Societat

CRISTINA RIBES

EDUCADORA SOCIAL, ESPECIALITZADA EN GENT GRAN I AUTORA DE “LA NOVA CÀSIA DE L’ÀVIA“

“La relació d’un infant i un avi en una residència pot ser molt bonica”

Volia explicar al seu fill què era una residència d’avis, on ella treballa. Però no va trobar cap suport visual per fer-ho. ‘La nova casa de l’àvia’ és el primer conte que es publica sobre el tema

Va decidir escriure el conte per poder explicar al seu fill petit què és una residència d’avis?
Sí, l’any 2011 vaig començar a treballar tant en residències d’avis com en centres de dia. Un temps més tard vaig ser mare i, quan va ser el moment de reincorporar-me a la feina, com que sempre m’agrada tenir un suport visual per explicar les coses al meu fill, vaig buscar un conte o un llibre que m’hi ajudés. Però no en vaig trobar cap.
No hi havia cap conte que parlés d’aquest tipus de realitat?
Ni cap conte ni cap llibre. No vaig trobar res que expliqués què és una residència. I em va sorprendre perquè és una realitat que existeix, que és molt necessària i que afecta moltes famílies. En una tarda vaig escriure un conte al mòbil i el vaig deixar allà unes setmanes. Més tard el vaig polir i el vaig passar a l’ordinador. Però s’hi va estar tres anys, perquè ho vaig proposar a alguna editorial i no els va interessar. Fins que un dia, gràcies a un premi de la Diputació de Tarragona a la meva empresa, Teràpia a Domicili, vaig poder autopublicar-lo. Ja coneixia la Roser Gay, que ja havia il·lustrat un altre conte, i de seguida va acceptar la proposta.
Vostè diu que no és un conte infantil, sinó que és familiar.
És per a nens perquè té molt color i grans il·lustracions, però crec que és més adequat dir que és un conte per a famílies. El tema de la gent gran en residències és molt familiar. Per això, al final hi ha una guia per a lectors, educadors, mestres, pares i mares en què he posat unes pinzellades sobre la realitat de la gent gran que viu en l’entorn residencial.
El protagonista és l’Ibai, un nen petit que visita la seva àvia en una residència.
Sí, la seva mare li anuncia que aniran a veure l’àvia a la residència on ara viu i l’Ibai pregunta què és una residència. Quan la mare l’hi explica i li diu que l’àvia ha marxat de casa seva i que hi ha moltes circumstàncies que fan que una persona hagi d’anar a una residència, el nen es queda trist. Però quan arriba a la nova casa de l’àvia, ella li presenta els cuidadors, les companyes que fan ganxet al sofà, el gimnàs on hi ha la fisio, la nina, la gossa que viu amb ells i els pagesos jubilats que es cuiden de l’hort que tenen al pati. El nen participa amb l’àvia en un taller de cuina. Quan se’n van, el nen li diu a la mare que l’àvia té una casa nova molt bonica i que hi vol tornar ben aviat.
Creu que evitem recordar que un avi és en una residència?
Sí, perquè no és fàcil. Gairebé totes les famílies ho viuen amb preocupació i tristesa. Perquè com a casa no s’està enlloc. I tot i que pot ser que la persona gran presenti un deteriorament cognitiu o físic que faci inevitable fer el trasllat, la majoria de les famílies tenen un sentiment de culpa. Després cadascú ho viu com vol o com pot. Hi ha famílies que s’hi impliquen molt i n’hi ha d’altres que després de l’ingrés ja no els tornes a veure. Això passa, no és bonic explicar-ho, però passa.
Les residències per a la gent gran són un bon recurs?
Les residències són un molt bon recurs per a la gent gran, que cal dir que té molts altres recursos. A vegades és impossible estar-se al domicili, per qüestions d’equipaments, com ara grues i matalassos adequats, o perquè s’ha de pagar un professional que cuidi l’avi o l’àvia. Tenir una persona gran ben atesa a casa pot significar un sacrifici molt gran. La intenció de les residències d’avis és oferir un substitut de la llar. S’intenta que la persona estigui atesa i que se senti còmoda.
Tendim a veure la gent gran com si fossin nens petits.
Sí, i a mi no m'ha agradat mai aquesta tendència. Fa que deixem de comunicar-nos amb ells perquè pensem que no ens entenen. Però fins i tot les persones amb deteriorament cognitiu avançat i en fases terminals són conscients absolutament de tot. Que una persona no em pugui contestar no implica que jo no m’hi pugui comunicar. El meu afecte li arribarà d’alguna manera: una mirada o una abraçada ben forta pot transmetre molt d’amor.
I als nens els hem d’explicar més què és fer-se vell?
És una realitat que potser no s’amaga però que no es tracta amb tanta naturalitat com altres realitats. He fet presentacions en escoles i els nens m’han arribat a preguntar per la mort. Tendim a estalviar-los aquest tipus de temes i no ho hauríem de fer. S’ha comprovat que els projectes intergeneracionals són beneficiosos. La unió que s’estableix entre els avis i els nens quan aquests els visiten, hi van a cantar nadales o altres activitats, és brutal. La relació entre un avi en una residència i un nen sempre és molt bonica.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.