La pandèmia del sobreendeutament
El ciutadà en situació de vulnerabilitat financera sovint ha de recórrer al codi de bones pràctiques bancàries i a la llei de segona oportunitat
Moltes dacions en pagament les gestionen, de fet, fons voltor
Amb la pandèmia, les famílies han tornat a anar pel pedregar de la vulnerabilitat financera, talment com en la crisi del 2008. Un estudi recent d’AICEC-ADICAE, l’associació que defensa els drets dels usuaris, revela que una de cada tres persones consumidores pateix sobreendeutament i no pot afrontar pagaments essencials, com el de la hipoteca.
En aquest estat de les coses, tornen a cobrar importància eines com el codi de bones pràctiques bancàries i la llei de segona oportunitat. Com assenyala Frederic Moreno, professor de dret mercantil i consultor de pimes i autònoms, “en escenaris previs a la covid, la banca estava rebutjant aproximadament la meitat de les sol·licituds d’acord per reestructurar el deute”, així que caldrà veure quin serà el seu tarannà a mesura que s’agreugi la situació de les famílies arran dels efectes de la pandèmia. Pel que fa a mesures prèvies a l’execució hipotecària, el banc pot oferir al deutor una carència de capital durant cinc anys, reduir l’interès a euríbor més un 0,25%, “cosa que pot estar bé si s’ha pagat almenys una quarta part del deute”, o ampliar el termini fins als quaranta anys, a comptar des de la contractació de la hipoteca. Moreno alerta que “acceptar aquesta mesura és problemàtic, ja que suposa, de fet, patir un deute indefinidament”.
Val a dir que perquè s’apliquin aquestes mesures, el deutor ha reunir condicions com que els ingressos no superin per tres cops l’IPREM (indicador públic de renda d’efectes múltiples), la qual cosa vol dir no depassar els 23.725,80 euros anuals, (31.634,40 euros i 37.597,95 euros si hom està afectat per discapacitats), cosa que, segons molts juristes, és una mesura massa restrictiva. També deixaria fora molts sol·licitants que, com disposa el text, el seu esforç de pagament de la quota de la hipoteca sobre la renda familiar s’ha multiplicat per 1,5. En l’exemple que posa Moreno, d’una família de cinc membres, dos treballen i guanyen 2.500 euros i paguen una quota de 800, els ingressos haurien de caure a 1.500 euros per poder al·legar allò que el text anomena “alteració significativa de les seves circumstàncies econòmiques”.
En el que s’anomenen mesures substitutives, hi ha la sempre tan comentada dació en pagament, és a dir, oferir l’habitatge al banc a canvi de saldar tot el deute, i que només es pot demanar si no s’ha anunciat una subhasta, encara que ja s’hagi iniciat un procediment d’execució hipotecària. Moreno considera “important la mesura, perquè abans, tot i cedir la casa, encara estaves en mans dels creditors”. Com observa Carme Bròvia, advocada d’Aicec-Adicae, “s’està donant el fenomen que els bancs accepten ràpid la dació de pisos petits, valorats en 250.000 euros, el sostre que imposa la llei, perquè en realitat van a parar a mans de fons voltor, als quals el banc els ha venut la hipoteca, i es presenten com a gestors de deute”. De vegades, com ha pogut observar, “el fons voltor coacciona el deutor a vendre el seu immoble, per recuperar part del deute o no li concedeix el lloguer social per cinc anys renovables, que sí que admet el codi”. Frederic Moreno admet que “si al darrere hi ha un fons voltor, és molt difícil renegociar el deute, perquè no està subjecte, com el banc, al bodi de bones pràctiques.” A més, el codi discrimina, segons Bròvia, els autònoms, en no ser considerats consumidors: “Cal evolucionar cap a protegir els autònoms i petits empresaris.”
No provocar la insolvència
La llei de segona oportunitat s’ha erigit en la darrera sortida de redreçament per al petit empresari al qual no li han anat bé les coses. Com diu Carme Bròvia, “és per a algú que no és culpable, que ha invertit i no li ha anat bé, per exemple, li han tancat el restaurant per la covid i ha acumulat deutes amb la Seguretat Social i Hisenda”. En el procediment, la figura clau és el mediador concursal, que ha d’arribar a acords amb els creditors, abans que l’administrador concursal nomenat pel jutge dissenyi un pla de pagaments a cinc anys, tot fixant quins pagaments poden ser rescindits”.
La llei també està esdevenint una arma de defensa del consumidor que no acaba de desempallegar-se dels deutes, després del mal tràngol de no poder complir amb la hipoteca. En cas d’una execució hipotecària que ja ha anat a subhasta, “pot ser que hagi quedat un deute pendent que, si hi s’ha cedit la hipoteca a un fons voltor, generi moltes demandes d’embargament, així que cal recórrer aleshores a la llei de segona oportunitat.” Una llei en què sovint cal confiar en el tarannà comprensiu dels jutges del mercantil per superar-ne l’ofec. “Ara la llei prohibeix condonar deutes a Hisenda o a la Seguretat Social, en contra de la doctrina de les lleis europees. Per sort, els jutges tendeixen a admetre la condonació del deute públic.” Carme Bròvia, que preveu que en els temps a venir veurem molts autònoms i petits empresaris acollir-se a aquesta llei, pels efectes devastadors de la covid, informa que “és possible acollir-se a la llei per una insolvència imminent, abans que s’hagi rebut una demanda per impagament o una sentència que estableix què es deu”.