L’arribada massiva de joves marroquins a Ceuta encoratjada per la passivitat de la policia de fronteres del seu país ha obert, aquesta setmana, l’enèsima crisi entre Rabat i Madrid. Els analistes han coincidit a presentar l’acció del Marroc com una altra mostra d’utilització sense escrúpols de la pròpia població com a instrument de política exterior, ja sigui per exercir una represàlia o per obtenir contrapartides. Res de nou. El país magribí, punt de concentració de la immigració subsahariana amb destinació a Europa, ha jugat de manera recurrent amb la clau de pas de fluxos humans per pressionar i condicionar les decisions d’Espanya i la Unió Europea (UE). Una tàctica emprada al seu temps també per Gaddafi a Líbia i actualment per Erdogan a Turquia, convertida en mur de contenció d’immigrants i refugiats de Síria i l’Orient Mitjà, en gendarme a sou de la UE per vigilar aquesta part de frontera exterior.

En el cas de Ceuta, però, en el rerefons de l’actuació marroquina apareix el conflicte del Sàhara Occidental, un tema sensible per al règim alauita que l’enfronta a Espanya, antiga metròpoli d’aquest territori atlàntic. Després d’uns dies de silenci, Rabat va admetre haver desactivat els controls fronterers en resposta a l’“ofensa” de l’acollida del líder del Front Polisario, Brahim Ghali, hospitalitzat des de fa unes setmanes a Logronyo per coronavirus. El govern espanyol al·lega que va obrir les portes al dirigent sahrauí per “raons humanitàries”, però Rabat li retreu que ho fes d’amagat, sense informar-lo prèviament i amb una identitat falsa.

Ningú no dubta que l’origen d’aquesta crisi es remunta al desembre de l’any passat, quan, en una de les seves últimes decisions abans d’abandonar la Casa Blanca, Trump va reconèixer la sobirania del Marroc sobre el Sàhara Occidental –un territori ric en fosfats i en bancs pesquers que es disputen Rabat i el Front Polisario des de la sortida d’Espanya, el 1975– a canvi de l’establiment de relacions diplomàtiques del país magribí amb Israel. La decisió de Trump contravé les resolucions de l’ONU, que el 1991, després de negociar una treva que va posar fi a 16 anys de conflicte armat entre Rabat i el Polisario, va fixar un període de transició per preparar la celebració d’un referèndum en què els sahrauís poguessin triar entre la independència i la integració al Marroc. Trenta anys després, però, la consulta continua bloquejada a causa del rebuig frontal del Marroc, que manté l’ocupació del territori i només accepta l’opció d’una autonomia. El suport de Trump hauria envalentit els dirigents marroquins i els hauria empès a pressionar Espanya i la UE perquè s’afegissin al reconeixement de l’autoritat sobre el Sàhara Occidental oficialitzat per Washington. Una pressió amb la mirada posada també en Biden perquè ratifiqui el gir diplomàtic imprès en aquesta regió pel seu predecessor.