Economia

JOSEP MARIA VALL

PRESIDENT DEL CLÚSTER DE L’AUTOMOCIÓ

“Cal que tinguem una fàbrica de bateries”

No més enllà de cinc anys veurem que tots els fabricants de vehicles hauran tret models elèctrics al mercat
Si el sector dels components no rep ajudes, encara veurem més tancaments i reconversions

L’automoció dona feina a 140.000 treballadors a Catalunya i representa més del 10% del PIB i més del 4% de la població activa. Les xifres ja donen una idea de la rellevància d’un sector que havia esdevingut un dels grans centres d’interès del món econòmic fins que l’esclat de la pandèmia va eclipsar la resta de temes. Tot i aquest aparcament temporal de la palestra, les activitats relacionades amb el motor continuen la seva irremissible transformació per adaptar-se als nous temps.

El sector de l’automoció inclou una constel·lació d’empreses que van des de gegants del sector amb èxits diversos, com en el cas de Seat i Nissan, fins a empreses petites i mitjanes que potser no surten tant als mitjans però amb problemes que cal abordar. Quina és la situació quan encara no s’ha acabat la pandèmia?
Certament, la pandèmia ho marca tot. Però si el sector quedés relegat de l’interès, això seria el pitjor que ens podria passar. Les dades a Catalunya són prou representatives. Abans de l’aparició de la Covid-19 ja teníem una crisi interna, però ara la pandèmia n’ha accentuat l’agressivitat. Tenim en curs una transformació profunda perquè les regulacions que han establert el control de les emissions a l’atmosfera indiquen que l’objectiu és de zero emissions de CO2 de cara al 2050. I tots els fabricants s’estan preparant, el sector va cap a l’electromobilitat. Fa uns dos anys gairebé tots els vehicles que sortien al mercat eren amb motor de combustió, dièsel o de gasolina. Tot això ha canviat i ara estem embarcats en la fabricació dels cotxes elèctrics, de manera que en els pròxims anys, no més de cinc, tots els fabricants tindran cotxes elèctrics al mercat.
Al marge dels requisits mediambientals, també hi ha mutacions importants en els models de mobilitat. Com cal enfocar-los?
La mobilitat és el segon tema al qual caldrà adaptar-s’hi. És un element afegit que ens anem trobant per mateixa la transformació de la societat. Ara molta gent, especialment els joves, vol un mitjà per moure’s, però no ha de ser necessàriament un vehicle de propietat. No és que no n’hi hagi, de compres de vehicles, però sí que estan emergint altres fórmules de mobilitat, com ara el cotxe compartit, i estem veient com proliferen altres elements que ja no són turismes, sinó patinets, bicicletes elèctriques, etcètera. Tot això ha provocat un rebombori absolut en la indústria de l’automòbil.
I a tot plegat cal afegir la Covid-19...
Als mesos d’abril i març, els fabricants de pràcticament arreu del món, i sobretot d’Europa, van haver d’aturar les produccions. I al darrere hi van anar totes les plantes de la indústria de components. Això farà que el 2020 sigui especialíssim en el sector, ja que l’acabarem amb un 30% menys de vendes que el 2019 i amb un nivell de producció que haurà caigut al voltant d’un 20%.
S’ha parlat molt del tancament de Nissan, però potser no tant dels proveïdors satèl·lits que depenen dels grans fabricants. Com se’n surten?
La indústria dels components s’ha hagut de readaptar. Aquelles companyies que servien components no sols a les fàbriques espanyoles sinó arreu del món, no han patit amb tanta virulència perquè el mercat asiàtic s’ha recuperat molt ràpidament, estan treballant pràcticament amb les mateixes xifres de vendes i producció que abans de la pandèmia i han pogut assolir un cert equilibri. Però aquí, a casa nostra, casos com els de Nissan han complicat molt la situació. Al juny ja va decidir tancar les instal·lacions i això va ser un daltabaix en el sector, per la importància històrica de Nissan a Catalunya. Encara gràcies que els treballadors de l’empresa van arribar a un acord relativament bo. El problema el tindran els que anomenem Tier 1 i Tier 2. Els primers són els proveïdors que fabriquen directament sistemes i components per a les fàbriques, i els segons són els que aporten matèria primera i peces menys elaborades per als Tier 1. Els que realment ho estan passant malament són els segons, tot i que entre els Tier 1 també n’hi ha que tenen greus problemes perquè depenien molt de Nissan. I ho podem veure aquests dies perquè es van succeint tancaments d’indústries. I en aquest àmbit caldrà tenir molta cura, perquè si no se’ls ajuda veurem encara més tancaments i reconversions en el sector. Aquest és nostre gran cavall de batalla en aquest moment.
Amb la marxa de Nissan i la creació de la comissió per a la reindustrialització de les seves instal·lacions, s’especula amb la possibilitat que hi desembarqui un grup estranger fabricant de bateries. S’ha avançat en el tema?
Això ho porta directament el Ministeri d’Indústria conjuntament amb la Generalitat, els agents socials i la mateixa Nissan. La idea, efectivament, és trobar un nou inversor per a la planta. Han sortit alguns noms d’empreses, però és un tema que lògicament s’ha de portar amb la màxima confidencialitat per no interferir en les negociacions amb els eventuals interessats. De tota manera, des del clúster pensem que el cas de Nissan ha estat l’última gota que ha fet vessar un got que ja era molt ple. El que sí que celebrem és que, arran de la crisi de la companyia, s’ha generat una sensibilitat al voltant del sector, i tant la Generalitat com el ministeri són conscients que l’automoció no es pot deixar perdre i que cal destinar-hi ajuts especials perquè continuï sent tan important com fins ara. Soc optimista, penso que ens en sortirem.
Fa unes setmanes el clúster va presentar al Departament d’Empresa un pla de futur, amb un seguit de projectes tractors centrats en l’abordatge dels nous reptes i els nous patrons de mobilitat i de consum. Què n’esperen?
Ho vam fer perquè pensem que és o ara o mai, i que tenim una gran oportunitat. Amb la pandèmia s’han mobilitzat molts diners des d’Europa. Aquests diners, segons la UE, han d’anar destinats a reindustrialitzar els països a través de nous projectes, no pas per donar solucions a problemes latents o existents en forma de subvencions o ajudes. I a partir d’aquí hem plantejat els projectes tractors. Totes les comunitats autònomes de l’Estat presentaran projectes al Ministeri d’Indústria perquè dictamini quins són els que tiren endavant o com es poden agrupar. Ja hi ha gent treballant-hi. Nosaltres ens hem adreçat a la Generalitat, que serà la que decidirà quins projectes es plantegen al ministeri.
Vista l’evolució de la societat i del mercat, els projectes ‘estrella’ tindran a veure l’electromobilitat?
És el que necessita el sector globalment. Si aquí hi podem encabir la recuperació de la planta quan Nissan marxi, perfecte, però certament la mirada ha de ser molt llarga. I aquí entraria el tema de la fàbrica de bateries, que seria una de les claus. Cal una planta d’aquestes característiques, o potser dues a l’Estat. Serà vital per continuar tenint importància en la fabricació de cotxes. I no cal que ens quedem només en les bateries, sinó que també cal treballar en les piles de combustible d’hidrogen com a generadores d’energia per a aquests tipus de vehicles. Tot plegat és un programa tractor de llarg recorregut amb l’objectiu de l’electromobilitat i de la generalització del vehicle compartit d’aquí a deu o vint anys.
L’expresident de Seat Luca de Meo va dir en el seu moment que el sector estava funcionant a partir de decisions preses als anys vuitanta i noranta, amb un mercat laboral molt concret, amb uns treballadors no gaire formats ni especialitzats. Com es pot redirigir tot això?
És cert que aquesta indústria encara té paràmetres antics. I dic antics perquè el sector del futur serà absolutament diferent. Més enllà de l’electrificació, que és claríssima, hi ha el tema de la connectivitat, i potser acabarem anant a parar al cotxe autònom, sense conductor. I perquè tot això sigui possible no hi té a veure únicament la fabricació, sinó també la xarxa viària, la seva articulació, la senyalització, la sensorització..., a les ciutats i a les carreteres. Cal un canvi brutal, integral, amb molta inversió de les empreses d’infraestructures, les companyies de programari, les vinculades a la robòtica, a la realitat virtual, a la intel·ligència artificial... Aquesta indústria del futur farà que la gent de les empreses s’hagi de reciclar, perquè res no serà com ho veiem ara. Cal formació en noves tecnologies. Aquesta formació professional és absolutament imprescindible per a la indústria. I hem de lamentar que no s’estigui impartint en tot el seu abast. Les empreses ja estan fent un esforç per formar la seva gent, però també s’hi ha d’implicar l’administració ajudant a fomentar i promoure aquestes vocacions.
Al marge de les circumstàncies de la pandèmia, que sembla que ho paralitza tot i que dificulta la presa de decisions, quins són els obstacles principals? Per exemple, n’hi ha que es resisteixen a abandonar el motor de combustió?
Encara no podem dir que el motor de combustió estigui mort i enterrat. Tants canvis no es produiran d’un dia a l’altre. Si comparem el que hi ha ara amb el que hi havia l’any passat, hi trobarem diferències, però cal una perspectiva molt més llarga per veure transformacions substancials. Crec que en els pròxims cinc anys els canvis s’acceleraran i veurem mutacions cada sis mesos. Pel que fa al motor de combustió, es pot dir que ha evolucionat molt, precisament per intentar reduir emissions. Els fabricants tenien tendència a fabricar fins i tot motors dièsel que no fossin tan contaminants, s’ha fet un esforç pensant que el futur seria el dièsel. Això, però, ha canviat. S’ha demonitzat aquest tipus de motors i la gent no els vol. Però no perquè no siguin vàlids o no compleixin els requeriments de la UE ara per ara, sinó perquè ja no resulten atractius als consumidors. I la producció està caient, fins que en surti un percentatge ínfim.
Com quedarà repartit el mercat per tipus de vehicle?
De cara al 2040, segons les nostres previsions, hi haurà un 30% de cotxes amb bateria elèctrica i un 25% d’híbrids, però també un 23% de cotxes elèctrics amb pila de combustible d’hidrogen. Aquesta és una tecnologia molt nova que aquí, a l’Estat, encara no ha acabat d’arribar. Hi haurà un 22% de motor de combustió interna amb una clara disminució del dièsel. El catàleg per triar serà enorme. I en funció del perfil de mobilitat de cadascú, es podrà triar quina fórmula és la més convenient en cada cas. Si els meus recorreguts són urbans, probablement triaré un elèctric, perquè a la ciutat tinc molts punts de recàrrega. Però si cada cap de setmana faig 200 quilòmetres, potser un elèctric em queda curt. I potser aleshores busco compartir vehicle. Apareixeran una gamma altíssima de possibilitats.
Quin paper hi té el clúster?
Som una associació sense ànim de lucre que acull unes 200 empreses del sector de l’automoció, de tot tipus i dimensions. Intentem ajudar la indústria perquè sigui més competitiva i no perdi el tren dels canvis accelerats. Volem que a través de projectes compartits puguem treballar plegats per ser tots més forts en el futur. La nostra sigla és CIAC, Clúster de la Indústria d’Automoció de Catalunya, i poso molt l’accent en el terme indústria. Entre tots plegats facturem més de 20.000 milions d’euros anuals i donem feina a unes 40.000 persones. Alguns dels nostres socis són Seat i Nissan i fabricants de components com Ficosa, Idiada o Siemens.

Un veterà que coneix tots els racons del sector

Ser un històric del sector l’ha portat a presidir el clúster. Enginyer industrial de formació, es va estrenar a Motor Ibérica, el grup que precisament uns anys més tard va esdevenir Nissan. Assegura que ha tingut “la gran sort” de treballar amb moltes empreses del sector amb orígens i maneres de treballar ben diverses. Va ser director de compres i d’operacions industrials a Yamaha i això li va permetre viure temporades llargues al Japó, on va aprendre una gestió industrial amb la qual connecta molt. “La meva formació és molt nipona, tot i que he conegut també les cultures mexicana, italiana, alemanya i nord-americana”, recorda. També ha tingut càrrecs a Ficosa i, més tard, a la fabricant de vàlvules per a motor de cotxe Eaton Livia. Quan aquesta va marxar a Polònia va passar a gestionar Gedia, que fa estampació dels vehicles, grup pel qual va ser dos anys a Mèxic portant-ne el desenvolupament.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.