Música

Ferran Palau

MÚSIC

“Al cantautor polític no me’l crec, jo”

M’agradaria produir un disc a Sergio Dalma, tot i que no sé si voldria...

Pocs músics hi deu haver actualment a Catalunya que generin tanta unanimitat entre la crítica com Ferran Palau (Esparreguera, 1983). Ara, després de Blanc (2018) i Kevin (2019), publica Parc (2021), un disc, com els anteriors, de pop reposat, rigorosament contemporani i amb gust pel detall, cuinat amb el seu fidel productor –i cosí– Jordi Matas, amb qui, entre altres fílies, Ferran Palau comparteix la passió per les pel·lícules de terror més tronades dels anys vuitanta. Parc es presentarà en directe el 10 d’abril a l’Strenes de Girona i, el 24, a la Sala Barts de Barcelona (Festival Guitar BCN).

Dissabte va debutar a Madrid en un doble programa amb el seu bon amic El Petit de Cal Eril. Com va anar?
Va ser molt bèstia. Feia temps que em deien que, a Spotify, un 30% dels meus oients són de Madrid, però en cap cas m’esperava veure la gent cantar les nostres cançons. I és que fins i tot cantaven les noves, que no feia ni 24 hores que havien sortit!
El de Madrid no és, doncs, un mercat infranquejable per als músics que s’expressen en català?
Crec que tenim massa prejudicis, en aquest sentit. Una cosa és treure conclusions amb la informació que ens arriba i una altra, veure coses com les de dissabte amb els teus propis ulls. Vam vendre un munt de discos!
Com ha viscut aquest any de pandèmia i de quina manera ha alterat el seu procés creatiu?
Al principi se’m van cancel·lar un munt de concerts i va ser un trasbals. La Louise [parella, artífex de la discogràfica Hidden Tracks i companya de Palau en el grup Anímic], però, em va fotre una cleca i em va fer entendre que calia espavilar-se i seguir treballant. Vam fer un single en disc de vinil quan tothom encara estava tancat, al juny vam tornar a fer concerts i en vam continuar fent fins a final d’any... Ha acabat sent el meu millor any en l’aspecte creatiu, la qual cosa no vol dir, naturalment, que no pateixi per les sales que no poden obrir i per la gent que organitza festivals.
Fa la impressió que els seus discos cada vegada són més minimalistes.
Sí, però això pot canviar en qualsevol moment. Ara estic en un moment creatiu bastant potent i he trobat aquest sistema de treball, que em satisfà, és sostenible i em permet publicar discos fàcilment. Si volgués gravar amb una orquestra simfònica, evidentment, tot seria força més complicat.
Hi ha referències als ‘ slasher films ’ dels anys vuitanta. Des dels videoclips que ha fet fins al so d’alguns teclats.
Sí, tant en Jordi [Matas] com jo som molt romàntics amb les nostres referències cinematogràfiques, i poder-les incrustar, sense ser gaire explícits, ho fa tot més divertit.
Pel·lícules preferides?
Les de Freddy Krueger, Chucky, Divendres 13, Halloween... I coses també de sèrie B, com ara The final terror, Campamento sangriento o qualsevol pel·lícula que comenci amb un grup de joves que marxin de campaments d’estiu i s’hi ensumi la presència d’un psycho killer. En una de les fotografies que hem fet per a la promoció del disc, surto amb globus, i és una referència a It. I, de petit, em passava el dia inventant efectes especials, però no els d’ordinador, sinó els de làtex i salsa de tomàquet.
En el disc hi ha un tema, ‘Blau’, que el podria cantar un cantant melòdic. He llegit que Sergio Dalma és fan de Ferran Palau.
I jo de Sergio Dalma! Li tinc molta admiració, i m’agradaria produir-li un disc, tot i que no sé si voldria... En tot cas, aquí queda dit.
Sí que s’ha estrenat com a productor en dos altres discos.
Sí, vaig fer un disc amb la Carlota Flâneur i ara n’he fet un amb l’Iris Deco que estic convençut que serà un dels grans discos d’aquest 2021. Les dues són dones i pertanyen a una generació que puja molt més fort que la nostra. Amb 20 anys, tenen una maduresa musical que ja m’hauria agradat tenir a mi. És increïble.
A què ho atribueix?
Al fet que és més fàcil arribar a la música. Nosaltres ens gravàvem CD entre col·legues, però la música a la qual teníem accés era relativament poca i depenia molt de la butxaca. Ara hi ha accés a tota la música de l’univers. I es nota.
Un projecte audiovisual de Pablo Maestres amb dues cançons seves, ‘Flora caic’, va estar nominat als UK Music Video Awards amb Idles, FKA Twigs i The Weeknd. Com ho valora?
Em van dir que no es podien treure aquestes cançons del cap i que en volien fer un vídeo. Els estic molt agraït i sento que hi tinc un deute. Em deixes rajar una mica, però?
Endavant.
Un dia, escoltant la ràdio, em vaig assabentar dels diners públics que es gastaven en doblatges al català, que, després, ni tan sols figuraven en els menús de les plataformes perquè la Generalitat no té manera de pressionar Netflix. Vaig pensar: no convindria més veure les pel·lícules en anglès com fan a Portugal i gastar tots aquests diners en projectes que internacionalitzin el nostre talent? Potser així aconseguiríem que trobar films catalans en premis com els UK Music Video Awards fos una mica més normal...
S’hi veu algun dia, fent cançons més compromeses políticament?
No me’l crec, jo, el cantautor polític. Em sembla que fer un discurs comunista cobrant 50.000 euros de diner públic en un concert de festa major per a un Ajuntament és hipòcrita. Prefereixo ser coherent amb els meus actes, jo. La meva música no hi té res a veure. Hi ha un tema, per exemple, que em preocupa molt i que és una revolució dels nostres temps: la diversitat de gènere. No en parlo, d’això, a les cançons. Però si puc fer aparèixer gent diferent en els vídeos, com hem fet amb Parc, ho faig. Al final no cal dir res, sinó fer com penses.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.