Focus

Crit d’ofec del sistema públic de recerca

Vint anys després de la creació d’un model basat en el talent i les infraestructures d’excel·lència, però sense el finançament garantit, l’economia dels centres amenaça ruïna

Catalunya va triar dedicar els seus recursos a les infraestructures
martí aldea
Csic
La recerca no pot beure només de fons públics, cal més pes privat
El sistema de finançament és un model amb peus de fang
eugenio oñate
cimne
Els científics marxen fora perquè aquí no troben feina
esther riambau
upf ventures
Hi ha pocs recursos estructurals, i els ajuts a la recerca són molt dispersos
Europa no pot concedir fons estructurals, només competitius
La precarització dels científics és un efecte del model de finançament
Catalunya té una gran massa crítica de projectes, però la gran majoria petits

“Amb l’aportació econòmica estructural que tenim de la Generalitat els centres de recerca no aconseguim pagar els salaris dels nostres investigadors, ni tan sols ens arriba per a les despeses de manteniment bàsiques de la infraestructura. Aquest model de finançament genera molt d’estrès i té un impacte que va molt més enllà de cada centre”, descriu Lluís Rovira, director del Sistema CERCA, que agrupa quaranta-tres instituts de recerca de titularitat pública de Catalunya, amb un nivell d’excel·lència que ocupa els primers llocs de les institucions científiques europees.

Fa justament vint anys, l’aleshores conseller de Recerca, Andreu Mas-Colell, va fer una aposta per ampliar la base científica i va promoure un model basat en la captació de talent i la creació d’infraestructures. Així doncs, l’any 2001 es va crear ICREA -una fundació per atreure científics i acadèmics amb una trajectòria d’excel·lència- que dona feina a 266 investigadors de tots els camps i que duen a terme la seva recerca en quaranta-vuit institucions. Aleshores, es van aixecar també noves infraestructures per albergar instituts de recerca i de tecnologia i completar el sistema universitari. Aquest havia estat tradicionalment el principal productor de coneixement, i així entraven nous actors per guanyar agilitat. En aquells anys, es va construir l’Institut de Recerca Biomèdica, ubicat al passeig Marítim de Barcelona, que s’ha convertit en un dels nuclis més grans de recerca biomèdica del sud d’Europa, on treballen 1.500 persones . “Cada comunitat autònoma ha optat per diferents estratègies, i Catalunya va triar dedicar els seus recursos a les infraestructures”, descriu Martí Aldea, professor d’investigació del Consell Superior d’Investigació Científica.

Bons pressupostos.

El sistema de recerca es va llançar en un moment de creixement de pressupostos, i es va fer molt competitiu de cara sobretot a Europa. Però uns anys després de la crisi del 2008, l’aportació econòmica es va anar empetitint i ha acabat provocant que no hagi crescut com hauria pogut. En part per la mala situació econòmica, en part perquè els diferents governs no han fet de la ciència i la recerca la seva prioritat i en part perquè el teixit empresarial es manté al marge de la innovació.

El mateix secretari general de Recerca i Universitats, Francesc Xavier Grau, reconeix que s’ha desenvolupat un sistema de recerca complet des de l’àmbit universitari, els centres de recerca i els tecnològics que fa temps que té resultats homologables internacionalment, però que pateix un dèficit de finançament estructural (mireu l’entrevista de la pàgina 6).

Si s’observa la despesa en recerca i desenvolupament (R+D) respecte al PIB català (1,56%), veiem que històricament ha estat per sota de la mitjana europea (2%) i és la meitat del que recomanen els objectius europeus (3%). L’any 2009 va ser l’exercici que més es va apropar a Europa, amb un 1,70%, però després es va anar reduint-se. La mitjana espanyola encara està pitjor, amb un 1,25%.

I no només es va anar retallant, sinó que no tots els fons pressupostats per a R+D s’acaben’han acabat executant. Un informe de la Fundació COTEC, dedicada a la promoció de la innovació, a partir de dades d’Intervenció General de l’Administració de l’Estat (IGAE) del 2019, revelava que dels 7.070 milions d’euros d’inversió pública estatal pressupostada només es van executar 3.630, és a dir el 51,3%, seguint la dinàmica dels darrers deu anys.

Segons les darreres dades de la Secretaria de Recerca i Universitats, l’import executat per la Generalitat de Catalunya en els darrers tres exercicis ha tingut una tendència ascendent. L’any 2019 el finançament en R+D+I va ser de 860 milions d’euros. Això representa un increment d’un 6,93% respecte a l’any 2018. “L’increment més important, en valors absoluts, prové fonamentalment del Departament d’Empresa i Coneixement i del Departament de Salut”, diuen des de la Secretaria.

Respecte als fons que arriben de l’Estat, dels quals depenen el 90% dels projectes específicament de recerca que es fan a Catalunya, la despesa pública estatal en R+D va passar dels 541 milions d’euros el 2009 als 348 milions del 2016.

“El sistema de finançament per mantenir l’aposta per la recerca és insuficient, és un model amb peus de fang”, considera Eugenio Oñate, director del Centre Internacional de Mètodes Numèrics en Enginyeria (CIMNE), un centre amb la distinció “Severo Ochoa”, que atorga l’Agència Estatal d’Investigació als centres públics d’investigació científica amb impacte i lideratge científic en l’àmbit internacional, però que rep el 14% del seu pressupost de la Generalitat.

Els números ho confirmen. En el pressupost anual del sistema CERCA del 2019, l’últim exercici amb les dades definitives, dels 576 milions d’euros, la Generalitat hi va posar 129 milions d’euros, el 80% restant del pressupost el van buscar els centres a través de fons competitius a fora (UE, Estat o donacions).

És cert que el cofinançament dels centres tecnològics i de recerca no és un model exclusiu de Catalunya; de fet, és l’habitual a la resta de països més desenvolupats. El drama aquí és que l’aportació basal és massa baixa per garantir el manteniment del sistema i planificar una estratègia a llarg termini. “Cada exercici que comença ens enfrontem a la incertesa financera perquè només tenim garantit entre un 10 i un 20% del pressupost dels diferents centres”, lamenta Lluís Rovira.

Tot i que les comparacions són odioses, i més si es fan amb el primer de la classe en recerca, a Alemanya el sistema també està basat en el cofinançament, però la forquilla varia en funció del tipus d’institut de recerca i com de proper sigui al mercat. Així doncs, el conjunt de centres de recerca bàsica poden tenir garantit el 90% dels fons amb injecció pública i els que fan transferència de coneixement (més a prop del mercat) poden rebre un 30%, unes xifres que disten molt de les de Catalunya.

Pèrdua progressiva.

Hi ha àrees, com ara les de recerca biomèdica amb equipaments, que si no es disposa de pressupost per mantenir-les suposen un problema greu. “Què fem amb els estabularis on s’experimenta amb animals si no podem pagar la llum?”, es pregunta Ignasi Belda, emprenedor científic que ha estat al capdavant del Parc Científic de Barcelona. Per a Belda, el problema és que s’ha creat una xarxa d’infraestructures, d’hospitals i amb equips de gent molt formada que poc a poc han anat quedant-se sense recursos.

A més d’escassetat de recursos estructurals, les exigències d’accés a línies de finançament o a les convocatòries d’ajuts a la recerca són molt disperses i de difícil accés. Les competències de recerca estan molt distribuïdes, però ni la suma de totes és suficient per fer créixer el sistema.

Cap a Europa.

Així doncs, per superar la mancança en fons estructurals, el sistema de recerca acudeix a buscar fons europeus per poder cobrir els bàsics.

En el període 2014-2019, Catalunya ha rebut, de mitjana, un 2,4 % de tots els fons europeus atorgats pel programa Horitzó 2020. Hi ha convocatòries especialment exitoses, com el retorn català en el programa europeu en els ajuts d’excel·lència de l’European Research Council (ERC), que és d’un 45,5% del global espanyol, i les Marie Sklodowska-Curie Actions (MSCA), d’un 42,1%. En el context de l’Estat espanyol, Catalunya capta quasi un 30% dels recursos de l’H2020 en aquest període ( la població catalana representa el 16%). “No és que hi hagi millor recerca que a Alemanya o a Finlàndia, però com que no hi ha accés als diners d’aquí s’ha de recórrer a Europa”, sentencia Belda.

Al darrere d’aquests bons resultats captant fons europeus, doncs, hi ha certs inconvenients, i és que Europa no pot concedir fons estructurals, només finançament competitiu, és a dir, a través de convocatòries de concurs, competint contra els millors investigadors i per a períodes curts de temps. La inestabilitat està servida.

Josep Samitier, director de l’Institut de Bioenginyeria de Catalunya (IBEC-CERCA), un centre que per les limitacions de finançament basal pateix el risc de perdre els grups de recerca actuals explica: “És un model amb què no podem estabilitzar personal i es fa difícil plantejar estratègies de recerca a llarg termini.”

En aquest camp, la continuïtat és essencial, ho hem vist en aquesta pandèmia, per al desenvolupament de les vacunes contra la covid-19 hi havia hagut una activitat de recerca prèvia continuada. “Si cada dos o tres anys un centre té problemes de manteniment, acaba condicionant la capacitat de generar coneixement i el tipus de recerca que fa”, afegeix Samitier.

Així que dependre en excés d’aquests fons competitius té impactes molt grans en la recerca científica a Catalunya. Un d’aquests impactes és la precarització dels investigadors i tècnics, que no tenen una carrera professional a anys vista, sinó que concatenen contractes temporals en funció de la capacitat del seu centre per aconseguir fons competitius. Es calcula que el 68% dels investigadors a Catalunya tenen contractes temporals.

Esther Riambau és directora de Ciències de la Vida de la UPF Ventures. Dedicada a generar i a amplificar la relació entre grups de recerca i empreses, veu com cada dia científics amb molts coneixements i resultats excel·lents en els seves investigacions deixen la recerca a Catalunya perquè no tenen estabilitat laboral: “En aquest sector és altament recomanable sortir a fora, però el problema és que ja no tornen perquè no troben feina aquí”, diu Riambau, que explica que formar les noves incorporacions de l’equip els pot representar un any i mig, com a mínim, i que poc després ja marxen: “Ens duren tres anys, i tornar a començar de nou ens provoca parèntesis periòdics”, afegeix.

Amb aquesta dependència de guanyar projectes o subvencions puntuals, els centres tampoc tenen capacitat financera per captar talent, ni d’aquí ni de fora. “No podem aconseguir-lo només amb els atractius que té Barcelona com a ciutat cosmopolita, amb sol i platja”, lamenta Rovira.

Tenir el finançament basal garantit permetria sous més dignes per evitar que investigadors formats aquí rebessin ofertes d’institucions europees que tripliquen el sou del que poden oferir les catalanes.

La doctora biomèdica Montserrat Batlle, investigadora i membre del comitè sindical d’Idibaps, explica que tot i l’existència de programes de captació de talent que han fet una bona trajectòria a l’exterior, com l’ICREA, el problema és que els que decideixen quedar-se a Catalunya no poden aconseguir desenvolupar-se tant com voldrien.

Així doncs, amb aquest cúmul de deficiències es fa difícil fer projectes de recerca a gran escala, i la conseqüència és que Catalunya té una gran massa crítica de projectes, però la gran majoria són petits. I de nou tornem als inicis, si els grups de recerca no tenen capacitat per adquirir maquinària o eines perquè no disposen de diners estructurals per comprar-la, no es poden assolir projectes de llarg abast.

“Veiem que la quantitat sempre és justa, amb aquests recursos i que no es pot competir amb altres països. Anem més lents, arribem tard i els investigadors dels centres públics a sobre han de destinar molts esforços a l’administració i gestió de les convocatòries d’ajuts”, explica Maribel Berges, científica, emprenedora biotec, directora acadèmica del programa Caixa Impuls i en un programa d’ajuts de l’Agència Oficial Catalana d’Universitats i Recerca (AGAUR) per a investigadors.

Riscos.

El cert és que els grups de recerca acaben dedicant gran part del seu temps a preparar tota la documentació per presentar-se a projectes competitius que els permetin sobreviure, temps que han de treure de fer recerca, perquè al final la gran majoria acabin sent denegats. Els programes europeus tenen una ràtio d’èxit del 10%, és dir la probabilitat que es concedeixi un programa és d’un de cada deu que hi opten. “El grau de competitivitat és molt fort, ningú pot garantir-se l’èxit en cada convocatòria, perquè estàs competint per trobar i generar coneixement”, diu Joan Ramon Morante, director del Centre de Recerca en Energia (IREC-CERCA), un centre amb el finançament basal limitat i per al qual el 60% del seu pressupost depèn de projectes europeus.

Tenint present que la recerca no és un negoci, sinó que és un món de creativitat a través del qual es generen nous coneixements i nous productes que a qui enriqueixen és a la societat; resulta vital tenir-ne garantida la sostenibilitat. “L’estructura actual ens obliga a treballar a uns nivells elevadíssims de tensió, ja que has de completar la teva cartera de projectes per poder arribar al balanç zero. No és el desitjable, la lluita per sobreviure té un desgast”, diu Morante.

Així mateix, la creació d’empreses de recerca no va al ritme que es mereixeria un sistema com el català. “Si volem que es creïn companyies que generin feina de qualitat cal que hi hagi molta recerca bàsica. Però ara com ara, anem a ralentí, encara anem a remolc de l’aposta que es va fer en recerca a principis del segle”, explica Ignasi Belda.

Es dona el cas que som dels països que més recursos europeus captem, però convertir aquesta recerca en una innovació que pugui ser transferida al mercat és topar de nou amb limitacions de finançament perquè es converteixi en negoci. Per exemple, les proves de concepte, és a dir demostrar que els resultats en recerca són escalables a la indústria i fer-ne prototips pot suposar una inversió d’entre 150.000 i 300.000 euros i ara com ara no hi ha suficients eines de finançament. “Amb les convocatòries que té ara la Generalitat la necessitat del sistema no està coberta i ens costa més arribar al mercat”, afegeix Lluís Rovira. Per posar un exemple, la línia d’ajut directe del programa Startup Capital, de l’Agència de la Competitivitat ACCIO per a start-ups tecnològiques emergents en les fases inicials del negoci i dotada amb 2 milions d’euros, va rebre seixanta projectes i només ha tingut capital per a vint. Per a la resta és una ocasió perduda.

Per a Esther Riambau, que dedica el seu dia a dia a incentivar la transferència tecnològica, si no s’aconsegueix generar riquesa, la societat no es beneficia de la inversió que es fa en recerca bàsica.

Fons privats.

Tot i la necessitat d’incrementar la inversió pública, està demostrat que la recerca no pot beure només de fons públics i que és la interacció entre el món empresarial i el científic el que afavoreix el coneixement. Segons els sistemes més excel·lents en recerca i transferència de coneixement, la distribució idònia en l’origen dels recursos econòmics és la d’un 30% de públics, un 30% de fons competitius i la resta de contractes amb l’empresa. Ara com ara, però, el teixit productiu català, en la seva gran majoria, gira l’esquena a la recerca i a la innovació.

De fet, la inversió en R+D de les empreses (equivalent a un 0,94 % del PIB català) està per sota de la de la zona euro (1,47 %) i de la de la Unió Europea (1,41%).

L’R+D és un element fonamental per al desenvolupament i la competitivitat d’una economia, i amb aquesta aposta privada tan pobra es fa necessari un canvi.

Els números evidencien un teixit empresarial que connecta poc amb el sistema de recerca públic i amb les universitats. De les més de 600.000 empreses que hi ha a Catalunya, només un 0,3% tenen departament propi d’R+D i un 1,16% tenen activitat en innovació.

Com explica Maribel Bergés, el desenvolupament de la recerca és un camí de dues direccions: o bé les universitats proposen projectes o bé les empreses els encarreguen. Els científics generen noves invencions, que la indústria ha de desenvolupar i vendre. Els uns sense els altres es troben en serioses dificultats de competir internacionalment. “Un bon exemple de la importància de cooperar és BioNtech, fundada per investigadors alemanys d’origen turc, que han pogut generar les noves vacunes de la covid gràcies a la creació de l’start-up i a la posterior col·laboració amb Pfizer”, exemplifica.

Un altre element que genera molta frustració és que malgrat disposar d’un sistema d’universitats i de recerca que forma bons científics i tècnics, després a aquest talent li costa trobar llocs en el teixit empresarial català. En el pitjor dels escenaris, acaba marxant.

MÚltiples responsabilitats.

La responsabilitat, doncs, per evitar que el sistema de recerca faci aigües no és exclusiva de la Generalitat, sinó que al teixit empresarial i als científics els toca fer deures, també.

Morante proposa que es creïn eines per avaluar l’eficiència dels instituts de recerca i quantificar quin és el retorn a la societat. “Als científics els toca redefinir la seva investigació amb resultats més aplicables al curt termini, i a les empreses que ens tinguin més presents”, afegeix.

Fa dos anys, tots els partits polítics, agents socials i econòmics, universitats i centres de recerca van signar un compromís per millorar el sistema amb el Pacte Nacional per a la Societat del Coneixement.

En aquest full de ruta, l’objectiu és assolir un esforç inversor en R+D del 2,12% el 2024, dels quals l’1,38% correspondria a inversió privada.

LES XIFRES

1,56%
DEL PIB.
És la despesa en recerca i desenvolupament (R+D) interna respecte al PIB de Catalunya. La mitjana europea és del 2% .
20%
de pressupost basal.
És la mitjana que reben els centres de recerca de fons de la Generalitat per al seu manteniment.
0,94%
de despesa privada. És la inversió del pes relatiu sobre el PIB en R+D+i del sector privat a Catalunya. A Àustria el teixit empresarial inverteixen un 2,25%.
0,3%
de firmes innovadores.
És el percentatge de les empreses de Catalunya que disposen d’un departament propi d’R+D.
8.000
professionals.
Es calcula que és el nombre de catalans que es dediquen professionalment a la recerca.
365 M€
d’INVERSIÓ.
És la quantitat d’increment dels fons destinats a R+D fins al 2024 que s’ha marcat el Pacte Nacional per a la Societat del Coneixement
51%
de creixement.
És el percentatge de la inversió pública estatal executada en R+D, l’any 2019, respecte al total pressupostat. És a dir es van gastar 3.630 milions d’euros dels 7.070 pressupostats.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.