Música

Juliane Heinemann

CANTANT, COMPOSITORA I MULTIINSTRUMENTISTA

“Els plantejaments de Walter Benjamin són revolucionaris”

cantant, compositora i multiinstrumentista berlinesa establerta a Barcelona des de fa quinze anys, Juliane Heinemann obrirà, dimecres, la 31a edició del Mercat de Música Viva de Vic amb l’estrena de L’últim camí de Walter Benjamin, un espectacle musical i visual en homenatge a l’escriptor i filòsof alemany que, l’any passat, va ser reconegut amb el premi Puig-Porret. Heinemann actuarà en companyia de Marcel·lí Bayer (clarinets, saxòfons, electrònica), Jordi Matas (guitarres, sintetitzadors), Marko Lohikari (baix elèctric, sintetitzadors) i Oriol Roca (bateries).

Com va descobrir la figura de Walter Benjamin i què la va seduir d’ell?
Investigant sobre artistes exiliats, en general. Un amic em va parlar d’ell i de la seva mort a Portbou. La seva biografia em va fascinar de seguida, ja que Benjamin era una de les ments més brillants del segle XX, amb uns plantejaments filosòfics revolucionaris i inconformistes. Escrivia sobre art, literatura, història, ciència... i, també, sobre els seus records d’infància a Berlín-–que m’encanten, ja que jo també vaig créixer a (un altre) Berlín– o, fins i tot, les seves experiències amb l’haixix. Benjamin era una persona amb una ment oberta i un esperit molt europeu. Quan vaig conèixer els detalls de la seva fugida de França, creuant els Pirineus, així com el seu suïcidi a Portbou, de què l’any vinent farà 80 anys, vaig quedar commoguda i vaig plantejar-me crear aquest espectacle.
Com el planteja?
Des del primer moment, vaig tenir clar que hauria de ser un espectacle musical amb molta presència de projeccions visuals. La música i les projeccions juguen d’una manera abstracta, es troben i es perden, per després tornar-se a trobar, tot plegat des d’un apropament totalment instintiu, ballant amb els diferents elements i l’univers emocional de la història. La música l’he escrita i arreglada jo. He apostat per una sonoritat electrònica que em permet evocar unes sensacions més abstractes i alienades que la sonoritat acústica. Les imatges visuals són a càrrec del fotògraf i cineasta català Samuel Navarrete. Vam crear el guió plegats i vam passar moltes hores donant-li voltes, totalment obsessionats. El treball visual d’en Samuel, d’una banda, s’inspira en la història de Benjamin i, de l’altra, interpreta visualment les temàtiques del repertori musical que vaig crear. El treball d’il·luminació, finalment, a càrrec de Cube Bz, també és molt important, ja que és l’element que ho connecta tot.
Els músics que l’acompanyen són tots uns referents de les músiques improvisades a Catalunya.
És cert. Tots són excel·lents improvisadors, però són, sobretot, grans músics amb molta diversitat musical! Ens uneix la mateixa formació, la de jazz, i el fet que tots tenim molta experiència amb diferents estils de música. Tots són virtuosos i tenen la ment musical molt oberta. Sabia que, unint-me amb ells, fos en el camí musical que fos, sonaria bé i estaríem a gust.
En l’espectacle recorre a l’obra de diferents poetes, també.
Vaig buscar poemes de poetes alemanys, catalans i castellans, sobretot de poetes exiliats de la mateixa època, o amb una experiència emocional semblant a la de Walter Benjamin. Vaig musicar fragments dels poemes, i m’he inspirat en algunes cites, interpretades des d’un punt de vista personal. N’hi ha de Rafael Alberti, Juan Ramón Jiménez, Màrius Torres, Federico García Lorca, Antonio Machado, Paul Celan, Else Lasker-Schüler, Rainer Maria Rilke...
Què l’atreu de Màrius Torres?
Vaig connectar-hi molt, ja que també va viure una mena d’exili per culpa d’una malaltia. Molts dels seus poemes parlen de la soledat i de la mort i, per mi, representen una part important de l’univers emocional de l’espectacle. He musicat fragments de dos poemes seus: Silenci en un jardí i No sents, cor meu.
Quin balanç fa de la seva experiència professional a Catalunya, quinze anys després d’haver-hi arribat?
Vaig fer un any d’Erasmus a Barcelona fa 15 anys. De seguida, van sortir-me alguns projectes i m’hi vaig quedar. Vaig desconnectar d’Alemanya i vaig fer la meva vida musical aquí. Sempre he tingut la sort de treballar amb músics molt bons, i l’escena catalana m’ha acollit molt afectuosament, tant en l’àmbit del jazz com en el de l’indie. He viscut experiències inoblidables amb els músics que m’han acompanyat en els projectes en solitari i, també, amb les bandes amb què he tocat com a músic de gira, com, per exemple, Delafé y las Flores Azules. Actualment, toco amb Maria Rodés, amb qui ens hem fet molt amigues. Rebre el premi Puig-Porret 2018 va ser per a mi un gran honor i un reconeixement de la meva carrera artística a Catalunya. He gaudit molt amb la creació d’aquest espectacle al llarg d’un any!



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.