenti ser algú el dia de demà.
Té un tema anomenat ‘La dels Manel’ , amb ‘Al mar’ de base. No són massa avorrits, els Manel, per a un cantant de ‘trap’?
Què va! Són una referència absoluta! El rap americà, per exemple, beu molt del folklore típic del país, de manera que vam pensar a agafar alguna cosa d’aquí i fer-la nostra. El Chen i jo, de Manel, en som bastant fans, de manera que vam triar Al mar i ens la vam fer nostra.
En una altra cançó diu: “«I feel like» Serrallonga, el millor bandoler, perquè controlo la zona de Tortosa fins a Ribes de Freser.”
Hem d’agafar-nos a les nostres referències! I Flors mentre visqui, com deia, també va sobre això: Serrallonga es mor i sembla que sigui el puto amo, quan al capdavall era un bandoler que feia bandoleries! Volíem donar veu a aquesta llegenda, però en clau d’humor i fent com si en Serrallonga visqués actualment, amb la mà plena d’anells.
Parli’ns de l’Auto-Tune, que és aquest modulador de veu omnipresent en discos com el seu. Significa, per a aquestes noves músiques urbanes, el mateix que la guitarra elèctrica per al rock?
Sí, però, a més, no hi ha cap gènere que es salvi de correccions vocals. Nosaltres el fem servir com si fos un instrument més. Posar un Auto-Tune a la nostra veu és com afegir-hi un saxo. Ens agrada el toc que li dona. Ara bé: jo no intento vendre a ningú que soc un cantant de puta mare i que tinc una veu prodigiosa. Simplement m’agrada com sona, sé més o menys com entonar perquè soni guai i ja està. No intento vendre a ningú que soc el Pavarotti de l’any 2019. El problema el tenen molts poperos que no en tenen ni idea de cantar, tiren d’això a dojo i, després, als concerts, han de fer playback.
La història ens diu que, tal com ha passat amb el ‘punk’, el ‘trap’ acabarà sent domesticat per la gran indústria.
Ja ha passat, de fet. Als Estats Units el hip-hop ja s’ha imposat com a gènere més escoltat i pots veure col·laboracions de Migos amb Katy Perry, per exemple. I, aquí, a petita escala, també, ja que jo mateix he fet un tema amb Oques Grasses. Et fa adonar que també hi tenim un espai, a la música.
Poden agradar les seves cançons a altres generacions?
Sí, rotundament. M’hi estic trobant als concerts, on, òbviament, hi ha un gran gruix de gent entre els 16 i els 22 anys però també hi ha qui em ve a veure, o m’escriu, dient-me: “Tinc 40 anys i la teva música m’encanta!” Això et dona força i t’anima a seguir endavant.
Què en pensa del fet que un cantant de rap com vostè, com Valtònyc, hagi hagut de marxar del país per les seves cançons.
És fotut. Et diu molt del lloc on estem que a un paio, pel fet de cantar, el vulguin fúmer a la presó. Ara bé, tot i que el missatge de Valtònyc el comparteixi, crec que es pot dir el mateix amb més gràcia. Però, vaja, no és motiu per posar ningú a la presó, és clar.
Li interessa la política?
Sí, però cada cop menys. Em vaig dir que no votaria a les eleccions passades i vaig fer-ho perquè, si no, es muntava un sidral que flipes. Però... és una merda. No hi ha ningú que representi la meva forma de pensar, i els que en son més pròxims, al final t’adones que són polítics que miren per ells mateixos.

Irònic i en català

Amb lletres iròniques que eviten els grans tòpics de l’univers trap, Lildami s’ha erigit en una de les veus més populars de les músiques urbanes a Catalunya. Cançons com ‘Pau Gasol’ i ‘Maleducao’ acumulen centenars de milers de reproduccions a les xarxes socials i, en els seus concerts, cada vegada més multitudinaris, el seu públic rapeja els seus temes de principi a fi. Aquest diumenge s’estrena el seu nou vídeo, Home de l’espai, amb Suu i Sr. Chen.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.