Música

Joan Garriga

MÚSIC

“Posar cors a Instagram queda molt lluny de la filosofia del «fes-t’ho tu mateix»”

Quan fas música popular, hi ha un gamberrisme que has de mirar de no perdre mai
Soc una persona romàntica i melancòlica, i ara s’expressa amb més claredat

Figura essencial per comprendre tot el que ha passat, en el terreny de les músiques populars, en els últims anys a Catalunya, el cantant i acordionista Joan Garriga (La Garriga, 1972) aparca La Troba Kung-Fú per emprendre un nou projecte, titulat Joan Garriga i El Mariatxi Galàctic, amb la rumba, la cúmbia i l’imaginari de les revetlles com a motor de tot plegat. En l’òrbita, des de fa uns mesos, de Fina Estampa, oficina de Manel, Mishima i el seu admirat Jaume Sisa, el també ex-Dusminguet va publicar fa uns mesos un disc curt (Nocturns de vetlla i revetlla) i preveu publicar-ne un altre, ja en format long play, l’abril vinent. Garriga actuarà per primer cop a Barcelona amb la seva alineació galàctica demà a l’Apolo, convidat pel Festival Mil·lenni.

Què ha provocat deixar enrere La Troba Kung-Fú i posar en circulació el Mariatxi Galàctic?
És un tancament d’etapa, tot i que no hi ha grans diferències pel que fa la proposta musical. La Troba Kung-Fú vam començar el 2007, o el 2006, i, després de deu anys, vam adonar-nos que era una etapa que havia arribat al seu final. No és un final definitiu, perquè ens estimem molt tots i ens ho continuem passant molt bé, quan toquem junts. Però sí que tenim la sensació, per les circumstàncies, o pel nostre ritme vital, que hem arribat a un final d’etapa. Fer un altre disc amb La Troba i anar-lo a defensar com a tal és una cosa en què no m’hi veia.
Sobta veure’l tocar en formació de quartet.
Sí, però els últims tres anys, amb La Troba, quan voltàvem pel món, ja ho fèiem sent quatre. Era impossible ser més, viatjant. I, al final, és inevitable preguntar-te quin sentit té fer discos amb tanta gent si els has d’acabar defensant amb quatre músics. Amb La Troba hi havia sempre un munt d’idees molt boniques que, al final, no podien ser.
La ‘vetlla’ i ‘revetlla’ són dues cares d’una mateixa moneda?
Sí, era bonic ajuntar els dos noms, ja que tenen un mateix origen etimològic. M’agrada quan s’uneixen aquells moments efímers en què estàs molt content, o estàs gaudint d’un gran plaer, tan habituals en moments de revetlla, amb moments més melancòlics. Jo soc una persona molt romàntica i melancòlica, i tot i que estic convençut que les meves cançons sempre ho han fet evident, en aquest cas, crec, s’ha expressat amb més claredat.
Molt Sisa, aquesta idea.
La Nit de Sant Joan em va afectar tant de petit que, durant anys, vaig voler convertir-me en el Macari [el seductor fanfarró d’aquell espectacle de Sisa i Dagoll Dagom]. I així estic [riu]. Ens hem anat trobant, amb en Sisa, i és un referent. Amb aquest disc m’ha donat la benvinguda a la FIGA (Fraternitat Ibèrica Galàctica Autogestionada) i, en l’aspecte vital, que t’obrin de bat a bat les portes de la FIGA, és el millor que et pot passar [riu].
El 2020 farà 25 anys de la formació de Dusminguet. Com ha evolucionat la seva manera d’entendre les músiques populars, en aquest quart de segle?
Sempre he mantingut amb la música una relació bastant semblant, diria. He assimilat llenguatges que, al principi, em semblaven molt llunyans i amb els quals, finalment, m’he sentit còmode i m’he fet meus. He tingut ganes i la convicció que no hi havia res escrit, la qual cosa m’ha permès, per exemple, atrevir-me a cantar una bachata [gènere sorgit a principis dels anys seixanta del segle passat a la República Dominicana] en català. Per contra, però, et tornes una mica més conservador, la qual cosa no crec que sigui gens bo. Quan fas música pretesament d’inspiració popular, hi ha un punt de gamberrisme que has de mirar de no perdre mai.
I... l’ha perdut?
Amb l’edat et tornes més conservador, això és evident. I, en aquest sentit, soc crític, en molts aspectes. Estic, per exemple, molt convençut de les lletres i l’aire que tenen les cançons d’aquest disc, però també t’admetré que els falta risc, que no cal ser tan seriós. Però és que amb l’edat t’adones que tens menys energia i que la que tens no la pots malmetre. Això comporta una cosa bona, que és la necessitat d’aprofitar el moment, però no pot ser que aquesta por que se t’escapi l’energia t’impedeixi viure segons quines coses.
Té la sensació d’estar fent coses gamberres que, per edat, no li correspondrien?
A l’escenari no, mai, tot i que sí que hi ha hagut moments, per sort molt pocs, en què he notat un cansament i en què no he trobat cap sentit a intentar que la gent es posi a cantar les meves cançons. És una sensació que he tingut només una o dues vegades, però és matadora i t’ho fa replantejar tot. Aquesta sensació a la qual et refereixes, però, en tot cas, l’he tingut amb els fills i el seus amics, quan et penses que et fas el simpàtic i no estàs fent més que el pena [riu].
‘Ballem-li a la vida!’ canta en el disc. També quan els temps no hi conviden gaire?
Sí, i tant!, encara més i amb més raó. No sabem res, de la vida. Estem perdudíssims, estem aquí de viatge. I ballar, o riure’s de nosaltres, ens fa tenir més consciència d’aquesta fugacitat que no pas creure en grans dogmes o en aquelles coses serioses en què ens fan creure. És veritat que en una cultura com la nostra és molt difícil estar bé en moments tràgics. El ritual, però, ens ensenya que no hauria de ser així. Si cantéssim en un funeral, o balléssim en enterraments, potser viuríem tots millor.
Quina importància ha tingut en vostè el fet de viatjar?
Jo, l’estil, l’he triat com a ballador, fent aquella música amb què crec que ballarà la gent. L’ofici, en canvi, l’he triat per viatjar.
I quin viatge li ha canviat més la vida?
Uf, tots. Sí que vam tenir la sort, de jovenets, la meva germana i jo, que la nostra mare va anar a treballar a Nicaragua com a mestra de cooperació i va tenir claríssim que havíem d’acompanyar-la per veure com vivia la gent en un lloc que no era el nostre. Va ser un viatge bastant iniciàtic, aquell, en l’aspecte musical també. Quan sortia de festa pel poble, els meus pares em lligaven una mica curt, però, en canvi, quan els deia que me n’anava amb un amic a fer l’Interrail em dèiem que d’acord, que m’espavilés.
Li interessa l’esclat de músiques d’arrel llatines com el ‘reggaeton’?
Sí, sempre se n’aprèn. Del tema tècnic i quant a utilització de formats, sobretot. Però últimament, i no sé si és perquè m’estic fent gran, veig que la música, tot el seu llenguatge comunicatiu, tendeix massa cap a la publicitat. I quan vens d’una generació en què la teva influència és el punk, fins i tot el folk, i els teus referents són els Sex Pistols i Xesco Boix, veure gent amb samarretes de marca intentant quedar guapos durant cinc segons et fa adonar que tot és mentida. Posar cors o aplaudiments en un vídeo a Instagram queda molt lluny del la filosofia del fes-t’ho tu mateix.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.