Jo, a la Diada, hi vaig des de molt abans de totes aquestes performances multitudinàries que fem ara. Sempre hi ha hagut motius per anar-hi. Quan era més jove ja teníem patriotes a les presons, i ara n’hi tornem a tenir, i, a més, gent a l’exili. És veritat, però, que pensar en aquesta gent que està tancada, o és fora, t’empeny a mobilitzar-te més.

Ara, afortunadament, l’independentisme és la força central del país. És més transversal i agrupa gent de diferents ideologies o orígens. I això està molt bé.

Sap greu que la gent es deixi influir per la mala maror i aquest desànim general. Però els que ja fa anys que hi anem recordem quan érem pocs o hi havia una repressió que, aleshores, no sortia als diaris. I ara hi ha un fet molt positiu, com és que som 2 milions de persones i l’1-O vam poder votar i ens vam comptar.

Cal fer autocrítica, per aprendre dels errors i tornar a agafar forces per tirar endavant. No comptàvem amb la força repressiva de l’Estat i que aquest es passaria pel folre la seva democràcia. Tampoc vam calibrar que Europa ens donaria tant l’esquena. I tot això ha estat un aprenentatge. I, mentrestant, hem donat temps a l’unionisme per organitzar-se. Fa 20 anys no en tenia cap necessitat, però ara ho ha fet, animat pels poders fàctics, quan ha vist que l’independentisme pot ser majoria.

Tinc 56 anys, i ja vaig viure la divisió del PSAN o de Nacionalistes d’Esquerra. Tot això és molt nostre, i faig un cas relatiu d’aquesta desunió, La gent ja ho està, d’unida. Ara, en el que no he cregut mai és en els fronts patriòtics. Cadascú ha de cuidar la seva capelleta, i entenc que algú que és marxista no vulgui anar de costat amb un neoliberal.

Sí, perquè una declaració unilateral d’independència a la brava no te l’acceptarà ningú. I, com que saben que aquest referèndum es podria guanyar, no el deixen fer. Per això l’hem de forçar.