Art

Vinyet Panyella

PRESIDENTA DEL CONCA

“El Conca no és la conselleria de Cultura bis”

Aquest agost ens han retallat 50.000 euros. Economia encara no sap que la cultura és un bé social
No tothom tenia clar que el Conca hagués de continuar; ara té una nova oportunitat i l’ha d’aprofitar

El Consell Nacional de la Cultura i de les Arts (Conca) ha tingut una vida desgraciada. Creat fa deu anys, des dels seus mateixos inicis ha estat qüestionat. Darrerament alguns ja el donaven per mort. I no, és viu. O, més ben dit, ha renascut. La poeta, estudiosa de l’art i gestora cultural Vinyet Panyella (Sitges, 1954) és la seva nova (la quarta i la primera dona) presidenta. El Conca sencer s’ha renovat. Salvador Casals, Edmon Colomer, Jordi Font, Núria Iceta, Míriam Porté i Margarida Troguet faran pinya amb Panyella per remuntar el maltractat organisme entestat a vetllar per la cultura del país.

No sé si felicitar-la.
[Riu]. Si et serveix per sortir del dubte, afronto el repte amb moltíssima il·lusió. Un repte que se m’ha encomanat de manera totalment imprevista per mi. Aquest any em vaig jubilar i tenia un altre full de ruta. Ha estat una gran sorpresa. El Conca enceta la seva tercera etapa, una etapa que tothom vol que sigui de normalitat, de compliment de les seves funcions i, sobretot, de visibilitat.
La tercera? Orienti’ns perquè hem perdut el compte de les crisis.
El Conca ha tingut dues etapes molt marcades. La primera va acabar amb la llei òmnibus.
La llei que el va buidar de continguts.
Fa molt temps, vaig assistir a una reunió un vespre a l’Ateneu i Josep Maria Bricall ens va explicar com estava configurant el Conca. Vaig pensar que el projecte estava molt bé, només que coneixent el sistema administratiu d’aquest país, ja no dic el polític, era un model bastant inaplicable. Quan es va posar en marxa, es va fer evident que tenia un encaix molt difícil en la realitat. I això li va atorgar una imatge d’inoperància i de conflicte. La llei òmnibus no em va semblar malament per intentar fer compatibles les finalitats del Conca amb les estructures de govern. Que va faltar debat? Sí. Hi va haver un xoc de trens important. Fins que es nomena Carles Duarte com a president i tot fa pensar que el Conca pot començar a arrencar.
Tot va fer pensar també, sobretot els últims dos anys, que se’l volia liquidar. Dos consellers van dimitir i no es van nomenar substituts, la resta van anar acabant el mandat i tampoc se’ls rellevava.
Sí, però tot i així aquest Conca ha fet feina. I en Duarte ha estat un molt bon president. Amb tota la seva bonhomia, intel·ligència i savoir faire, ha llimat molts cantos. Ha donat una imatge del Conca amable i positiva. Aquesta segona etapa del Conca ha estat complicada per raons externes [el sinistre article 155] i per la seva invisibilitat. Aquest estiu no he parat de trobar-me gent que em felicitava pel nomenament per tot seguit dir-me: “Escolta, però el Conca què fa a part de donar els Premis Nacionals de Cultura?” El principal problema del Conca és aquest: que el que fa, que és molt, queda ocult.
Insisteixo: aquesta semblava que seria l’última etapa del Conca.
No tothom tenia clar que hagués de continuar, no estic desvelant cap secret. Determinats sectors, bàsicament polítics, no hi creien. Per això destaco la feina d’en Duarte i del seu equip: han anat fent sota aquesta espasa de Dàmocles. Fins que l’arribada de la consellera Vilallonga ho va desencallar tot. D’acord amb el president Torra, decideix apostar per renovar el Conca. Ella sí que pensa que és una eina útil. Ha estat valenta. I se n’ha sortit. Vull remarcar la voluntat dels diferents grups parlamentaris per donar crèdit una vegada més al Conca. Totes les paraules que ens han dit són d’encoratjament. Que quedi clar: no s’ha fet d’amagat; se li ha donat el màxim relleu.
I què els ha dit que espera de vostès, la consellera?
Que repensem i ressituem l’organisme. Per a mi té molt valor. Malament quan et diuen “ves fent”. No, la consellera ens ha dit: “Replantegeu-vos”. I ara tenim la pilota a la nostra teulada. El Conca té una nova oportunitat i l’ha d’aprofitar.
En la seva primera compareixença a la comissió de Cultura del Parlament, Vilallonga va obrir la porta a una reformulació del Conca, fins i tot a la recuperació de les seves competències. Una d’aquestes, la més polèmica, era la concessió dels ajuts a la creació. És partidària que en torni a tenir el control?
Estem fent una lectura crítica de tot el material que va generar la llei òmnibus i els debats posteriors i traurem les nostres pròpies conclusions. Et contesto: jo crec que sí, però no únicament. És un punt important, però no és el definitiu. El Conca ja té un lloc a l’Oficina de Suport a la Iniciativa Cultural (OSIC). A partir d’ara, la persona que hi anirà, la presidenta, ho farà amb el doble compromís de passar a tot el ple la documentació prèvia i de reportar al ple la seva exposició. Així hauria de funcionar per a tots els ajuts.
Entenc que vol dir que el Conca hauria de tenir veu en totes les subvencions que concedeix el Departament de Cultura, no només en les de la creació.
Exacte, perquè a més no es contradiu en res amb les atribucions que té actualment. De quina manera ho fem? S’ha de veure. Perquè hi ha un tema que continua estant pendent de resoldre: l’encaix entre el Conca i el Departament de Cultura. El Conca no és la conselleria bis. És una altra cosa. Ha de ser potent, però és diferent. Hem de conèixer molt més a fons el funcionament del departament, per avaluar-lo i per marcar els terrenys d’actuació futura d’uns i d’altres. Que el Conca n’ha de guanyar més, de terreny? Sí. Però no te n’avançaré res més perquè ho estem discutint i una de les fortaleses d’aquest Conca és que totes les decisions que prendrà seran col·legiades. No seré una presidenta personalista. Aquest és un Conca radicalment diferent a nivell de complicitats.
A tornar-li a donar rellevància, autonomia... hi estan tots d’acord.
D’autonomia en té bastanta. I bastanta més del que sembla. Però, repeteixo, el problema d’invisibilitat és molt gran. Ja hem posat fil a l’agulla en la nostra política de comunicació. És una de les primeres coses que ens hem proposat: explicar què ha fet i què farà el Conca, i què no ha fet i per què no ho ha fet.
Què no s’ha fet que s’hauria d’haver fet?
El contracte programa. I la llei diu que l’hem de fer. El 2020 volem tenir-lo elaborat. La llei també diu que hem de fer dues compareixences parlamentàries i fins ara només se n’ha fet una. Tinc molt clar que les farem, totes dues, i si ens en demanem més, en farem més. Volem fer el que diu la llei que hem de fer i no s’ha fet. I volem fer més coses més enllà de la llei.
I amb el milió d’euros que tenen de pressupost ja en faran prou?
Saps quin ha estat el meu primer maldecap? Assumir una retallada de 50.000 euros –inicialment havia de ser de 70.000– perquè el Departament d’Economia i Hisenda encara no sap que la cultura és un bé social. Posa-ho amb totes les lletres. T’ho comuniquen a l’agost quan ja tens un 90% del pressupost executat. Impresentable.
Informes sobre l’estat de la cultura, avaluacions d’institucions... Quina influència real tenen aquests documents? Vull dir: algú els té en consideració per fer canvis?
En volem mesurar els resultats. Dit això, el Conca ha fet la feina que havia de fer; potser, i dic potser perquè ho desconec, els que no l’han fet són les parts implicades en els estudis.
Creu que el Conca és un ens prou respectat per les institucions?
Se l’hauria de tenir més en compte.
El sector artístic, sense les reivindicacions del qual no hauria nascut el Conca, està desenganyat.
Hi ha col·lectius decebuts, ho sé. Hem de guanyar, més que credibilitat, confiança.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.