Sí, tant quan vaig deixar la política institucional a Madrid com aquí, i aquí diverses vegades, tant a nivell legislatiu com executiu. A alguna gent li costa d’entendre que es refusi ocupar càrrecs, perquè hi ha la idea que la gent es posa en política per buscar-los.

No. M’hi vaig adherir quan es va crear, l’estiu del 2018, perquè em feia la impressió que podia ser la configuració d’un espai a l’americana, molt ampli i transversal. No es va concretar així i, per tant, no me’n vaig fer soci.

El que seria aquesta legislatura es va prefigurar durant la campanya electoral del 2017 en el canvi de discurs que va tenir ERC quan Carles Mundó va agafar la direcció de la campanya. Va ser molt visible el canvi d’orientació, retòric i crec que també de fons, i es va concretar el 30 de gener, quan, pel que fa a la independència, es va acabar la legislatura.

Depèn de l’àmbit i de la política concreta: en estratègia de l’independentisme a Madrid, de Junts; en impost de successions, d’ERC; en regulació de lloguers, del PSC; i seguiríem... Dit això, en els darrers temps em preocupa molt el nivell de manipulació i sectarisme que hi ha arribat a haver als informatius dels mitjans públics de Catalunya, cosa que em fa una vergonya tremenda. I això té una direcció concreta. En termes de qualitat democràtica soc molt sensible, i estem en un país en què hi ha hagut alts càrrecs del govern i regidors electes anant d’analistes polítics (tertulians regulars) als mitjans que controla el govern o el partit del qual són càrrecs. Això no ho pots veure en cap democràcia consolidada. Quan al teu país passa això, alguna cosa està passant més enllà del procés independentista. Un dels motius pels quals dono suport a la independència des del 2006 és precisament per passar d’un Estat napoleònic jerarquitzat en vertical, on les institucions subordinen i controlen els ciutadans, a un Estat amb un model horitzontal de relacions més respectuoses entre les institucions i els ciutadans. Crec que alguns tenen al cap fer de Catalunya una mini-Espanya, perquè la noció de la subordinació ciutadana a les institucions és la mateixa. Això és qüestió de disseny institucional, i és crucial. En aquestes coses sempre m’hi trobaràs fent molt clara la meua opinió, cosa que els sectaris de rigor no poden entendre.

Jo vinc d’una militància molt llarga al PSC de la qual conservo molt bons records. Dit això, una de les coses que em van fer deixar aquest espai orgànic és la conclusió que el que jo entenia com a compromisos de reforma territorial no es complirien. Si has arribat a aquesta conclusió, un pacte de pressupostos amb un govern d’Espanya és normal que no et generi moltes expectatives, i també és natural que no et generi sorpresa que no es compleixin.

Estem tots impressionats amb aquesta clàusula... Et diré més, és un problema de fons, estratègic. Una cosa és l’avaluació de les estratègies polítiques dels diferents grups: cadascú té les seves, en política no existeix “tenir la raó”. A mi em sembla molt legítima qualsevol estratègia de qualsevol partit. El meu pensament en l’avanç cap a la independència és que l’esquerra espanyola mai farà cap avanç si sap que pot governar Espanya sense avançar, i sap que pot governar Espanya sense avançar quan se la investeix i s’hi pacten els pressupostos. Ho penso perquè hi he estat més de 24 anys a dins. Si es dona estabilitat i espais de govern a l’esquerra espanyola sense que es comprometi a avançar en la reforma territorial d’Espanya (no parlem ja de la independència), no ho farà.

En què?

Pedro Sánchez oferia el gener del 2019 2.200 milions a Catalunya, i al pressupost d’un any i deu mesos després n’ofereix 2.300. La pandèmia són 100 milions? Quan es va aprovar l’ingrés mínim vital? Amb quins pressupostos? Els de Montoro. Algú podria dir que Montoro va fer l’ingrés mínim vital? No. Veuràs: una pandèmia es pot gestionar amb pressupostos prorrogats perquè és un problema de sostre de despesa, igual que la Generalitat als pressupostos prorrogats del 2017 fins al 2020 va augmentar en 2.300 milions la despesa. El que es dificulta és posar en marxa programes nous, però no és impossible, com en el cas de l’ingrés mínim vital. La solució és, doncs, simplificar els procediments administratius, i en general. Hi ha hagut molt blablableig sobre els pressupostos espanyols, però la seua funció principal és donar tres anys al govern de Pedro Sánchez. Si era el propòsit, està bé. A mi les estratègies polítiques em semblen totes molt respectables, a diferència d’actituds que toquen la qualitat democràtica. Per exemple, a Catalunya, quan el president Torra va anunciar que la legislatura havia mort però que s’aprovarien els pressupostos abans de les eleccions, jo crec que haurien d’haver-los deixat per al següent Parlament. Per gestionar res no feien falta, ni per la pandèmia. A Madrid han gestionat un any de pandèmia sense pressupostos. Els pressupostos espanyols feien falta per donar estabilitat a un govern, una opció política molt respectable, però que no permetrà avançar en la reforma territorial. Si l’esquerra espanyola pot governar sense compromisos tangibles que avancin en aquest front, no els farà. De la dreta, ni s’espera.

No. L’única forma d’acabar-lo és centralitzant totalment els impostos, que segurament és el que s’hauria de fer, extingir les autonomies. Aquest és l’error de fons. La governança funciona millor quan qui decideix sobre despeses decideix també sobre impostos. Per això als ajuntaments hi ha més responsabilitat fiscal en general (tot i que hi pugui haver irresponsables al govern, com ara a la ciutat de Barcelona). Si els ingressos fiscals s’han de decidir centralment, és millor que la despesa es decideixi centralment, perquè, si no, es trenca la cadena de responsabilitats que els ciutadans poden avaluar. No s’harmonitzarà perquè l’única forma d’harmonitzar és la centralització total. La qüestió és el nivell d’ingressos fiscals que genera el paper de Madrid a Espanya i la configuració institucional de Madrid com una comunitat autònoma com les altres. Aquesta és l’anomalia. L’única forma de resoldre-ho és el canvi de l’organització territorial i disseny institucional de Madrid, o l’eliminació de les autonomies. És una cosa que s’haurien d’acostumar a pensar els defensors de l’harmonització: quan t’equivoques de problema no estàs donant cap solució. Si el problema per resoldre és la naturalesa funcional i institucional de Madrid a Espanya, i no es resol, l’harmonització caldrà fer-la fins a la centralització total.

No, perquè Junts pel Sí va ser un gran artefacte polític amb actors que no hi creien i que el van enterrar des del dia n més 1, sent n el de les eleccions. Junts pel Sí va ser una cosa que es va fer a contracor i va ser liquidada l’endemà de les eleccions del 27-S. El que cal per avançar cap a la independència és un partit hegemònic que tingui prou diferència de força en l’espai proindependència, amb capacitat de marcar unes estratègies que s’hagin de seguir. Això és el que el 21-D no va passar perquè el resultat va ser prou empatat perquè cap estratègia prevalgués. Si no hi ha cap estratègia que prevalgui, no hi ha estratègia. Un dels elements que necessita l’independentisme per fer un pas endavant és que hi hagi una hegemonia dins del camp independentista. Si el partit X tingués prou lideratge perquè el partit Y entengués que una repetició electoral el pot devastar, el partit Y tindria els incentius per treballar en l’estratègia del partit majoritari. A mi em va decebre molt perquè el que esperava del 21-D és que qui no guanyés seguís a qui guanyés. I la decepció en aquest sentit va ser forta. T’has volgut comptar, has volgut guanyar, has quedat darrere i articules un espai alternatiu perquè no pots ser hegemònic des de l’espai independentista. El pla B es converteix en pla A després del 21-D. La regla era comptar-se i qui queda davant guia, però qui va quedar darrere va tenir un atac de gelosia i d’hostilitat política més enllà de la humana decepció electoral.

Si les guanya un partit proindependència, hauria de ser un govern en solitari amb acords externs. El país no es mereix més espectacles d’enfrontament permanent dins el govern com els que ha tingut els darrers tres anys. Crec que això es deriva de la necessitat de qui quedi segon, sigui qui sigui, d’ocupar gent. Comparteixo, per tant, l’opinió dels qui diuen que qui quedi primer pugui governar, però l’acord ha de ser integral; el que em sembla una mica ximple és plantejar que l’àmbit nacional s’acorda amb uns i l’àmbit social amb uns altres. És impossible. A Catalunya, a diferència de Madrid, era igual el discurs dels pressupostos: si defensaves la independència, no te’ls votaven. Això és el que fan els partits seriosos. Ho repeteixo per si no s’ha entès: això és el que fan els partits seriosos, a diferència del cas català a Madrid. No és veritat que tu puguis tenir una estratègia d’avanç de la independència i fer pactes pressupostaris amb el PSC o els comuns... És ignorància respecte als darrers anys. Amb els comuns hi ha hagut un intercanvi de cromos amb l’Ajuntament, és tot. Amb el PSC, oblida-te’n del tot. Per tant, el que sí que veig recomanable és un govern monocolor amb aliances parlamentàries sostingudes. No seria la primera vegada a Catalunya. El que no ens mereixem més els catalans és l’espectacle kafkià de divisions dins el govern que hi ha hagut els darrers anys.

No conec el senyor Illa, més enllà que la seua gestió té relació amb el fet que Espanya sigui el país de l’hemisferi nord amb més morts per habitant en Covid-19 (quan es computa l’“excés de morts”). De la política catalana marxarà –no crec que del tot, encara que el facin ministre– un dels polítics més llestos que ha tingut els darrers anys, sense el qual probablement avui Ada Colau no seria alcaldessa. Jo crec que Miquel Iceta és el tipus de persona que es podia imaginar una sortida a la situació a l’Ajuntament de Barcelona com la que s’ha produït. Ell té una idea de la política molt funcional i estic segur que la idea que Manuel Valls votés Ada Colau se la va poder imaginar sense cap restricció mental. No era fàcil pensar que Valls votés Colau, i encara menys que Colau admetés ser votada per Valls. Només algú com Iceta es podia imaginar això sense restriccions mentals apriorístiques.