Jani Figueras, el propietari del Mas de Torrent, va comprar una col·lecció de tapets sense més intenció que decorar l’hotel quan el va obrir, fa 30 anys. El sorprenia que alguns clients li diguessin: “Però si això és un Ponç, això és un Calder...” Ell no s’ho creia, pel preu que n’havia pagat. Em va contractar per esbrinar-ho. I, efectivament, tots eren originals i tots estaven dedicats a Picasso.

Que Picasso va fer 90 anys i arreu li van organitzar actes d’homenatge. Aquella visibilitat que va tenir l’artista va enfurismar grups d’extrema dreta espanyola i van atemptar contra el seu nom. Els seus objectius van ser llibreries que tenien llibres sobre ell als aparadors, galeries que exposaven obra seva... Tots tenim present el cop a la galeria Theo de Madrid, que exhibia la Suite Vollard i que aquests energúmens van destruir. Però n’hi va haver molts més, d’atacs contra la cultura, que havien quedat oblidats.

No van poder perquè estava en alerta. El seu responsable, Joan Ainaud de Lasarte, va fer una crida als diaris: “Tot visitant ha de ser un vigilant.” I llavors van anar a buscar les preses fàcils, com la galeria Taller de Picasso, que duien dos nois de 18 anys del PSUC. La van cremar. Un d’aquests joves, Santiago Palet, va ser el que es va posar en contacte amb artistes nacionals i internacionals i els va demanar, per carta i amb un tapet adjuntat –em va dir que el tapet és una idea que li va donar Dalí–, unes paraules de suport a Picasso per fer una exposició a Vallauris. La resposta va ser extraordinària: va rebre més de 200 obres de primeres firmes que anaven molt més enllà de la simple dedicatòria. I la mostra es va fer, el gener del 1972. Un any després, Picasso va morir.

A un amic seu li va dir: “Han atemptat contra la meva obra? Això no és cap notícia. Una notícia hauria sigut que haguessin cremat el Museu del Prado.” Segons el poeta Rafael Alberti, el va entristir molt.

El que sobtava és que van ser accions coordinades. Els agressors havien rebut entrenament en una masia a Olot de membres de l’extrema dreta italiana. Només vaig haver de llegir les memòries que molt temps després han escrit aquests individus: ho relaten tot amb pèls i senyals. Entre ells, el que ho va instigar: Blas Piñar. No va parar d’arremetre contra Picasso en els seus mítings, a la revista Fuerza Nueva.... Hi vaig contactar poc abans que morís. Es va limitar a remetre’m al seu llibre. La motivació d’acarnissar-se amb Picasso va ser una confusió seva que continuava sense reconèixer 40 anys després. Estava convençut que el que la galeria Theo va exposar era la sèrie Somni i mentida de Franco.

Amb Picasso, la ultradreta va estrenar un format d’atemptat que va replicar en molts altres objectius, com ara la revista El Papus. No s’ha aturat mai, tot i que la meva anàlisi només arriba al 1975. El 2012 van atacar la llibreria Antonio Machado del Círculo de Bellas Artes; la Diada de fa sis anys, la Blanquerna...

Gairebé des dels anys cinquanta, el règim entén que necessita Picasso per legitimar-se a l’exterior. I inicia una estratègia per dissociar l’home comunista que insulta Franco i que diu que no tornarà mai més a Espanya mentre mani ell de l’artista espanyol internacionalment reconegut. Va ser un miracle que es pogués inaugurar el Museu Picasso el 1963. I aquí s’ha de reconèixer la tasca de l’alcalde Porcioles. Era, per descomptat, absolutament lleial al règim, però també era una persona sensible a la cultura i va entendre perfectament el que significava per a la ciutat de Barcelona. Al seu arxiu personal, es veu claríssimament la doble estratègia comunicativa per convèncer tant Picasso com el sector menys immobilista del franquisme. El museu es va obrir, però de manera discreta, sí, i va rebre moltes crítiques internacionals. “S’inaugura el museu no Picasso”, van escriure els grans mitjans.

Era la idea un cop vam haver catalogat el fons. Ho vaig proposar al Museu Picasso. Però no va sortir bé. I és una llàstima, perquè són peces magnífiques.