Parir una mare és complicat. Ha estat un procés interessant des de molts punts de vista. Però l’emocional ha estat més subratllat. Perquè el llibre parteix d’una voluntat d’entendre la meva mare i de saber fer de mare partint d’aquesta entesa. Per tant, és un text molt íntim i molt emocional i, a diferència d’altres llibres, comporta tot aquest procés que no sé si en diria de dificultat, que potser no és la paraula, sinó més aviat atrevir-se a fer-ho, tenir la voluntat, no fugir d’estudi, anar al rovell de l’ou i no defugir quan fa una mica de pupa, ficar-s’hi, allà dins.

Per molts motius. Primer perquè la meva mare va morir fa cinc anys i per tant el procés de dol estava en un moment en què ja podia parlar-ne. Després perquè jo soc mare i penso que aquest llibre l’hauria escrit d’una manera molt diferent si no hagués estat mare. Soc mare d’una filla adolescent, que és un moment en què et planteges moltes coses de la maternitat. I després perquè tinc sis novel·les publicades i per a aquesta potser necessitava tenir un cert domini de l’ofici o potser treure’m de sobre aspectes tècnics que ja m’havien espantat altres vegades i que ja havia vist que podia tirar endavant.

Com ara anar perduda si no tenia un argument. M’és igual, si no tinc un argument. Preocupacions d’aquesta mena que un cop ja n’has fet sis potser ja no les tens tant perquè ja les has viscut. I m’interessava més centrar-me en aquesta part emocional que deia.

Em vaig imaginar que si la meva mare hagués viscut cinc anys més, què hauria passat? Per tant, el punt de partida ja és ficció. M’he imaginat que la vida ens havia regalat cinc anys d’oportunitats de conèixer-nos més, de parlar més i dir-nos totes aquelles coses que al llarg de la vida no vam ser capaces de dir-nos. No és la meva mare al cent per cent ni molt menys, hi ha trets que estan exagerats a favor de la narrativa, perquè qui mana aquí és la novel·la, qui mana aquí és la ficció, claríssimament, però també amb la voluntat de dir unes coses molt concretes, sobre la possibilitat de reconciliació, sobre la possibilitat d’entesa, sobre que a vegades et pots estimar molt una persona però els caràcters són incompatibles, sobre la possibilitat de mantenir aquestes converses que a les sèries veiem tan normals però que a la vida real no es produeixen. A les famílies, un no s’asseu i comença a fer el sermó i els fill l’escolten, això no és així.

Exacte, que tot quadra i els nens seuen i escolten. No passa. Però bé, tots aquests plantejaments han begut de la ficció, han begut dels records, han begut dels records de les germanes, d’intentar rememorar alguna cosa a través d’algun objecte... Que no sé si és un record real o és un record de ficció. Realment, a Mare hi ha un poti-poti que ni jo mateixa sé què és real i què és mentida, però és igual.

Ha estat molt terapèutic, però net no he fet. Perquè a la vida les coses no són així, no és “Fes aquest exercici” i ja t’has curat. Però crec que va lligat amb la maduresa personal. Si alguna cosa aprenem quan ens fem grans és això, que dos i dos no són quatre, per més que t’ho hagin dit i que en les matemàtiques quadri. Som complexos, contradictoris, som incoherents, de vegades som injustos sense voler ser-ho, de vegades ens costa dir un “Perdona”... Hi ha molts components de l’ésser humà que ens fan ser complicats. I conviure no és fàcil. I en família encara és més complicat. A mi m’ha ajudat a explicar-me moltes coses, moltes de la meva maternitat. A no culpabilitzar-me tant, a entendre que no estava repetint tot el que feia la meva mare, cosa que ens passa a totes les mares, que un dia et mires al mirall i les veus a elles, fent el que tu havies criticat tant.

A tots ens passa que de cop penses: “Per què estic dient aquesta frase absurda, que quan era adolescent em provocava la mateixa ganyota amb què ara em mira la meva filla?” Doncs he desdramatitzat una mica tot això per veure que és normal, que és humà. Sempre he escrit perquè necessito un llibre d’instruccions de la vida. Si no, no entenc res del que passa al món. I en aquest llibre això és fonamental. M’he escrit què és ser mare i què és ser filla i ara, com a mínim, ho porto millor. Crec...

Això prové de la meva vida personal. Tinc dues germanes i podria haver creat la figura d’un germà, però com que ho desconec no m’hi vaig atrevir. I hauria estat interessant veure com aquest tipus de mare normalment diferencia molt com cria un nen o una nena.

Però jo tinc una nena! Aquestes coses realment necessito que la vida me les doni. I aleshores les puc posar per escrit. Això de novel·la femenina, però, tens raó que hi ha moltes dones a la història... Però l’altre dia em va molestar que a la Central del Raval em tenien en una taula “En femení”, i estic molt agraïda que em tinguin en una taula, però l’etiqueta pot tirar enrere molts homes que també els pot agradar la novel·la i que hi poden veure la seva mare.

Per això la portada és una oca. Perquè volíem fugir d’una cosa nyonya. Perquè, malauradament, la paraula mare, que té molta potència, per a algú també podria semblar una història ja explicada. I la maternitat ens afecta a tots. Però l’oca ens donava el sentit de la Raquel, que és un personatge que és dur i té mala llet, com una oca, i alhora és graciós.

Perquè m’ha format com a persona. Tot el que escric sorgeix de la meva vida personal, perquè escric per entendre’m i per entendre el món. I pertanyo a una família protestant antiga, de quarta generació, i vaig ser criada pel meu avi, que em va ensenyar les dues coses fonamentals de la vida: a donar gràcies a Déu orant i a caminar. Això m’ha constituït, crec que també com a escriptora. Llegir la Bíblia des de ben petita, interpretar els textos, les metàfores, el paper dels bons i dels dolents, la veu aquesta de narrador omniscient que és Déu..., em va anar amarant de literatura. A més, ser diferent és una cosa que sempre busquem els escriptors, per mirar des del marge, no des de la centralitat, on no es veu res.

Va patir l’efecte de ser una segona novel·la quan la primera ha tingut molt bona rebuda. I aleshores es valora amb més duresa. No és tan potent com a novetat temàtica. A El dit de l’àngel parlava del protestantisme, que no havia estat tractat mai, i a Mirada, de la dictadura de la imatge, que ha estat més tractada.

M’interessava de Friedrich que va ser un dels primers pintors que va dir que ell adorava Déu a partir de la pintura, del seu art, que era com s’acostava a l’absolut. Per això vaig començar a estudiar-lo. Entre ell i jo hi ha molta distància però també una connexió. Ell deia que no s’havia de pintar el que es veia, sinó el que sortia de dins, que també és la meva manera d’apropar-me a la literatura.

Pura sang sorgeix de la pregunta de si un pot viure la vida que toca viure o ha de ser coherent amb com s’és. I si no ets coherent amb com ets i vius una vida modèlica perquè t’han dit que seràs més feliç, segur que acabes pringant, que és el que li passa a la meva protagonista. És la meva novel·la amb més argument i suspens, que la fan més convencional.

Com a lectora, dues coses: intel·ligència i música. Quan estic notant que un narrador m’està donant un punt de vista inesperat, una manera de veure les coses, d’arribar a conclusions que m’il·luminen, m’agrada molt. I després la música, que m’estigui acompanyant amb les frases, que tingui un component poètic, que et fa aturar-te, subratllar, assaborir-ho..., això ho fan els grans autors. I és la meva ambició.

Els primers casos són posar-me el barret de periodista. Amb La primavera pendent m’ho vaig passar molt bé buscant documentació de l’època, consultant llibres amb què m’havia de posar guants blancs... Ja em vaig treure de sobre argumentació i documentació per tenir tota la llibertat per a Mare...

M’encanta donar classes. I tampoc tinc trucs i, si els tingués, els diria als alumnes. Crec en la intuïció, quan s’escriu, i en la feina i la persistència. No donar per bona la primera versió. L’únic truc que sé és treballar, treballar i treballar. No crec que un escriptor es pugui fer, i mai ho amago perquè seria enganyar. Però sí que es pot aprendre a fer servir les eines pròpies i, sobretot, a llegir d’una manera més crítica textos d’altres que et poden formar.

A la cadena de l’edició el que està fallant són els lectors. En tenim molt pocs. Tenim molt bones editorials i de tota mena, molt bones llibreries, una xarxa de biblioteques fantàstica... Però ens falla l’últim component. Ens falta que la gent ompli les llibreries, que parli de llibres i que s’ho passi molt bé llegint. A més hi ha una oferta d’oci molt àmplia i l’esforç no està gens valorat i llegir implica un esforç més elevat que mirar una sèrie. Tenim més clars esforços físics com ara anar al gimnàs, no fumar, menjar sa... que l’esforç, petit, de llegir, que, a més, de seguida es transforma en plaer. Però només la literatura et proporciona la sensació que l’autor t’està parlant a cau d’orella només a tu.