Art

MARIONA SEGURANYES

HISTORIADORA DE L’ART. FIGUERES, 1972

“Aquesta gran crisi existencial farà emergir una estètica del malestar”

L’Associació Catalana de Crítics d’Art (ACCA) l’ha premiat pel comissariat de l’exposició ‘Realisme(s) a Catalunya (1917-1936). Del Picasso clàssic al Dalí surrealista’

Feliç amb el premi?
Sí, molt, és oxigen per a nous projectes, aporta la certesa de trobar-me en un bon camí i l’energia per seguir investigant i reconstruint entre tots el gran trencaclosques de l’art català.
L’exposició aporta una nova visió de la pintura catalana d’entreguerres. Per què era necessària?
S’han estudiat a bastament els realismes d’aquest període en l’àmbit europeu. Restava pendent veure què passa aquí a Catalunya. La mort del president de la Mancomunitat, Enric Prat de la Riba, l’impulsor de les polítiques culturals del noucentisme, posa en entredit els postulats d’un art nacional. Les vagues sindicals reprimides per l’exèrcit porten el país a una crisi política i social molt complexa. En aquest context s’imposa un gran eclecticisme estètic. I sorgeix una generació jove a la qual ja no li serveix l’ideal de l’oreneta i l’atzavara noucentista. Cerquen quelcom nou. Els realismes catalans s’han d’entendre amb perspectiva europea. Tenen dos escenaris: Catalunya i París. Alguns dels pintors catalans que marxen a la capital francesa viuen des de primera línia les transformacions estètiques i en algunes ocasions ells mateixos en seran els protagonistes, com ara Manuel Humbert, Josep de Togores i Pere Pruna.
Gràcies a la seva recerca, els vincles entre aquests artistes catalans i Picasso s’han fet més nítids. Quin paper va jugar el geni malagueny, líder d’aquest moviment de retorn a l’ordre, en el nostre context?
El gran referent va ser sense cap mena de dubte Picasso. La seva estada a Barcelona el 1917 va ser determinant, amb les obres que hi elabora i que deixa a casa de la seva mare, i que alguns dels pintors catalans van a veure. L’Arlequí, que dona als museus de Barcelona, es converteix en una obra icònica. A més, Picasso rep, assessora i ajuda de diferents maneres un seguit d’artistes catalans que es dirigeixen a ell. Se’n conserva una amplíssima correspondència. Cal seguir indagant aquesta xarxa de relacions perquè Picasso va ser decisiu per a l’art català.
I quin impacte té en Dalí?
Dalí era una esponja, i s’alimenta també de Picasso. Però la seva figura és important com a hereu i gran divulgador de la pintura metafísica, i en especial de l’obra de De Chirico. Dalí també va assessorar i va ajudar artistes propers a ell, com ara Àngel Planells. Queda pendent resseguir fins a quin punt va marcar una pauta estètica a un seguit de pintors catalans.
Alguns dels artistes que ha inclòs en l’exposició no han tingut un reconeixement explícit. Quins noms caldria defensar amb més convicció?
Cal estudiar-los tots en conjunt i en el context que van viure, català i europeu. La percepció és llavors totalment diferent. Entendre les seves veus, els seus pensaments, les seves relacions personals, ens fa copsar de manera diferent allò que pinten. Cal fer-ho amb tota aquesta generació, a la qual en bona part la Guerra Civil va escapçar les seves produccions lliures i creatives. De noms en podria dir molts: un Manuel Humbert amic de Modigliani, un Pere Pruna acompanyat el dia del seu casament de Jean Cocteau i Picasso, un Alfred Sisquella que ens pinta El nàufrag, que per mi és una gran metàfora de la croada que van fer tots ells a la recerca d’aquest art nou. L’exposició també vol ser una reivindicació de l’obra pictòrica de Feliu Elias, un artista encara molt enigmàtic.
La pregunta és obligada: com està vivint aquests moments de reclusió forçada?
Treballant, meditant i preparant-me per a quan les coses puguin tornar a una certa normalitat. Hem de fer un esforç tots plegats de tenir la mirada a llarg termini i no defallir. És el moment de fer pinya, ser solidaris i ajudar-nos els uns als altres. La història és plena de moments difícils i, per aquells que van lluitar i van resistir per les noves generacions, ara ens toca fer-ho a nosaltres.
Creu que després d’aquest període de foscor l’art s’impregnarà de malenconia, com va fer després de la I Guerra Mundial?
De Chirico va ser el creador de la iconografia de la malenconia moderna, i Dalí ho és de la malenconia postmoderna. Ja tenim un art que expressa la buidor del final del segle XX; Carlos Pazos, per citar només un exemple. De ben segur que aquesta gran crisi existencial farà emergir una estètica del malestar, que s’entroncarà amb la Melencolia I fèrtil de Dürer, la malenconia finisecular de Schopenhauer i Böcklin, l’spleen baudelerià, La nausée de Sartre, la malenconia eròtica freudiana, l’spleen dels Passatges de Walter Benjamin... Però hem de seguir concebent la malenconia com la taca del geni, de la llum transcendental. Necessitem una nova espiritualitat, sens dubte, per resistir.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.