Des del moment que els companys del nord d’Itàlia i els de Madrid ens van avisar del tsunami que ens venia a sobre, a cardiologia vam plantejar ràpidament fer torns de treball i tenir uns equips a casa per garantir que si s’infectava un no haguéssim d’anar tots a casa a fer quarantena. Això ens van permetre oferir una continuïtat assistencial a cardiologia. Vam tenir un primer pacient de Covid i al cap d’una setmana tot l’hospital estava completament col·lapsat de pacients de Covid.

Ens vam trobar que els codis infart i les insuficiències cardíaques van baixar de cop. D’una setmana per l’altra, l’activitat assistencial va baixar un 80%. I això va permetre que els cardiòlegs es poguessin dedicar a cuidar pacients de Covid. Però ens preocupava el que estava passant amb els nostres pacients. Cal tenir en compte que hi ha una mitjana de dos infarts cada tres dies. I vam passar a tenir-ne un cada 3-4 dies. El que va passar és que els pacients es van quedar a casa. Molts han vingut amb complicacions més grans, molts que no devien venir a l’hospital per por es deuen haver mort... Bé, de fet encara hi ha pacients que tenen por de venir a l’hospital a visitar-se.

Segurament sí i s’hauran de buscar les causes. En algun moment he comentat, en to de broma, que podria ser que un dels factors de risc més importants d’infart no sigui ni el tabac ni la hipertensió, sinó haver-te d’aixecar a les set del matí per anar a treballar. És veritat que els infarts arribaven més complicats, però en venien menys i és una cosa que ens ha sorprès. Potser el confinament va rebaixar el nivell d’estrès en la vida d’algunes persones.

Em vaig convertir en un influencer! Tot va començar amb una piulada després de veure que no teníem material; faltaven respiradors, EPI, mascaretes... I això em va desesperar perquè, malgrat que deien que era una malaltia que afectava gent gran amb molta morbiditat i molta patologia, vèiem com companys metges acabaven a l’UCI. I la gent es va posar molt nerviosa. Teníem por d’infectar-nos. I era clar que necessitàvem material. Després també se’ns va plantejar el dilema de què fèiem amb els familiars i com ho feien per comunicar-se amb les persones que estaven ingressades. I vam veure la necessitat de tenir tauletes. En dues setmanes, vam tenir 150 tauletes de l’empresa Girona Fibra de Besalú. Es va generar una onada de solidaritat. Totes les crides que feia tenien resposta. Vaig quedar parat. Ha estat el més positiu que he vist mai des del punt de vista de la resposta solidària de la Covid. Va haver-hi un moment també que al laboratori clínic territorial se’ls van acabar els reactius per fer les PCR i aquí va ser quan va entrar en joc Hipra, que ens va treure d’un problema brutal. Tot això el que ens diu és que hem d’estar preparats.

Aquest és un missatge que sempre he donat. Malauradament, i això havia passat en cardiologia, el ciutadà de Girona, quan necessita Barcelona, es converteix en un pacient de segona categoria, passa a la llista d’espera. I això és un problema. Per posar un exemple, abans de tenir la unitat d’arrítmies, ara fa tres anys, vam tenir un pacient que va estar 43 dies ingressat, assegut a l’habitació, esperant perquè li havien de posar un desfibril·lador a Barcelona, que és un procediment que dura una hora. I amb la Covid, va passar exactament el mateix. Tothom es va haver d’espavilar com va poder. Era la llei de la selva.La solidaritat arriba només fins a cert punt. I això el que ens diu és que nosaltres hem de tenir de tot, no ens podem permetre no tenir de tot. Especialment per al pacient crític, al qual hem de poder salvar la vida.

Crec que al principi va ser equivocada; no confinar Madrid va ser un error. Allò que van dir que “el virus no entiende de territorios” va ser un error que hem pagat caríssim. Potser la pandèmia ens hauria arribat igual, però segurament no hauríem arribat a un col·lapse del sistema de salut com el que hem tingut. No sé si el cribratge que s’està fent és suficient o no, però també fa falta més responsabilitat social per part de la gent de les classes benestants, perquè entre les classes vulnerables no s’ho poden permetre. És molt complicat gestionar que una persona asimptomàtica amb PCR positiu no vagi a treballar. La gent necessita treballar i guanyar diners. Quan vaig veure el problema que hi havia amb els temporers a Lleida vaig pensar que era normal el que passava: no pots pretendre que un temporer que sobreviu es vulgui sotmetre a una PCR, perquè s’arrisca que li surti positiu, hagi de deixar de treballar i a sobre s’hagi de xivar sobre les persones amb qui ha estat en contacte. Això és inconcebible perquè aquesta gent està en la precarietat absoluta. I si no hi ha una solució a la precarietat en què viuen, doncs treballarà en les condicions que siguin. Per això molta gent no va a fer-se les proves PCR; això és de primer de precarietat laboral. Aquesta és la medicina del tercer món, que és la que vaig viure als Estats Units, als hospitals públics. La medicina del pacient pobre que ve a l’hospital quan ja no pot més, quan s’ha quedat cec a causa de la conjuntivitis. La medicina del tercer món no és a l’Àfrica, és allà on hi ha pobresa.

Em fa patir moltíssim. Es parla de fer classes a l’aire lliure. Però com s’ha de gestionar això si estem en barracons i apilonats? També es comenta que la mainada vagin a l’escola dia sí dia no. No hi ha uns criteris clars. I moltes qüestions que no s’han abordat, com per exemple què passa amb la mainada amb morbiditat. Crec que el que s’hauria de plantejar és que els fills de les famílies benestants, que poden pagar un cangur, es quedin a casa, aprenent a través d’ordinador, i que els fills de les famílies vulnerables, sense ordinadors, ni internet i amb uns pares que no els poden ajudar amb els deures, vagin a l’escola. Si no, la diferència és brutal. De fet, ja ho diuen, que les classes benestants han pogut mantenir el ritme d’aprenentatge mentre que les classes més vulnerables l’han perdut totalment. Aquesta situació no es pot gestionar des de la igualtat, sinó des de l’equitat. I jo donaria prioritat per anar a l’escola a les famílies vulnerables.

És una boníssima notícia perquè superem el primer escull, que era decidir entre “Girona podrà competir de tu a tu amb els parcs biomèdics de l’àrea metropolitana” i “Girona seguirà amb un hospital comarcal avançat que dependrà de l’alta tecnologia de Barcelona”. Era una decisió per la qual feia quatre anys que lluitàvem. I sobretot ens hi vam posar forts quan va sortir la resolució no vinculant del Parlament que donava suport al Trueta al nord de Girona, a Domeny. Allà vaig tenir la sensació que el projecte se’ns escapava de les mans. I ens vam posar les piles altre cop. Vam fer aquella carta que vam firmar el 95% dels càrrecs de gestió de l’hospital per exigir un centre que agrupés equips per ser competitius, per especialitzar-nos, ser més experts, per fer medicina més avançada, atraure més talent, fer més docència, més recerca, tenir millors facultats i créixer. Necessitem un parc biomèdic i un hospital públic en què es pugui fer tot, tot el que és públic. I necessitem més sales d’operacions, més llits i més personal. I aquest és un projecte que ens sobrepassa a nosaltres. Serà un projecte per a les generacions futures. Estem davant del projecte més important d’aquest segle per a Girona.

Salut ha anunciat la construcció de cinc hospitals satèl·lit, amb un total de 50 milions d’euros, per fer front a la Covid. D’aquests no n’hi ha cap per a Girona i, en canvi, ens trobem que al Trueta no hi cabem. Avui [dilluns matí] he estat buscant espai per encabir les consultes externes de cardiologia i em consta que el servei de digestiu i de neurologia es troben en una situació semblant. Com és que a Girona de nou hem deixat passar l’oportunitat de rebre deu milions d’euros per fer uns mòduls ara per a la Covid i després per al que sigui necessari si no hi cabem? Qui treballa perquè Girona creixi? Quan es parla del nou Trueta se situa en el 2028, però no pot ser; hem de treballar per tenir-lo el 2025-2026. Per tant, ens hi hem de posar de seguida. I crec que tot depèn del plantejament que es faci.

M’agradaria que el Santa Caterina creixés el doble i absorbís la part comarcal del Trueta. Si hi ha un pla clar, i en un any tenim els terrenys aprovats, la urbanització encaminada i el projecte en marxa, ja es pot construir l’ampliació del Santa Caterina o bé per dalt o bé pel davant.

De diners n’hi ha. Salut s’ha gastat 140 milions d’euros per donar una bonificació als professionals de la salut, i a sobre amb tothom emprenyat. No trobo normal que jo, que no he estat en contacte directe amb la Covid, cobri més que el zelador que està amb pacients de Covid tot el dia. Ha estat un error. Hauria preferit que d’aquests 140 milions ens haguessin donat el 10% per al sistema sanitari de Girona. Per tant, tot dependrà de com es concebi el nou Trueta. Si es vol fer tot en un sol bloc o si s’opta per anar fent peces.

Ara diré una cosa que sé que no agradarà: si d’aquí a cinc anys hem de tenir un nou hospital, cal fer cinc sales d’operacions en aquest Trueta? No seria millor construir aquest nou bloc quirúrgic al Santa Caterina? Si ara ja és clar que el nou Trueta va cap allà, les inversions previstes s’hi haurien de redirigir. Això s’ha de poder posar sobre la taula i debatre-ho. Fer l’ampliació i edificis petits. I després ja es farà l’hospital terciari pur i dur. S’hauria de crear ràpidament una comissió que comencés a treballar pel futur Trueta, tal com va demanar el Col·legi de Metges de Girona, i veure quina és la millor actuació.

A Girona també vam estar col·lapsats, vam estar a punt d’obrir el pavelló de Fontajau. I un detall interessant: es parla d’un 5% de la població que ha passat la Covid, que tenen anticossos. Això vol dir que si amb 40.000 persones infectades a Girona província s’ha col·lapsat el Trueta, quan ens vingui una Covid que infecti un 10% no ens en sortirem; haurem d’obrir Fontajau.