Política

CARME GARCIA SUAREZ

EXDIPUTADA AL CONGRÉS i EXREGIDORA DE SABADELL i SANT QUIRZE DEL VALLÈS

“No podem continuar perdonant-ho tot”

Vam començar a construir república perquè els seus valors i aquell objectiu estaven per sobre dels partits
Hi ha un enorme patiment emocional i de confiança. Tenim el dret a exigir que se’ns parli clar i que hi hagi transparència per votar

Em cita a la Guingueta d’Ix, a la Catalunya del Nord, territori que trepitja sovint des que fa tasques de relacions internacionals i per l’obertura de delegacions dins del consell de govern del Consell per la República. Parlem, des del bagatge d’exregidora i exdiputada per ICV, grup que va abandonar el 2014, de la situació política actual.

Vostè es considera expolítica?
No. La política la fem de manera conscient o inconscient cada dia i a cada moment. La fa qui té consciència del món en què viu, fa anàlisi de la situació, dels problemes i les mancances, i fa els impossibles per contribuir a millorar aquesta realitat. En aquest país hi ha milions de persones que fan cada dia política d’aquesta consciència nacional, local i mundial. Sempre seré política des d’aquesta concepció, i ara ho accepto així, perquè fa un temps pensava que no fas política si no tens un càrrec. Això era un error.
Doncs expolítica professional.
Sempre ha estat així. Tinc 44 anys cotitzats a la Seguretat Social i això vol dir que la majoria de temps he treballat en empreses i, des de fa 33 anys, a l’administració pública. De manera alternativa, he anat ocupant càrrecs de política. Ara faig política des de la ciutadania i des dels espais que m’ho permeten, intentant influir.
Ho deia pel fet d’estar al consell de govern del Consell per la República, que algú li pot dir que és un càrrec polític.
No m’ho han dit, però això no vol dir que no hi hagi gent que ho pensi. Al consell de govern, i de manera transversal, hi ha representants amb càrrec polític i d’altres d’independents com jo, sense càrrec. No és remunerat, no cobrem absolutament res. És voluntariat, com faig en moltes altres entitats. També soc de Plataforma per la Llengua, d’Òmnium, l’ANC i el Cercle Republicà de Sabadell. Intento influir, és el que hauríem de fer tots, és legítim i necessari perquè qualsevol entitat o institució prosperi.
Com hi arriba?
Em truca Toni Comín després de parlar-ne amb el president, Carles Puigdemont. No el vaig votar, però és el nostre president legítim, perquè aquest és el meu sentit institucional. Em van dir que la voluntat era la transversalitat i màxima representació diversa, i que el meu perfil, per la meva trajectòria, era molt necessari. M’ho vaig pensar i vaig veure que havia estat constituït amb beneplàcit i formalitat per part de JxCat i ERC, i em va fer pensar que era una institució molt necessària com a taula en què, de manera unitària, es pogués fer camí cap a la constitució de la república catalana. Després he tingut una certa decepció.
Què vol dir?
El Consell per la República ha fet i fa molta feina, té gairebé 100.000 adherits, però no hi ha aquesta taula amb una aposta clara i contundent d’ERC. I això és el que cal millorar al nostre país: la transparència i la claredat de les propostes per part de tothom. Si una institució no és la que creus que serveix, fes propostes. Si creus que hi ha d’haver canvis, fes propostes; si creus que s’ha de configurar d’una altra manera, fes propostes. Això és lícit i gairebé obligatori, però no fer veure que hi ets i no apostar-hi, perquè això deteriora les aspiracions, el món polític i la confiança. Imagina’t també si la CUP en formés part. Seria un dels instruments que ens ajudarien a l’exterior i des de l’exterior per constituir la república.
És un reflex del que passa al país. Per això hi ha menys inscrits del previst?
Tot hi ajuda, però penso també que s’hi barreja tot el que ha passat en política aquests darrers tres anys. Som on som com a conseqüència d’un cop d’estat 2.O, perquè el que vam fer col·lectivament és molt gran, segurament el més gran en la història dels moviments ciutadans i de base. Arribar al resultat del referèndum de l’1 d’octubre només és possible quan es treballa i es va de la base cap a dalt. Evidentment, les institucions i el govern ho van fer possible, i per això estan a la presó i a l’exili, però tots ens sentim corresponsables d’aquest resultat. Sense la feina de base i l’empoderament ciutadà transversal, d’agafar-se les mans persones amb ideologies molt diferents, no hauria estat possible. I això no es canvia, ho hem integrat, i és el que han d’entendre els partits. Vam començar a construir república perquè els seus valors i aquell objectiu estaven per sobre dels partits. La república no es construeix des del partidisme. Jo, que vinc de la tradició d’esquerres, no tenia problemes d’agafar-me de la mà de persones que venien de CiU, de la CUP o de qualsevol altra ideologia, perquè estàvem construint el nostre futur. A milers de persones ens grinyola enormement quan sentim a parlar de l’hegemonia d’un partit o un altre, de quants càrrecs o quantes cadires, de qui tindrà o no la presidència... No ens interessa, no ho volem ni sentir. I cada vegada que això es posa de manifest, són vots que perden. Hi ha una cosa prioritària, un paraigua per a aquests anhels que la gent va demostrar. Quan tinguem la base de la república, cadascú tornarà a votar en funció de les seves ideologies. Sé que mentrestant el país s’ha de gestionar, amb tots els problemes socials, econòmics, de territori i injustícies, però es pot fer amb una mirada cap a la república o des de la mirada petita i pobra de la petita autonomia que tens.
I unes eleccions al febrer...
Només tinc clar què votaré en les municipals del 2023 a Sabadell: la candidatura que espero que encapçali Gabriel Fernàndez. Per què és d’ERC? No només, sinó perquè és un equip i té un perfil determinat i una coherència. Com jo crec que hi ha milers de persones esperant tenir respostes a molts interrogants. Aquestes eleccions no poden tornar a ser un xec en blanc.
Respostes a què?
Què es farà amb els nostres vots, amb qui els utilitzaran i governaran, qui serà el nostre president o presidenta després de tres anys en què a JxSí Raül Romeva era candidat, Artur Mas va ser vetat, a Carles Puigdemont l’envien a l’exili, tampoc ho va poder ser Jordi Turull ni Jordi Sànchez, a Quim Torra l’inhabiliten per una pancarta... Volem saber què faran els grups independentistes, si donaran suport o no a la llista més votada. Volem construir amb missatges clars aquesta república, i els propers quatre anys hi ha d’haver un govern molt fort, que des del minut zero hagi explicat als ciutadans el que farem. Et trobes amb consellers i conselleres que, com que el sistema no va en funció de les llistes, ho acaben sent i han de tirar endavant els compromisos d’aquests anys quan gairebé ni els hem sentit opinar. M’agradaria saber el sottogoverno que té previst una candidatura abans de votar-la, perquè potser em creuré els objectius que planteja en funció dels noms. Votem a cegues.
Demana un canvi de sistema?
No cal. No vaig votar mai el Mas, però recordo que va explicar quins serien alguns dels seus consellers. No cal canvis per ser transparents.
Els partits ho alimenten?
Mai hauríem de fer actes de fe ni xecs en blanc, però en aquesta ocasió és indispensable, perquè els tres anys de patiment els han viscut els presos polítics, els exiliats, les seves famílies, més de 3.000 persones afectades, però també els milions de ciutadans que anàvem a totes i vam creure en aquest projecte. Hi ha un patiment emocional i de confiança enorme. I tenim el dret a exigir que se’ns parli clar i que hi hagi transparència per poder votar amb il·lusió i confiança. I saber que es produirà l’hegemonia per poder seguir caminant cap a la república.
Hi ha cada cop més distància entre les bases i les cúpules dels partits?
Aquesta opinió que he dit és majoritària a les bases. Tothom hauria de tenir clar que el càrrec és temporal i que no pot determinar els objectius comuns. Moltes vegades, a la pràctica, això no es dona, i és un drama que acaba sent molt negatiu per als mateixos partits.
I com s’explica haver arribat a aquest punt?
Sempre hi ha sigut una mica, però el problema és que acumulem 40 anys de retard de democràcia en relació amb la majoria de països europeus i no europeus. Per exemple, l’Uruguai va tenir una dictadura, tot i que de deu anys i no de quaranta, però el que és interessant és com va reaccionar després la classe política progressista i de centre amb la Constitució del Front Ampli, que aquí es podria traduir amb una diversitat que englobaria des de l’antiga Convergència fins a la CUP. Van governar vint anys amb un sistema de representació modern i plural que recull el desig i la voluntat ciutadana de manera extraordinària. Quin exercici de democràcia, de capacitat de negociació, d’interpel·lació i de confrontació... Aquí a la Transició et deien que anàvem cap a un socialisme, cap a un salt endavant en polítiques socials, de drets, igualtat i transformadores que valien la pena, i no ha estat així. Quan vaig sentint les coses que es tornen a parlar al Congrés en cada legislatura, és com un déjà vu continu. Tenim una producció de lleis espectaculars, que queden en una aplicació mínima, i després se n’ha de tornar a parlar... Això porta que la nostra història parlamentària estigui molt per sota en qualitat i capacitat i que s’hagi professionalitzat més la política respecte a altres països. És un hàndicap. I és insà que molts polítics acabin la carrera joves i comencin al partit i a les institucions sense haver tingut ni experiència de vida laboral, associativa. I cal tenir empatia i coneixement de la realitat. I després de vint anys, on tornen? Això és un greu problema.
Quin record té de l’etapa de regidora a Sabadell i a Sant Quirze i de diputada?
Creixem més i evolucionem més en els moments complicats. Els primers quatre anys de pas per Sant Quirze, i governant, van ser una escola impressionant i un orgull immens. Vaig pensar que acabaria allà la meva etapa política i al cap de cinc anys em proposen anar al Congrés dels Diputats, i els meus fills van ser els meus impulsors. Van ser quatre anys extraordinaris en què vaig arribar com a federalista i en vaig sortir veient que l’únic camí era la independència de Catalunya, amb el debat de l’Estatut i les retallades al text del PP i el PSOE. I a Sabadell ho vaig donar tot. Ara hi ha els hereus del socialisme governant de nou, no per haver obtingut suficients vots, sinó perquè una regidora de Podem els ha donat suport. Però Sabadell, amb el canvi de Manuel Bustos i el cas Mercuri, s’ha oxigenat. La ciutadania no és la mateixa amb el parèntesi de quatre anys del canvi de govern. L’esclat del cas, i haver posat en evidència el nivell de corrupció, ha estat molt important i me’n sento molt orgullosa, i la ciutadania m’ho ha fet sentir, aturant-me pel carrer per agrair-m’ho. No m’he trobat mai ningú que em parés per retreure’m res o fer-me un exabrupte. És passat, i malgrat els moments durs i les pors, no me’n penedeixo.
Va destapar la trama del cas Mercuri a Sabadell. L’estil Bustos era un sistema molt rudimentari d’exercir poder. Per què hi havia tant silenci?
Tenia molt poder perquè el PSC l’hi havia donat i ell també manava al partit. El poder fa por, també als partits. Deixo ICV pel fet nacional, però havia tingut decepcions prèvies importants, no en l’àmbit local, en què vaig tenir suport, ni amb alguns líders com Joan Saura, però sí que vaig notar que Iniciativa tenia una certa dependència del PSC, no s’havia plantejat mai tenir l’hegemonia. Sempre semblava que amb el 13% dels vots en tenia suficient i molts ens hi negàvem. Sempre eren acords amb el PSC en totes els administracions i institucions. Era dependència, i encoratjo els partits d’esquerra a no caure en aquest error i a tenir perfil propi.
Identifica que el que va passar amb ICV passa ara amb els comuns?
Ho dic per les esquerres. Necessiten identitat pròpia, sense complexos d’inferioritat, i aspirar al màxim sense motxilles i sense ser la crossa de ningú.
Li va saber greu la desaparició d’ICV?
A ningú li agrada comprovar que allò que pensava que passaria, passa. Es veia a venir.
Es planteja tornar a la política activa?
He estat una privilegiada i en cap moment vaig proposar tornar-hi des que vaig deixar Sant Quirze...
Té propostes per tornar a la política?
No en tinc cap, ni hi compto. Crec que els partits tenen por de perfils com el meu i sé que amb aquesta entrevista me n’allunyo encara més [riu]. Però és indispensable que parlem, amb el màxim respecte, de tot. Amb el que ha passat, i sabent que hi ha hagut errors personals que a la vegada es fan col·lectius, en cas que estiguin confessats i acceptats, la majoria de ciutadans estan disposats a oblidar i a perdonar-los. I comença una etapa que ja no hauria de ser així. Pel bé de tots, per la salut de la política i de la democràcia, i pels objectius que anhelem, no podem continuar perdonant-ho tot políticament, ni mirar cap a una altra banda, ni deixar de ser crítics ni deixar de dir el que pensem. En la nova etapa hem de poder dir-nos les coses i, si així es paga el preu de l’ostracisme, espero que molts hi estiguin disposats. Però que almenys proporcionem opinió.
Com està vivint la Covid-19?
Estic en un moment de plenitud personal, però la crisi de la Covid m’impedeix sentir-me feliç i no sentir empatia pel dolor de tanta gent. Va posar de manifest que Espanya no deixaria passar l’oportunitat de centralització, amb l’exèrcit al costat, i vam arribar tres setmanes tard. La catàstrofe posa en relleu les febleses del sistema sanitari, perquè es va deixar de dotar-lo dels recursos necessaris. El sector que també està patint molt és el cultural. El Departament de Cultura té la preocupació de salvar empreses i indústries culturals, que està bé, però això no és la cultura en sentit ampli, i el drama veritable el viuen milers de petits creadors d’arts diverses. I ho exemplifico amb Marc Serrats, conegut artísticament com el Xerramequ, que amb tres fills fa sis mesos que fa torn de nits en una cadena de muntatge perquè li han anul·lat més de trenta concerts. A França, per exemple, tenen l’Estatut de l’Artista. Podrien tenir una prestació catalana perquè poguessin subsistir.
Estaria al Tribunal Constitucional...
D’acord, però no ho hem fet... Demostrem que aquesta és la república que volem, quin país volem, encara que ho portin al Constitucional. Si falten mestres, portem aquests creadors a les escoles per fer tallers amb contractes determinats temporals. Per què ningú pensa en aquestes coses? Des de l’època de Maragall, Carod-Rovira i Saura, s’ha perdut molt en l’impuls de la identitat cultural i de la llengua, i cal dir-ho. Són les dues potes que sostenen la identitat i la raó de ser d’una nació.

Política de pas amb desencís federalista

Nascuda a Badajoz, i ara amb 63 anys, és tot nervi malgrat el seu parlar pausat. Les inquietuds sindicals, socials i polítiques la van empènyer a militar als 16 anys al PSUC, i als 18 va col·laborar en la implantació i la legalització de CCOO mentre estudiava i treballava a Guías Klein. El 1987, es presenta a les oposicions de funcionària a l’Ajuntament de Sabadell, tot i anar a viure a Sant Quirze. Allà li proposen anar a les llistes d’ICV i entra al govern (1995-1999). Assumeix el primer càrrec públic als 38 anys. Després torna a la plaça de funcionària, però li proposen anar el 2004 al Congrés. Comença a percebre la dificultat de desenvolupar la idea d’estat federal i, ja tornada a la política local, com a cap de llista a Sabadell (2007-2014), té clar que el futur passa per la sobirania de Catalunya. La falta de debat nacional a ICV és el motiu que la porta el 2014 a abandonar la formació, i del 2016 al 2018 accepta la proposta de Raül Romeva de ser directora general de Relacions Institucionals i amb el Parlament i de Memòria Democràtica.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.