Opinió

On està Espanya?

L’arribada del virus SARS-CoV-2 i la pandèmia que ha ocasionat ha afectat especialment Espanya precisament per aquesta debilitat referida i per l’estructura del seu PIB, basada en subsectors que necessiten mobilitat total i aglomeració sense restriccions: turisme, hostaleria, restauració, oci i transport generen el 30% del PIB d’Espanya, activitats que tenen totes una reduïda productivitat i que depenen majoritàriament de l’exterior

L’economia espanyola ha estat, és i serà, amb diferència i amb tota seguretat, una de les més afectades de la UE pel canvi de model que la crisi del 2007 està portant i que s’ha vist accelerat pel virus. El motiu és doble: l’estructura del PIB espanyol i el mateix model productiu. Vegem-ho a continuació. (Suggeriment: si no el vau llegir, us recomano que ho feu: Quan es va torçar, Espanya? , publicat a L’Econòmic el 13 de setembre del 2020 ). El text que tenen a les mans n’és una continuació.

El gràfic adjunt recull la taxa de creixement anual del PIB d’Espanya entre el 1851 i el 2020. (Font: 1851-2017: Albert Carreras i Xavier Tafunell, Entre el imperio y la globalización. Historia económica de la España contemporánea. Ed. Planeta. Barcelona, 2018. 2018-2020: INE. Pres del diari Ara, del 30 de gener del 2021).

En aquests gairebé 170 anys recollits en el gràfic s’observa que hi ha un any clau: el 1960, que divideix el període en dues fases completament diferents. En la primera, de poc més d’un segle, l’economia es va comportar de manera erràtica, sense un camí que correspongués a uns paràmetres coherents. En la segona, de seixanta anys de durada, la coherència de les xifres gairebé espanta.

Fins a la dècada del 1960, la d’Espanya pot ser considerada una economia agrària amb estructures de propietat de la terra senyorials i amb mètodes de cultiu preindustrials gairebé en la seva totalitat. L’evolució del PIB és una successió de cims i valls molt influïts per fets en què l’aparell militar sempre va tenir un paper fonamental: la revolució del 1868, la proclamació de la I República (1874), la regència de Maria Cristina (1885), l’inici de la guerra de Cuba (1895), fins i tot va assolir un nou mínim el 1898 després de la pèrdua de la colònia.

El segle XX no va modificar les violentes oscil·lacions de l’economia, i una altra vegada esdeveniments militars, o d’origen militar, van marcar la pauta: la Setmana Tràgica (1909), el desastre d’Annual (1921) i l’inici de la dictadura de Primo de Rivera (1927). A partir del 1898, es va perfilar un suau camí de millora econòmica manifestat en el fet que els punts de caiguda van adquirir un camí menys violent, per a la qual cosa va influir la neutralitat d’Espanya en la Primera Guerra Mundial. A causa de la particular estructura del PIB espanyol, en què el sector exterior tenia un escàs pes, l’impacte de la Depressió va ser menor que en altres economies. En qualsevol cas tot això es va capgirar amb el cop militar del 1936 que va donar lloc a la Guerra Civil.

La Guerra Civil va ser una catàstrofe en termes humanitaris i una hecatombe des d’una perspectiva econòmica; només cal dir que Espanya, en dòlars constants, no va recuperar el PIB per capita que tenia el 1935 fins al 1954. Però el que és cert és que la postguerra va ser pitjor, per la durada i per l’efecte que va tenir sobre l’economia; per la repressió que es va desencadenar contra la població dissident i per les conseqüències econòmiques que va suposar i també per la paràlisi econòmica que van implicar les carències de tot tipus augmentades per la situació d’autarquia en què Espanya es va veure obligada a existir fins al 1953. Menció especial mereix una mesura legal que, incomprensiblement, la història ha oblidat (perquè no dona rèdits polítics?): la llei de desbloqueig de comptes bancaris del 7 de desembre del 1939, que va enfonsar en la més absoluta misèria milers de famílies i de manufactures pel simple fet de tenir la seva residència en un lloc que va trigar més a ser envaït pel bàndol vencedor.

Acceptada Espanya en el context internacional i promulgat el pla d’estabilització del 1959, l’economia espanyola va entrar en una nova fase molt més estable que l’anterior, però també més inquietant. Observeu el gràfic. D’entrada, les ocasions en què el PIB ha crescut per sota de zero des del 1960 han estat moltes menys del que ho va fer abans d’aquest any; un fet en si mateix positiu. D’altra banda, les oscil·lacions que s’han produït en la taxa de variació del PIB han estat molt menys violentes després del 1960. Però si mireu el gràfic veureu que al llarg d’aquests últims seixanta anys, i des de l’inici de la sèrie, l’evolució de la taxa de creixement del PIB ha entrat en un camí de declivi en què els màxims són cada vegada menys màxims i els mínims són cada vegada més mínims. Que no s’hagin tornat a assolir creixements del 10% és lògic, perquè en els anys seixanta i setanta, Espanya havia de recuperar el segle perdut, però el que és preocupant, i molt, és que l’economia espanyola en aquests últims trenta anys no hagi pogut assolir una estabilitat i que els creixements hagin estat assolits per bombolles: turisme i construcció, bàsicament, finançats amb deute privat convertit, en la fase de caiguda de l’economia, en deute públic.

El que ens mostra l’evolució de l’economia espanyola en aquests vuitanta anys és la seva debilitat i el seu lent però continuat declivi, un declivi que es manifesta en una taxa de desocupació estructural que no va baixar del 7% quan “Espanya anava bé”, en una taxa de subocupació del 15%, en un atur juvenil que avui arriba al 42%, en una taxa de pobresa que és igual a la que Espanya mostrava el 1982.

L’arribada del virus SARS-CoV-2 i la pandèmia que ha ocasionat ha afectat especialment Espanya precisament per aquesta debilitat referida i per l’estructura del seu PIB, basada en subsectors que necessiten mobilitat total i aglomeració sense restriccions: turisme, hostaleria, restauració, oci i transport generen el 30% del PIB d’Espanya, activitats que tenen totes una reduïda productivitat i que depenen majoritàriament de l’exterior.

El gràfic mostra que l’enfonsament experimentat el 2020 ha estat antològic, només superat pel que hi va haver l’any en què va començar la Guerra Civil i per l’enderrocament ocasionat durant la revolució del 1968. I amb aquesta dada terrible, la pregunta que avui no es pot resoldre és com es recuperarà l’economia espanyola d’aquest enfonsament, tenint en compte que el planeta ja està entrant en un nou model en què els desenvolupaments tecnològics i els avenços en productivitat seran els protagonistes. I les previsions… Les últimes a llarg termini elaborades per l’FMI no són gens esperançadores per a Espanya ja que indiquen un alentiment en l’evolució del PIB. 2021, creixement del 5,9%; 2022, 4,7%; 2023, 3,4%; 2024, 2,8%; 2025, 1,5%…



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.