Està pensat per tenir eines quan t’apropes al pou o quan creus que no brilla el sol a la teva vida fa massa temps. O no saps quin camí emprendre. És una manera de reforçar la intel·ligència emocional. Ens cuidem molt poc. Per la meva formació professional, com a actriu, he treballat molt les emocions, però tot i així, quan a la vida t’arriben molts cops, qualsevol eina és poca. I el llibre el que pretén, amb aquestes claus, és donar cordes a les quals aferrar-te quan estàs al pou.

Quan vaig començar la carrera d’art dramàtic, el primer any, es treballa molt el desenvolupament d’eines emocionals i va ser un descobriment; el fet d’observar les emocions i gestionar-les. Se sobreentén que qui té un problema i té recursos anirà a un terapeuta. Potser hauríem d’evitar arribar al problema.

Ara som més lliures de verbalitzar-ho. Els nens fan preguntes amb un alt nivell de profunditat perquè no tenen el filtre que tenien els nostres pares, avis, besavis, el d’això no se’n parla. Dir t’estimo a casa es donava per fet. Hi ha més contacte físic. De la mateixa manera que la societat està avançant cap a un ritme més frenètic hem d’acompanyar-ho amb més recursos. Em semblaria intel·ligent donar més valor a les emocions.

No ho he volgut explicitar per pudor i per no donar importància a la meva problemàtica davant la del lector. Però em van arribar per totes bandes i de totes les formes i colors i no vaig poder més. Em vaig saturar, bloquejar i enfonsar.

No soc metge ni terapeuta i qui estigui patint un problema, que sigui diagnosticat amb l’assessorament correcte. Quan tens una depressió d’adolescent ets una persona fràgil en un món que et supera i vaig recórrer a terapeutes. Anys després, quan les circumstàncies es compliquen, ja havia fet un treball previ. El llibre transmet aquestes eines per sortir-se’n.

No existeix; hi ha la felicitat relativa o discontínua. Existeixen els moments feliços. El que asseguro, perquè ho he viscut i en soc la prova, és que si fas el que et suggereixo, que he fet i comparteixo, et sentiràs millor.

S’hi ha d’anar molt amb compte. Si hem tingut un mal dia i entrem a Instagram a ningú li ha anat malament. Cal mostrar-nos més naturals.

Em vaig adonar, quan vaig fer l’exercici d’observar com me n’estava sortint, que era molt més fàcil del que semblava, que no és fàcil. Per això els verbs d’acció, perquè la teoria ens la sabem tots, però cal posar-la a la pràctica. Quan has fet teràpia, t’has treballat personalment o et dediques a una professió que implica molt l’observació i el treball emocional, hi ha un moment que has de passar a la pràctica. Has d’actuar. Si algú està passant un mal moment, el que vull transmetre és que no rendir-se no és tan difícil. He estat molt curosa amb el que escrivia perquè tractava amb material molt sensible; hi ha molta documentació. El llibre m’està regalant molts testimonis, que estic ajudant gent.

Sempre m’ha agradat molt escriure, és una manera de treure coses. De petita escrivia. Pel que fa a la ficció, tinc la idea començada, però serà sense cap pressa.

N’he estat apartada per les circumstàncies però aviat se’m podrà veure. No puc avançar gaire res però faig un paper en una ficció, en català, és una primera pinzellada, que és una manera de reaparèixer molt dolça. I s’estan movent coses. El llibre, que ha estat terapèutic, no deixa de ser un retorn en tots els sentits.

Amb l’edat m’he tornat més espiritual, potser per necessitat o les circumstàncies. Quan he estat pitjor i tot ho veia malament, entrava en una dinàmica negativa pitjor. I en canvi quan m’he aturat i he pensat en les coses bones del dia o a imaginar que m’anava millor, tot canvia. Canvia la freqüència de pensaments. Pots dir-ne casualitat o llei de l’atracció, però és clar que si penses que t’anirà malament, t’anirà malament. Mentre que quan estàs en positiu, tot es mou.