La nostra generació, no. Els efectes de la crisi veurem si són superiors o no als de la crisi del 2008, això encara ho haurem de veure. És una crisi diferent: aquella es va produir d’una forma menys sobtada que l’actual i la sortida va ser molt lenta. La crisi de la Covid-19 s’ha produït de cop i la sortida esperem que sigui també de cop. Però hi ha encara molts interrogants.

Definitivament, no. Ni des del punt de vista sanitari ni de la mateixa societat, que viu molt al dia, ni tampoc en l’àmbit empresarial, on es funciona a base de crèdits. No ens plantejàvem que pogués passar una cosa tan sobtada i no estàvem preparats.

Això va una mica per barris, però hi ha hagut una fallada a escala planetària. La Xina va viure això fa dos mesos i el que estranya és que cap país no en prengués nota. Aquí tothom ha fallat. Dit això, si comparem les mesures que ha pres l’Estat espanyol, que és qui té les plenes competències al nostre territori, i les que han pres altres països, és obvi que des del nostre punt de vista ho estan fent malament. O d’altres ho estan fent millor. La Generalitat té els recursos que té i la limitació de competències que té, però almenys pel que fa a l’estratègia del que cal fer estem totalment d’acord amb el plantejament del president Torra que el que cal és l’aturada total, amb excepcions, de l’activitat empresarial.

Nosaltres vam tenir el nostre debat dins la Cambra i també hi havia algú partidari del confinament parcial i finalment hem considerat de forma consensuada que el millor és el confinament total. Pensem que si no s’acaba aturant-ho tot la malaltia ho farà aturar de manera més desordenada perquè no es podrà controlar. Sense planificació, perquè la malaltia decideix finalment qui para –perquè té infectats– i qui pot continuar, tot és més complicat. Al final també ens basem en l’experiència d’empresaris de Wuhan, a la Xina, amb qui hem tingut contacte, i que ens han explicat que fins que no van aturar-ho tot la pandèmia no va frenar. A Wuhan es va aturar pràcticament tot durant dues setmanes i es va reprendre l’activitat de forma molt gradual. Són dos o tres mesos en què tot es fa de forma molt coordinada. Hem d’assumir finalment que un mes d’aturada no és cap drama. Pràcticament totes les empreses paren un mes de vacances a l’any. Enguany seria com unes vacances avançades.

És cert, però les conseqüències de no parar durant un mes podrien ser que el problema, també de les cadenes de subministrament, s’allargués durant tres mesos.

Sí, el sector sanitari i l’alimentari en tota la cadena, que pot ser molt ampla. Fins i tot les empreses que fan les tintes per a les empreses que fan l’embalatge dels productes alimentaris. Però potser treballant a un torn en tenen prou i no han de treballar els tres torns. Seria tota la cadena, però per atendre les necessitats d’allò que és essencial. Això és clau i també per a qui té comandes en viu i les podria perdre. Hi ha algunes excepcions, però no gaires més.

És un problema global. El sector de l’automòbil és un sector que ha parat gairebé al 100%. I la moda i el tèxtil. La crisi afecta tothom, petits, gran i mitjans. És clar, l’autònom que viu de 2.000 euros al mes, si de cop i volta es queda sense això, es queda en res. I les empreses grans a vegades estan millor finançades –però tampoc– o tindran més possibilitats d’accedir a un crèdit. Però jo crec que aquesta crisi no discrimina petits i grans i ens afectarà tots.

No, no, són del tot insuficients. Des del primer dia vam dir que era important tenir liquiditat i, de moment, per la informació que tenim, els bancs no estan donant els crèdits sense limitació, demanen garanties i, per tant, sembla que la liquiditat que necessiten les empreses i les pimes no seran suficients. No és només un tema de liquiditat, sinó que a les empreses amb pèrdues cal ajudar-les i no és el mateix sectors com el turisme i la restauració, que han tancat al 100%, que sectors industrials que encara mantenen una part de l’activitat. S’hauran de fer ajudes directes a molts sectors perquè si no es fa no se’n sortiran.

Algunes mesures coincidiran en el temps, en el durant i en el després, però el que caldria, insisteixo, és un tancament total de dues o tres setmanes i després una recuperació de dos o tres mesos. Després ja veurem quines empreses poden aguantar i quines no i això és el que preocupa la Cambra de Comerç. El que volem és que cap empresa faci concurs de creditors per culpa de la crisi de la Covid-19. Per decret no es podrà fer concurs durant dos mesos de l’estat d’alarma, però després ja veurem. El que hem de mirar és que cap empresa hagi d’arribar a aquest punt, o les mínimes possibles. Hem posat un canal en el web d’entrada de consultes en aquest sentit, amb un equip de seixanta assessors de l’Associació de Sèniors de Catalunya per a l’Orientació del Talent Emprenedor (Asencat), experts en el tema financer. Dimarts el vam posar en marxa i només en un dia, sense publicitat, va rebre més de 130 consultes d’empreses, de les quals una vintena van plantejar que la situació és molt dura i intuïen que poden acabar en concurs de creditors. Els oferim les recomanacions dels experts en l’àmbit econòmic de l’empresa per assessorar-los i evitar que això passi. Malgrat que sabem que el més important són les persones, també hem de saber quantes empreses estan en situació de preconcurs o de concurs i necessitaran ajuda. Aquestes són les primeres que haurem d’ajudar a fons perdut. No tenim una capacitat extraordinària, però de moment tenim seixanta voluntaris.

Sí, dilluns vam tenir la idea al Consell de Cambres, perquè és un tema de les 30 Cambres de Comerç de Catalunya; ho vam gestionar dimarts i des de llavors està en marxa.

Encara no ho sabem, tot i que ho hem començat a preguntar amb les Consultes Cambra. Però amb el decret del govern espanyol, algunes empreses no poden fer l’expedient de regulació temporal (ERTO) perquè no es considera un sector afectat i realment tenen moltes dificultats per treballar, o no tenen comandes i no poden fer front als pagaments. O empreses que, malgrat l’ERTO, tres o quatre mesos no els poden aguantar, per despeses de lloguer o d’hipoteca o del que sigui. D’aquestes empreses, n’hi haurà milers a Catalunya. Haurem de mirar quantes d’aquestes es podran salvar i el nostre objectiu és que cap empresa tanqui pel coronavirus.

En general, el que veig és un sentiment positiu, de lluita, de solidaritat i de responsabilitat. Només per consum de carburant, en la darrera setmana ja s’ha venut un 70% menys, fet que mostra quantes empreses han decidit parar i quants treballadors es queden a casa. Tots els empresaris amb qui parlo estan a favor de parar per aturar també l’expansió del virus i això ens demostra el grau de responsabilitat tan alt. I també hi ha un sentiment de lluita, de pensar que tirarem endavant. No és optimisme; també hi ha frustració per no poder fer més.