Amb una tristesa molt gran, i sobretot tenint present la desproporció del càstig que han rebut alguns dels meus companys. Quan vam decidir convocar l’1-O, alguns en el nostre fòrum intern, familiar, vam donar per descomptat que ens costaria la carrera política. El TC ens havia advertit sis vegades que si convocàvem l’1-O estàvem cometent un delicte de desobediència. El que no hauríem imaginat mai és que se’n desprendrien acusacions per possibles delictes de malversació i de rebel·lió. És el que ho ha fet tot especialment desolador. És una injustícia perquè ha estat desproporcionat.

Els indults són una concessió necessària, però no suficient. És evident que hi ha un problema polític que no es resoldrà amb els indults. Soc una persona molt pragmàtica i, per tant, l’instrument més eficaç que tenim per treure polítics i activistes de la presó és l’indult. Perquè l’indult és un instrument legal plenament ajustat a dret, plenament constitucional i discrecional del govern. Van poder indultar colpistes al seu moment. I el que és evident és que els sobiranistes mai vam ser colpistes. Una altra cosa és que en algun moment determinat es violentés l’ordenament constitucional, però un cop d’estat és un disbarat. I anomenar-nos “colpistes” és un insult i una desproporció molt gran. Per tant, l’indult a mi em sembla molt assumible. El PP, de nou, tindrà una sorpresa, perquè la societat espanyola és molt més madura del que a ells els agrada fer veure que és. Gesticularan molt i, a l’hora de la veritat, no tindran el seguiment que esperen. Un cop tinguem aquestes persones indultades, el problema polític seguirà allà on era el 2010. Catalunya és una nació per raons constitucionals i històriques, i periòdicament cada generació ha de poder tornar a decidir quin és el seu marc de relació i encaix amb Espanya.

L’independentisme s’ha adonat que, efectivament, amb els indults s’aplicarà una mesura que té conseqüències pràctiques, personals, i també simbòliques, ja que envia un missatge de reconciliació, però no resol tampoc aquesta causa oberta contra tants dirigents polítics que estaven en actiu en aquell moment. El que passa és que una llei d’amnistia té altres dificultats. Necessites unes majories qualificades molt més fortes i penso que Pedro Sánchez, que si una cosa ha acreditat és que fa molt bé el càlcul, sap que si amb alguna cosa se’n pot sortir és amb els indults.

Per mi, el procés s’ha acabat; l’independentisme, no. La idea independentista és una idea ben legítima i segurament ha arrelat per sempre al cor i al cap de molts catalans. Una altra cosa és que avui els que estem serens i revisem el bienni 2016-2017 veiem que hi ha moltes coses que no s’haurien d’haver fet d’aquella manera. Dir que el procés s’ha acabat reclama que no hi hagi víctimes; fer net i mirar endavant. El nou govern català té una cosa bona: el canvi de cares. I això hi influeix molt.

Una relació excel·lent i amical. Just la setmana passada vam parlar. L’aprecio molt. Sempre he dit, i sé que això sona malament a algú, que ell és una de les principals víctimes. El van tirar pel pedregar i el van abocar a prendre una sèrie de decisions que el seu amic li deia que no s’havien de prendre i ara ell en pateix les principals conseqüències. No el president, ell i la seva família. Porta amb una dignitat extraordinària la creu que li ha tocat. I és evident que és un tema pendent de resoldre que a veure com l’afrontem: els exiliats estan pendents de judici. No pots indultar algú que no ha estat condemnat. Ens podem trobar amb una cronificació del problema.

Penso que el govern d’Espanya difícilment tindrà prou múscul per afrontar de forma simultània la solució de presos i exiliats. La pressió dels barons del PSOE està essent forta.

Honestament, ja he fet el que havia de fer. He estat alcalde de la ciutat de Figueres, m’han estimat molt, he tingut l’única majoria absoluta que s’ha tingut mai a Figueres. He estat diputat del meu país sis anys, i conseller cinc anys i mig. N’he sortit masegat, de la política. Fins a l’1-O, vam anar tots a l’una. A partir del 2, uns pensem que hem de frenar; d’altres, que gas a fons. Ens ha deixat un regust que en la pròpia família política ens l’hem retret. Hi ha hagut un ball de bastons. Si no fos per aquesta espina, la resposta sense cap mena de dubte seria no. Ja he fet el que havia de fer i no se’m pot demanar més. Dit això, estic atent al que passa a la ciutat de Barcelona, a Catalunya… M’agradaria que les coses anessin millor de com van. Però, sincerament, no em sento representat per ningú.

Soc un liberal progressista o un progressista liberal, en pots dir com vulguis. Per a mi, el factor ideològic és molt important. Penso que un dels errors que hem comès és que allò tribal, allò identitari, pesi més que allò ideològic. Crec en un determinat model de societat que identitàriament és moltes coses. Però ara, sincerament, no em representa cap partit. No soc socialista, encara que hi hagi algú que hi especuli. Tot i que ara confio que els socialistes són els que estan en millors condicions d’ajudar-nos. Potser soc una poma borda, però soc una poma, no soc una pera. Potser he sortit bord, però soc de la pomera.

A mi m’agradaria que hi hagués una alcaldia i un projecte per a Barcelona molt diferent del que encarna Ada Colau, però ajudar que això passi es pot fer escrivint articles als diaris; és una manera de comprometre’s cívicament. No em veig anant més enllà en aquests moments.

La gent hi és. Fixa’t com ens guanyem la vida. La societat catalana és moderna, avançada.... Que tothom es guanyi bé la vida. Emprenedora... Necessàriament és liberal.

El que ho explica, al meu parer, és que la gent se sent amb la necessitat de votar per raons sentimentals, per afecte, per solidaritat envers els que estan patint la repressió. Hi ha molta gent que no votaria Junts o ERC, però els vota pels presos, perquè no els vol fallar, encara que no se senti representada pel programa electoral. Faig broma amb un amic empresari quan li dic que vota els que li volen apujar els impostos, i em contesta que s’ha de fer net, que un cop els nostres siguin a casa els podrem retreure polítiques ideològiques. També comprenc aquesta lleialtat en el terreny sentimental. A banda que la divisió els va perjudicar. Quina diferència hi ha entre els projectes polítics de Marta Pascal i de Carme Chacón?

La instrucció s’ha acabat. Estem pendents que fixin data de judici per al segon semestre de l’any. Penso que podria ser al setembre o a l’octubre. Tinc ganes d’anar al judici i defensar-me. En aquest cas, vull aportar dues dades objectives. La primera, gratitud immensa a Òmnium Cultural. Han estat al meu costat i s’han portat molt bé. Molt patriotes i no s’obliden mai que vaig ser el seu conseller, perquè les decisions que vaig prendre van ser de mutu acord. Públicament és important que ho subratlli. La segona, paradoxal. Respecte, agraïment i afecte gran al govern d’Aragó. No ha volgut ser acusació particular i de fet intenta ajudar en la desescalada del conflicte.

No ho ha fet. Però em miro aquest govern amb una certa satisfacció i li desitjo molta sort i encerts. No els vaig votar, però d’entrada han dit un parell de coses que m’han agradat molt. El president Aragonès ha dit que vol ser el president de tots i això honora la Generalitat. També m’ha agradat el fet de concentrar-se en la gestió. Això inclou també resoldre Sixena. El mateix president Puigdemont ho va denunciar assenyalant que hi ha un conseller en el disparador i no s’ocupen de la seva defensa jurídica quan jo feia actes deguts. No fer-los m’hauria suposat demandes per incompliment de les lleis catalanes. La consellera ha de tenir una feinada de nassos, perquè ja hi he passat, i en la seva agenda de preocupacions l’art d’Aragó no se situa a dalt de tot. Però públicament, en campanya, Aragonès va dir que empatitzava amb aquest problema. No hi hauria cap motiu per no ajudar-nos ni a mi ni a Lluís Puig. Crec que tothom reconeix que vam actuar molt bé des del punt de vista del patriotisme. Els qui m’han succeït no han batallat i ho han retornat.

Tots els que hem intentat negociar amb Espanya n’hem sortit escaldats. A Madrid no ens han acabat ajudant i aquí hem quedat en evidència. Sempre passa alguna cosa que no compleixen. I quin pla B tenim si no és l’etern recomençar? És la jugada que jo no veig quan diuen que s’ha de tirar pel dret.