Opinió

Josep Lluís Alay

PROFESSOR D’HISTÒRIA DE LA UNIVERSITAT DE BARCELONA

Front internacional

“A tots aquests racons del planeta admiren la persistència dels catalans en les seves demandes democràtiques

Si ens mirem el món del segle XXI, el dret a l’autodeterminació continua present a les arrels de bona part dels conflictes internacionals més greus. Arreu dels cinc continents trobarem pobles que reclamen cada dia el dret a decidir lliurement el seu futur, per tots els mitjans imaginables, com ara resistència pacífica, desobediència civil, violència, etc., amb uns ciutadans que amb el seu afany de llibertat s’enfronten tant a estats totalitaris com a democràcies incipients o consolidades. Si Catalunya vol exercir el seu dret d’autodeterminació i esdevenir un estat independent hi haurà d’estar molt atenta. Les darreres setmanes, al món hi ha hagut un repunt extraordinari en el nombre i intensitat d’aquests conflictes, fet que torna a demostrar l’actualitat de les reivindicacions autodeterministes al món. Fem un repàs d’alguns.

Les dues superpotències asiàtiques han vist les seves agendes polítiques especialment condicionades per protestes democràtiques. En el cas de la Xina, les protestes a Hong Kong que reclamen llibertat i democràcia i, fins i tot, la creació d’un estat propi no han fet més que augmentar. Per la seva banda, els uigurs de Xinjiang han estat castigats amb trasllats de milers de persones cap a camps de concentració a purgar les seves veleïtats independentistes per esdevenir modèlics ciutadans xinesos fidels al règim. Alguns ho anomenen genocidi. Mentrestant Taiwan mira amb preocupació una possible intervenció militar xinesa a Hong Kong i el Tibet manté viva la flama per sortir de la presó xinesa. L’Índia, per la seva banda, tot i ser el referent democràtic d’Àsia, es torna a enfrontar al conflicte del Caixmir, amb dosis d’autoritarisme en abolir l’article constitucional que atorgava un règim autònom especial a aquella regió de l’Himàlaia. La interferència del Pakistan no facilita una solució a aquest conflicte secular, però tard o d’hora el govern indi haurà de negociar un referèndum d’autodeterminació si vol continuar considerant-se una democràcia.

Al Pacífic, la situació s’ha complicat molt els darrers dies amb el retorn d’un antic conflicte, latent des de fa més de mig segle: l’ocupació de Papua Occidental per part d’Indonèsia. El 1969, de forma vergonyosa, Nacions Unides va acceptar com a vàlida una consulta pública a un miler de caps tribals on se’ls preguntava si volien formar part d’Indonèsia després de cinc anys de brutal ocupació. Amb una pistola al cap, tots ells van dir que sí. Després de dècades de repressió, massacres, i racisme, els papús s’han aixecat contra el govern neocolonial de Jakarta i exigeixen un referèndum d’autodeterminació com el que va fer Timor Est ara fa just vint anys. No gaire lluny, a l’illa de Bouganville que encara pertany a Papua-Nova Guinea (la meitat oriental de l’illa), estan a punt de celebrar aquest any el seu referèndum d’autodeterminació, pel qual van pagar un preu molt car, amb una guerra que va causar vint mil morts entre els anys 1988 i 1998. Seguint el rastre d’illes, els ciutadans de Nova Caledònia tornaran a autodeterminar-se l’any vinent en una nova consulta acordada amb París.

Molt més a l’oest i arribant a la Mediterrània ens trobem amb la constant i persistent lluita dels kurds per la seva supervivència a una Síria en guerra i a una Turquia repressiva que persegueix batlles escollits democràticament, seguint el model espanyol. De moment el Kurdistan iraquià es manté com un estat semiindependent sense haver reeixit amb el seu referèndum d’independència de setembre del 2017, però ho tornaran a intentar, sens dubte.

A la península Aràbiga i a la banya d’Àfrica, hi trobem el Iemen del Sud, que des d’Aden ha recuperat la independència perduda enmig d’un dels conflictes més violents de les darreres dècades, instigat per l’Aràbia Saudita, els Emirats i l’Iran. Somaliland, reconegut de facto per moltes nacions, es considera l’estat més democràtic de tota la regió i rep importants inversions econòmiques estrangeres. Seguiríem per Àfrica amb els seus eterns conflictes nacionals oberts del Sàhara Occidental o de l’Azawad dels tuaregs.

I Europa? Escòcia ja prepara el seu segon referèndum com a resposta al Brexit dur. Al nord, les Illes Fèroe voten avui un nou Parlament amb la vista posada a assolir la plena independència de Dinamarca en un futur proper de la mateixa manera que Grenlàndia, la qual ja va decidir independitzar-se fora de la Unió Europea i aquests dies és l’objecte del desig tant de Trump com dels xinesos, que hi veuen recursos naturals verges i una nova autopista marítima per a la connexió entre Europa i Àsia.

A tots aquests racons del planeta admiren la persistència dels catalans en les seves demandes democràtiques i, fins i tot, en algun moment s’hi han emmirallat i ens han fet símbol de les seves pròpies aspiracions, i, per tots aquests motius, cal seguir-los atentament i ser-hi present. L’autodeterminació també fa moure el món en ple segle XXI.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.