Opinió

Torna el fantasma de la inflació?

L’anunci de l’immens paquet econòmic de despesa i inversió anunciat per l’administració Biden de quasi 1,9 bilions de dòlars (1,6 bilions d’euros) ha estat també rellevant a l’hora d’ inclinar les expectatives cap a l’optimisme i, així, cap a la inflació i la pujada de tipus

Feia molts anys que no espantava ningú. De fet, per a molta gent, l’espectre de la inflació ja no existia, no l’havien vist mai.

Quan alguns veterans recordàvem la basarda i la inestabilitat que generava fa unes dècades, només despertàvem mirades de condescendència. Entre el 1973 i el 1983, l’índex de preus al consum espanyol es va mantenir permanentment en els dos dígits, i el 1977 va fer el cim, amb un 26,4%. En tot cas, una desapareguda història econòmica. O no tant? Ara, si bé encara no ha fet cap aparició, se senten sorolls de cadenes, portes que s’obren i es tanquen i alguns altres indicis -encara molt preliminars- que el vell fantasma inflacionista podria haver tornat a la casa del terror de la nostra economia en crisi covid.

En els darrers dos o tres mesos, una incipient inflació ha aparegut als Estats Units, al Regne Unit i en alguns països de l’àrea euro, com Alemanya i Holanda. Simultàniament i com a reacció a la insospitada pujada de preus produïda quan res no ho feia esperar, s’han disparat els tipus d’interès dels bons americans, que han superat l’1,5%, quan a finals d’any estaven ben per sota de l’1%. En el cas del bund alemany, l’evolució ha estat més moderada, del -0,55% a finals del 2020 a un -0,25% actualment. En tot cas, una patacada forta per als inversors en deute, que apostaven des de feia temps per la tranquil·litat de tipus en mínims per un període llarg, potser uns quants anys.

Estem assistint a un pur repunt de la inflació i dels tipus sense gaire recorregut? Respon tot a una injustificada expectativa positiva sobre l’economia, provocada per l’inici de les vacunacions i la conseqüent moderada esperança de recuperació? Encara no ho sabem del cert. Hi ha arguments consistents, tant a favor que la tendència tindrà continuïtat com que no, que serà “flor d’hivern”.

D’una banda, l’aturada econòmica de l’any passat ha generat un estalvi preventiu i, per tant, una abstenció de consum que podria estar començant a mobilitzar-se en demanda efectiva. A més, observem una important pujada de les matèries primeres i, evidentment, les laxes condicions monetàries, per lògica, pressionen els preus. L’anunci de l’immens paquet econòmic de despesa i inversió anunciat per l’administració Biden, de quasi 1,9 bilions de dòlars (1,6 bilions d’euros), ha estat també rellevant a l’hora d’inclinar les expectatives cap a l’optimisme i, així, cap a la inflació i la pujada de tipus. Si més no, alguns participants actius en els mercats financers han pensat que aquestes pujades de preus podrien acabar amb els actuals tipus d’interès sota mínims i que els retocs a l’alça dels bancs centrals estarien molt més a prop del que pensàvem. Com a reacció, els rendiments dels bons a llarg termini s’han anticipat i han sofert pujades, amb les conseqüents caigudes de les cotitzacions dels bons que citàvem abans. De fet, per si mateix no serien males notícies, en el sentit que la inflació estaria reflectint que la recuperació econòmica podria ser molt més ràpida del que esperàvem fins ara, si bé la mateixa possible pujada de tipus tan matinera faria pensar també que tot podria desembocar en una recuperació de curta volada.

D’altra banda, hi ha molta gent poc impressionada per aquests primers signes de retorn del nostre fantasma i que continuen pensant que, encara durant molt de temps, està mort i enterrat. L’atur generat -l’efectiu i l’amagat (ERTO)- és potser prou important perquè els salaris no només no augmentin, sinó que mantinguin en termes reals una tendència a la baixa, com de fet va passar l’any 2020, amb una caiguda del salari mitjà propera al 3%. I això no és tot, per als més descreguts de l’existència del nostre fantasma, és literalment impensable l’escenari d’una pujada de tipus quan els estats estan encara en plena acumulació de deute, gràcies als tipus negatius provocats per polítiques monetàries que han permès la bacanal (probablement imprescindible) de despesa i, per tant, de dèficit públic, en resposta a una crisi aclaparadora.

De moment, tothom estira la corda cap al seu cantó. Alguns grans gestors de renda fixa, PIMCO el més significatiu, tracten de tranquil·litzar els seus inversors esgargamellant-se a l’hora d’insistir en la temporalitat d’aquests repunts en la inflació i en els tipus a llarg termini. D’altres, banquers centrals per sobre de tot, apel·len a la seva llegendària prudència per advertir-nos que cal prendre’s seriosament el risc d’inflació. En defintiva, no podem badar, ja que el fantasma podria reaparèixer.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.