Som davant una remilitarització, una dinàmica que respon a decisions polítiques, la qual cosa ha comportat més conflictes armats, més producció, més venda, més despesa militar.

És una època de retrocessos en els drets, en les llibertats, en temes de pau i de cooperació, però no hem de defallir. Ens toca defensar coses bàsiques i òbvies. Som més en un moment de resistència que de construcció.

De fet són Rússia i els Estats Units qui s’emporten el 60 per cent del comerç d’armes, i tot el que ve al darrere és “petit”. Però bé, ni que sigui petit, ja fa anys que ocupa la setena plaça.

És trist, però en moments de crisi, d’incertesa i inestabilitat, és quan les propostes simplistes tenen més ressò. A Europa s’ha de fer molta feina i més pedagogia, els valors que crèiem propis no són tan sòlids com ens pensàvem. Carregar la culpa dels problemes econòmics a la immigració, no és que sigui èticament reprovable: des d’un punt de vista científic, és absurd.

El Pròxim Orient és la segona zona amb més conflictes armats i alguns, com el de Síria, són devastadors. Al Iemen es viu una crisi humanitària brutal de la qual el govern espanyol també és responsable: té a veure amb les armes que venem a l’Aràbia Saudita.

Sens dubte. Una cosa és que hi hagi enfrontaments en el camp de batalla i l’altra, que es bombardegin hospitals, escoles i que sigui la societat civil qui pateixi les conseqüències. Com a comunitat internacional i com a estats, baixem dos graons en dignitat i decència, i no passa res. Si fa cinc anys el bombardeig d’hospitals a Síria o a l’Afganistan va aixecar molta indignació, avui el fet s’ha normalitzat. El debat sobre si les armes que es venien a l’Aràbia Saudita eren intel·ligents o no, precises o no, és inútil. Si li vens armes a un règim com el saudita la barbaritat la farà igualment.

Es fa un discurs assegurant que tot és molt quirúrgic, que no existeixen danys col·laterals, però a la pràctica tot és més cruel. Encara que hi ha lleis de guerra que obliguen els estats a comportar-se amb certa decència, avui tot això és més paper mullat que 40 anys enrere.

En l’aspecte conceptual, hem de preservar el dret a la feina de la gent que es dedica a activitats com la indústria militar, però també hem de preservar el dret a la feina i a la vida de la gent que pateix aquestes armes. Des d’un punt de vista ètic i filosòfic, la vida d’un treballador de la indústria militar no és superior a la d’un iemenita que pateix un bombardeig. Són iguals. Però és més greu perdre la vida i la feina que perdre només la feina.

El que envolta aquest judici és difícil de mesurar en termes racionals. La instrucció inicial és incomprensible com ho és mantenir el delicte per rebel·lió. Es discuteix si la justícia espanyola és independent del poder polític. El problema no és aquest; potser sí que ho és, d’independent. El problema és que a la cúpula judicial predomina una visió conservadora, monàrquica i espanyolista.

Hi ha un discurs polític interessat de voler pintar un enfrontament entre comunitats. Sense arribar a aquest extrem, la situació de convivència i fluïdesa entre les persones s’ha vist perjudicada. No crec que siguem en cap escenari inquietant, però si seguim en aquesta dinàmica de crispació i polarització, podrien passar coses. En moments de polarització com els que vivim, escoltar altres opinions és molt saludable. El drama és pensar que les persones que van anar votar a favor pensen d’una determinada manera i que les que no van anar -hi, d’una altra. Al final no són dos blocs homogenis tancats, sinó que hi ha gent que pensa amb complexitats.

Caldria reconèixer que hi ha un problema polític. Cal escoltar la ciutadania i respectar les voluntats polítiques, crec que qualsevol forma de diàleg, sigui a través de la mediació, del diàleg directe, de taules sectorials, són maneres d’anar desencallant temes i permeten anar avançant cap a nous escenaris.