Cinema

Dani de la Orden

Director de cinema

“El final feliç no implica acabar amb una persona”

És impossible tancar les portes a la connexió. L’amor és una paraula maca, però molt abstracta

Des del seu primer llargmetratge, Barcelona nit d’estiu (2013), Dani de la Orden (Barcelona, 1989) no ha amagat la seva passió per la comèdia romàntica i avui, dia dels enamorats, torna a la cartellera amb una altra pel·lícula del gènere sota el braç: Hasta que la muerte nos separe. Belén Cuesta, que acaba de guanyar el Goya a millor actriu per La trinchera infinita, hi interpreta una organitzadora de casaments que no vol compromisos, però coneix un convidat (Álex García) que li fa trontollar les seves fermes conviccions. Una adaptació de la comèdia francesa Jour J amb el segell de la productora televisiva Atresmedia. El cineasta ens explica, a l’altra pàgina, quatre comèdies romàntiques que l’han marcat, que escapen una mica dels grans hits del gènere.

Boda i mort són paraules intercanviables, com suggereix el títol de la seva pel·lícula?
És un joc de paraules per dir bàsicament que el matrimoni és de vegades l’inici del final. Moltes unions són predecessores de les separacions i, quan intentem formalitzar i focalitzar una relació cap a un lloc, l’encaixonament et pot portar a buscar una sortida. Això no vol dir que sigui una persona amb poc compromís, però crec que s’ha de donar temps a les coses, no angoixar-te i preguntar-te constantment qui ets i on has de ser.
En lloc de la crisi dels 40 o 50, parla de la crisi dels 30. Com la descriuria?
Jo puc dir quina és la meva. És una posada en dubte de tots els valors que has anat adquirint: professionals, socials i emocionals. I és posar en dubte el teu estatus: què estàs fent i què vols fer, i decidir si vols continuar igual o si vols canviar. Tens més mandra, treballes més i surts menys. Jo tinc ganes de fer pel·lícules i moltes altres coses i al mateix temps tinc la necessitat de posar seny, que tinc una edat. T’ho qüestiones tot, et falta temps... És un caos, un còctel Molotov.
És una missió impossible tancar les portes a l’amor, com intenta fer la Marina, el personatge de Belén Cuesta?
És impossible tancar les portes a la connexió. L’amor em sembla una paraula maca, però molt abstracta. La pel·lícula va d’això, per molt que tu vulguis que no hi hagi res, no ho esculls. El que té la Marina i puc arribar a envejar és la tranquil·litat de la solitud, no fa coses per buscar la companyia. És una pel·lícula que defensa els personatges que només es necessiten a si mateixos per tirar endavant. És una persona que ja s’ha desencantat dels finals feliços, i no tant perquè tingui un trauma, sinó perquè el final feliç no implica acabar amb una persona. En aquest sentit és un personatge referent, traient-li una mica de mala llet, cinisme, ironia i orgull.
Com a director de comèdies romàntic, aposta pel risc en les relacions?
Jo vaig a totes, sempre, i en cansen una mica les estratègies: ara trucar, ara esperar, no poder dir el que sents... Soc partidari d’anar amb la calma, però no m’estic mai de voler que continuï allò que sento i fer-li arribar a l’altra persona. Ens costa tant expressar les emocions als altres que som incapaços de reconèixer què estem vivint i què sentim per una altra persona. Al final el que és dolorós són els dubtes postergats al llarg del temps, una mena d’egoisme inconscient que et torna esquerp i fa que acabis allunyat de la persona.
Diria que Marina (Belén Cuesta) i Carlos (Álex García) són covards en les relacions?
Sí, volia fer una pel·lícula en primer lloc de fills de puta, de gent que emocionalment no s’adona del que fa a l’altra persona, i en segon lloc de covards, en lloc de parlar de persones que fan coses valentes per amor, m’interessen els que en l’amor fan les coses per covardia. Belén és covarda perquè no vol reconèixer que està enamorada per por que li facin mal.
Hi ha moments de música de violí i d’altres d’escatològics. La comèdia romàntica és diversa?
A mi m’agrada quan trobes un punt d’unió entre aquestes coses. De manera conscient o inconscient, la pel·lícula té moments dolços i propers, i just en aquell moment hi ha un error del sistema, anem al revés. El millor sexe del món és el que sense voler fas amb un cop de colze, i jo busco això en les comèdies; en una escena en què estàs connectat emocionalment, sona el violí, però hi ha una corda que desentona. Barrejo el més sòrdid, per dir-ho així, amb el més cinematogràfic i de pel·lícula.
Tot això ja era a la pel·lícula francesa que versioneu, ‘Jour J’, o l’ha portada al seu terreny?
Tinc la sensació, sense voluntat de criticar l’original, que no tenia un missatge tan actual i concret, se centrava en l’anècdota i buscava la comèdia.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.