Va anar sorgint. Vam veure que era necessari aquesta especialització. Per sobreviure, per donar-nos un caràcter i perquè ens interessava molt el que estava passant en el món de les noves tendències. Són artistes que creuen molt en els seus projectes. Ens agrada molt ajudar, acomboiar,des del principi, aquesta gent, i és el que hem anat fent com a TNT. Aquesta ha estat la feina d’aquests dotze anys. Posar-los una mica de moda.

A poc a poc ha anat agafant lloc a les cartelleres de teatres públics, municipals. Espectacles com Rebota, rebota… de l’Agnès Mateus, els anem trobant arreu. També Xavi Bobés, David Espinosa, Cris Blanco... van entrant a altres teatres i festivals. Aquest era un dels objectius del TNT.

Cert. Les coses van a poc a poc, no s’aconsegueixen d’un dia per l’altre. Però crec que és un camí. Si mirem enrere, fa quinze anys els no convencionals es reunien en una taula i se’ls considerava uns “especímens estranys”. Ara veus que hi ha programadors dels centres cívics de Barcelona, que programadors que no venien fa sis anys, venen i compren espectacles. Vol dir que alguna cosa està canviant, a poc a poc.

També demana temps. Sempre hi fan molt els ajuts econòmics. Està molt bé que hi hagi residències i programació, però falta ajut a la producció. Per això el TNT s’hi ha posat. Hem arribat fins on hem pogut. Hem ajudat cada any a coproduir sis o set espectacles. Els donàvem un xec tancat que ajudés a fer possible la seva idea. Però Schumann amateur o els Incurables, de Pere Faura, s’han fet a l’auditori municipal, amb una capacitat de 330 localitats i també funciona! Però la majoria de les produccions tenen un espai d’exhibició com l’Antic Teatre o l’Hiroshima amb una capacitat limitada, ells pensen en aquest objectiu. Si anés a més podrien aspirar a créixer.

Sempre hem dit que les noves tendències són per a tots els públics. Igual que va a veure Kandinski o qualsevol pintura contemporània i ningú t’alerta: “No, no, això no ho pots veure; un Pollock! No ho entendràs pas!” Tu hi has de poder anar, amb l’esperit obert.

I tant! Som nosaltres que l’anem tancant. Ells el tenen molt obert. Interactuen molt fàcilment. Són visuals, creatius, participatius, democràtics. Això els agrada molt, hi entren molt fàcilment. Són el públic del futur. Està molt bé que pares i fills vagin al TNT Kids i, al cap d’uns anys, els fills s’apuntin al TNT Teens, que també fem un recorregut recomanat per a adolescents.

Això ho veus a França, a Anglaterra, a Holanda, a Bèlgica. Ho veus amb molta assiduïtat d’espectacles als quals van pares amb els fills. També els considerats “per a adults”. Potser l’objectiu final seria no etiquetar res: Això què és: circ, dansa, teatre? Per a grans, per a petits?

És una proposta visual, molt poètica. i tothom hi pot entrar per diferents llocs. Els espectacles TNT són molt visuals que poden interessar molt als del món plàstic. Potser no van al teatre de text o de la dansa però els agrada més aquest tipus perquè no hi ha quarta paret, no hi ha personatges o aquesta “ficció”, sinó que és una història directa.Com a ‘8.000 años’ del TNT?Exacte, que et fan participar i, si vols, pots llegir o construir escultures.

El que caldria és tenir un pla director de l’equipament o dels festivals, poder seguir unes línies bàsiques. Com ara que el TNC recupera clàssics catalans. Hi ha un mandat en aquest sentit. Si hi ha un concurs i s’ha guanyat, se suposa que aquesta persona executarà el projecte.

Sí, el que passa és que els concursos els carrega el diable, també [riu]. Has de posar les bases del concurs que siguin adequades al que vols buscar: si es puntua molt l’experiència potser accedeix a la plaça una persona que no té un bon projecte pel sols fet de portar molts anys dirigint un teatre. I això dintre de l’administració pública és una mica complicat.

Va ser una sorpresa. Un dia rebo una trucada d’alcaldia dient-me que volia parlar amb mi l’alcalde . Vaig pensar: “Què he fet malament?” I em va dir que demanar-me de fer el pregó era una manera de pagar aquest treball que havia fet cap a la ciutat. Per a mi va ser un honor. Vaig reivindicar el teatre i el TNT, però també altres coses de la ciutat, intentant-lo fer molt lúdic i festiu-

A Terrassa paguem els bitllets fins a Barcelona 3 zones i a Sabadell, una ciutat que és a la vora, paguen 2 zones. Aquests 5 quilòmetres de distància ens penalitzen molt el preu. Ho trobem injust i ho reivindiquem.

Un dia et lleves, quan fas balanç del TNT 2018, i dius amb aquest pressupost i condicions ja fa uns anys que faig el mateix amb el suport de la Margalida Troguet o la Lídia Giménez, però admets que ens estem repetint. Si ets honest pots reconèixer que ja has aconseguit el que volies (programadors, companyies...), doncs dedica’t a fer una altra cosa i que vingui una altra persona amb nous reptes.

Sí, i també com a programador, com a gestor, com a acomodador… o com el que faci falta. Estic obert al que sigui. No he marxat perquè tinc un altre projecte entre mans, sinó perquè creia que era més honest no continuar.

Quan vam fer La mare amb l’Emma Vilarasau (Villarroel, 2017), em plantejava aquesta pregunta. Feia deu anys que no actuava. Vaig poder-ho fer perquè va coincidir amb un buit de CAET i el TNT que vaig poder combinar. Era amb el públic a tocar i em feia angúnia que oblidés el text o que m’agafés un catacrac i no, vaig veure que no va ser tan dur. Em vaig posar nerviós el dia de l’estrena i sempre hi havia la tensió típica d’estar actuant, però em vaig notar com sempre; actuar es com anar en bicicleta, practiques una mica i ja està: no s’oblida mai.

Exacte. Que m’oferís el paper. L’Emma també estava molt interessada que ho fes. Per temps, coincidia en un buit en què m’ho podia combinar. Patia per aquests deu anys, però vaig veure que no passava res. I, pel que fa a la tele, també he tingut la sort d’anar fent intervencions que m’han mantingut en actiu davant del pilot vermell de la càmera.

Funciona. També et puc parlar com a director que estàs buscant personatges per al teu repertori i, de sobte, trobes algú en qui no pensaves i dius: “Ara..., aquesta persona és la que necessito!”

Sí, pel carrer és difícil. I per això a les estrenes és el lloc on pots recordar a la gent que estàs en actiu. És un bon lloc, per què no?

D’alguna manera combregues amb la mateixa religió que els actors; et dona molta més confiança. Sap que tu tens clar què tens entre mans i que li dones indicacions perquè arribi a un punt comú. També necessites reivindicar que també tens l’opinió global del tot: tant escenogràficament, com visualment o en l’aspecte sonor. Sempre he tingut aquesta inquietud, i va arribar un moment que, fent d’actor, pensava: “A mi potser també m’agradaria opinar d’aquest global.” Això em va portar a dirigir. També hi va haver un moment en què vaig pensar que estaria molt bé dissenyar una programació sencera, i va ser quan em vaig ficar a la sala Artenbrut durant un any, amb en Josep Costa.

Això ja és un altre tema, perquè implica escriure. Abans havíem fet Anthropos que només es va poder veure a Terrassa (que no vam aconseguir fer estada a Barcelona i fer-ne gira). Però amb Zero sí que ho vam aconseguir. A Zero vam posar tres persones joves i tres persones grans a escena per investigar el pas del temps. La degeneració de la matèria… Vam fer tota una investigació teatral.

Normalment és el director el que porta els projectes. No és aquest cas. Amb la Míriam Iscla vam fer una versió de Leonci i Lena, tot amb dones amb la companyia Q-Ars. En aquell muntatge vam connectar bé, vam disfrutar treballant. Un dia em va trucar i em va dir: “Em vindria molt de gust tornar a treballar amb tu com a director.” Li vaig dir que busquéssim textos. Me’n va anar passant fins que vam trobar aquest meravellós Abans que es faci fosc, en què el protagonista era un home amb un fill. Vam trucar a l’autora i li vam demanar si podríem fer que fos una dona amb una filla. S’ho va rumiar perquè hi ha una qüestió de la malaltia que té la protagonista per una raó genètica i volia saber si també es podia traspassar de mare a filla. Va veure que sí i ens ho va aprovar. Actualment no m’ho sabria imaginar si no fos amb una actriu. Així va ser quan, junts, vam començar a picar portes. El Grec ens va obrir la porta a la coproducció, després també s’hi va apuntar el CAET, Sant Cugat també ajudant amb una residència i Velvet Events, que és qui fa la producció executiva.

És el procés d’una mare soltera amb una filla de sis anys que treballa en un planetari (per això deduïm que és astrònoma o té estudis sobre el tema) i veiem que té una passió sobre el cosmos, i des de la primera escena es descobreix que ella perd la visió perifèrica. Es fa una prova i el diagnòstic és que té una retinosi pigmentària, que li va escanyant la vista com si veiés cada cop per un tub més petit, fins que acaba sent cega. Viu el procés de negació, ira, negociació, depressió i acceptació.

Exacte. Transita un dol, una pèrdua. Com moltes coses en la vida que perdem.

Que li puguis transmetre, però també que puguis continuar el projecte que tu has pensat de viure amb aquesta filla, fent-te’n càrrec, d’ella. Amb molt de joc, li va instruint aquesta saviesa que intuïm que ella havia rebut del seu pare, que també li ha traspassat aquesta saviesa. En realitat, tot és una metàfora del saber. L’home és cec, com deia Maeterlinck, davant de la incertesa del futur. Aquest viatge còsmic que ella ensenya i que es remunta al Big Bang, quan, a patir d’aquell moment diu: “A partir d’aquell moment va començar el temps i l’espai, però no sabem què va passar abans.” I el seu viatge interior que fa ella la porta a la casa, que vol dir la mare, la infantesa perduda, i com transmetre-ho a la seva filla. Que potser aquesta nena no existeix; no hi és físicament. Potser simplement és el seu desig de voler tornar a la infància, com a Ivan i els gossos de la mateixa autora. L’obra té aquest viatge als orígens tant còmics com interiors.

És un crit a la vida i a la saviesa. Ella diu: sabem fins al Big Bang però algun dia en remuntarem a abans. Ella confia en el saber com a arma de l’ésser humà per sortir d’aquest abisme.

Sí, t’està plantejant el destí de la humanitat. Ella és aquesta Eva que, tot i que s’estigui quedant cega, està al càrrec del destí, de l’univers.

Són els drames positius. Una situació que et dona unes eines per fer-te veure: “estem vius, és meravellós”. Aquesta obra ensenya la potència genètica; saps que vens d’una cadena, d’unes coses que s’han fet per construir una cosa que va a un lloc i que té un sentit.

Volia experimentar una mica en el món TNT, que porto a dins, una posada en escena 3D, que a més del text fos molt visual. També l’autora ens posada en fosc absolut i implica disposar de pistes sonores perquè ens acostumem a fer aquest trànsit, que és un viatge del planetari a casa. Que esdevé com l’acceptació de la malaltia. Volia embolcallar el públic amb el so i amb el vídeo amb un gran equip.