Castells de paper de fumar

Aubiry, el majestuós

Venint de la Jonquera per l'autopista, en arribar a la plana del Rosselló, s'albira a mà esquerra la silueta llunyana del castell d'Aubiry. Tanmateix, des de la distància no és possible imaginar tota la seva majestuositat. Cal agafar la carretera que va a Ceret i desviar-se fins a arribar-hi per tenir una idea de la seva rotunda esplendor.

Avui en dia, el castell és tancat i barrat. Uns cartells que, al reixat, amenacen amb un missatge de perill, juntament amb el lladruc llunyà d'uns gossos, resulten del tot dissuasius. Els dies festius fins i tot el celler cooperatiu contigu, que porta el nom del castell, és tancat. En aquestes caves la marca Job és present en múltiples detalls de façanes, portes, ornamentacions… A l'empara d'aquests murs s'enfilen alguns rosers perfumats, no sé si de la varietat Bardou-Job. Després d'un ruixat intens de maig, les vinyes que envolten el castell verdegen amb força. Pel mig d'aquests camps, ens apropem tant com podem al jardí. Hi destaquen els grans hivernacles, que, amb el pas dels anys, han perdut la majoria dels seus vidres. Amb la seva càrrega de rovell i decadència són una autèntica meravella, d'una força insuperable. Tancat però no deteriorat, el castell d'Aubiry, amb els seus parc, capella, hivernacles, font… està en venda a l'agència Zénith Sotheby's International Realty de Perpinyà. Si algun lector hi està interessat, ja ho sap.

No resulta difícil imaginar-se la magnificència de la vida al castell en els seus anys de glòria. Precisament, l'Associació per a la Promoció de la Història als Pirineus Orientals va organitzar fa uns mesos a Perpinyà una exposició il·lustrativa de la vida en aquests autèntics palaus. La mateixa associació va adquirir una col·lecció d'aquarel·les de l'eclèctic mobiliari del castell d'Aubiry, encarregat també a reconeguts dissenyadors de l'època.

Amb el pas dels anys, el castell d'Aubiry va anar passant de generació en generació als descendents de la família Bardou, fins que l'any 1973 va ser venut. Una dècada abans, havia estat escenari d'una pel·lícula de la nouvelle vague, L'eau à la bouche, de Jacques Doniol-Valcroze (fundador dels Cahiers du Cinéma), amb Bernadette Laffont i Gérard Barray. Els crítics valoren especialment aquesta pel·lícula, de la qual es conserven també unes fotografies en blanc i negre, suggestives i d'una gran bellesa.

Ducup, l'ocult

Potser perquè ara pertany a l'Església, però, em costa imaginar-me el component d'erotisme de L'eau à la bouche a l'escenari del castell de Ducup de Saint Paul. Aquest edifici, dissenyat també per Dorph Petersen i construït entre els anys 1890 i 1900, resulta, sense saber ben bé per què, un punt més auster. Propietat de Camille Bardou, va agafar el nom del seu espòs, el militar Charles Ducup de Saint Paul.

Situat a l'oest de Perpinyà, rodejat d'un parc mig abandonat i d'urbanitzacions de gust discutible, el castell de Ducup no té, malgrat les seves dimensions, l'aparença règia d'Aubiry. És ple de detalls elegants, però possiblement li falta l'harmonia de conjunt dels seus germans. Tot i així, és agradable passejar-se pels seus jardins envoltat d'un silenci que només es trenca per les corredisses dels gats. Uns gats que s'han fet els amos d'una edificació annexa –una petita glorieta de fusta blanca molt del gust belle époque– lamentablement deteriorada. No és l'única agressió que ha patit Ducup. Una edificació moderna, seu del Centre Teològic Ramon Llull, ha crescut enganxada a una de les seves ales. L'objecte actual de l'edifici –alberg, centre d'estudis, seu diocesana– resulta del tot lloable, però potser s'hauria pogut fer d'una altra manera.

Malgrat tot, el castell de Ducup manté la seva bellesa. Quan truquem al timbre, unes religioses ens obren la porta d'una vidriera emmarcada per gessamins olorosos. Ens acullen amablement i ens mostren el saló, presidit per un retrat de Pierre Bardou, seriós entre els porticons tancats que no deixen entrar la llum. S'endevina que a Ducup el temps corre lentament.

Valmy i l'èxode

Si Camille Bardou va unir-se en matrimoni amb un militar, la seva germana Jeanne va fer-ho amb un polític: Jules Pams, que va donar gran relleu a la propietat de Valmy, situada a la falda de l'Albera, a Argelers.

L'advocat Jules Pams provenia d'una família benestant de Portvendres, amb importants negocis relacionats amb el mar. Durant la seva carrera política va ocupar diferents càrrecs de responsabilitat al govern francès, entre altres els de ministre d'Agricultura i de l'Interior. L'any 1913 va ser candidat a la presidència de la República, però va ser derrotat per Raymond Poincaré. A Contraban, Josep Pla recorda un curiós discurs pronunciat per Pams a Portvendres en lloança de l'aleshores alcalde Forgas.

Durant els anys de preeminència política de Jules Pams, diverses personalitats, com el mariscal Joffre, van passar per Valmy. Tanmateix, Pams no va deixar de banda el negoci vitivinícola de la finca, del qual n'és emblema el dolç Valmya. Segons testimoni del mateix polític, el rei d'Anglaterra preferia aquests vins de Valmy al porto. Sembla ser que els noms de Valmy i Valmya provenen del mas de Vall Maria que ocupava els terrenys de l'actual castell.

A la mort de Jules Pams, el 1930, el castell de Valmy va ser adquirit per Víctor Peix, que dirigia una destil·leria a Millàs i va donar una especial empenta al negoci de la vinya. Peix, avi de l'actual propietari Bernard Carbonnell, va tenir un paper remarcable durant l'èxode republicà que va seguir la Guerra Civil espanyola. Fugint de la derrota, milers de soldats i civils republicans (els historiadors xifren l'èxode en 400.000 persones) van creuar la frontera francoespanyola i van ser internats en diferents camps de refugiats. Sensible al drama que es vivia al camp de la platja d'Argelers i al fet que, malgrat les circumstàncies adverses, molts artistes continuaven desenvolupant la seva obra al mateix camp, Peix va demanar permís a les autoritats franceses per acollir aquests artistes a Valmy, concretament al veí mas de l'Abat. Allí, artistes com Gilberto Corbí, Jesús Lantada o Sainz de Morales van pintar, esculpir i editar revistes –que es reproduïen a mà– com La Barraca o Desde el Rosellón. Des de les seves altures, Valmy no va ser indiferent a la tragèdia de la retirada. Tots aquests episodis has estat molt ben documentats per Pedro Fuentes, que els ha fet accessibles a través del seu web www.argeles-retirada.fr.

És difícil no abstreure's a aquestes històries de la guerra i la postguerra, tot i que la calma i el luxe de l'actual hotel de Valmy inviten al repòs i a la contemplació. Un repòs que només es trenca uns dies de juliol quan, sorprenentment, al parc contigu de propietat municipal s'organitza un macroconcert de rock amb participació de primeres figures mundials que arriba a aplegar quinze mil persones.

La maternitat d'Elna

Bona part dels arxius i documentació de l'arquitecte Petersen s'han perdut. Tanmateix, alguns estudiosos com Jean-Marie Rosenstein han treballat per seguir la seva empremta. Tot i no haver-hi documentació que ho certifiqui, no cal arriscar-se massa per afirmar que un altre edifici, de bella i noble història, porta la signatura de l'arquitecte danès. Es tracta de la maternitat d'Elna, coneguda també com el Castell d'en Bardou, fet que palesa la vinculació amb la il·lustre família.

Diversos llibres, entre altres el magnífic treball d'Assumpta Montellà, han explicat la tasca humanitària que, sota el lideratge de la infermera suïssa Elizabeth Eidenbenz, es va dur a terme en aquest edifici. 597 nens, fills de mares internades als camps de refugiats o, posteriorment, fugides de la persecució nazi a les famílies jueves, van néixer a Elna i van poder sobreviure a una mort gairebé segura.

L'edifici, que els Bardou van fer construir l'any 1900 i dècades després van vendre a la família Mirous, va ser llogat i restaurat per l'Associació d'Ajuda als Nens de la Guerra l'any 1939. Un cop tancada la maternitat l'any 1944 per la pressió de l'ocupació alemanya, va restar abandonat, fins que el 1990 un artesà vidrier, François Charpentier, el va comprar per instal·lar-hi el seu taller i va recuperar la seva memòria. Avui en dia, a les nues i lluminoses cambres de l'antiga maternitat, és impossible no sentir la presència de tots aquells nens i dels àngels de la guarda que els van portar a la vida.

Més edificis de Petersen

El fotògraf Brassaï ha estat un dels artistes que millor han sabut captar el contrast de llum i foscor de les nits parisenques. Una de les seves fotografies nocturnes més boniques mostra, enmig d'un carrer cobert de neu, un suport publicitari modernista amb l'anunci dels aperitius Byrrh, en lletres grans i rotundes.

La marca rossellonesa Byrrh, amb cellers a Tuïr, ha estat des dels seus orígens un referent en el disseny publicitari. Com en el cas del paper Job, grans artistes van dibuixar els seus anuncis. Fins i tot els cartells més modestos són apreciats. Seguint les petjades de Petersen per Perpinyà, visitem una petita fira de brocanters que trobem en un bulevard. Allí, per casualitat, descobrim un petit anunci de llauna de Byrrh, pel qual en demanen un preu desproporcionat.

Com gairebé totes les famílies rosselloneses puixants de l'època, la família Violet, propietaris de Byrrh, van encarregar també la construcció d'una vil·la, la Vil·la Palauda de Tuïr a Viggo Dorph Petersen. Avui en dia, els aperitius Byhrr i el seu celler dissenyat per Eiffel continuen sent un emblema del Rosselló.

El castell de l'Esparrou a Canet, la casa Pams a Potvendres, l'hôtel Drancourt i l'immoble Gibrat a Perpinyà: cadascun d'aquests i d'altres edificis obra de Viggo Dorph Petersen, igual que els que hem anat esmentant, configuren un patrimoni valuós i força desconegut fora del Rosselló.

Podríem quedar-nos només amb la bellesa de les edificacions, amb l'obra de l'arquitecte, però al darrere hi ha tot un altre patrimoni: el record dels diferents personatges que hi van viure, els fets i les històries que s'hi van succeir, l'inventari de caràcters i sentiments que s'hi van expressar. Com la humanitat i generositat de les impulsores de la maternitat d'Elna, la voluntat de resistència dels artistes del Mas de l'Abat, la capacitat emprenedora dels Bardou i els Violet, el compromís de Víctor Peix, l'ambició política de Jules Pams, la desolació del senyor Puig, l'estima a la terra de tots aquests productors de vi. És l'ànima d'unes llars que es resisteix a esvair-se com ho faria el fum d'un paper de fumar.