Comunicació en la família empresària
La comunicació és un 7% verbal (el que diem), un 33% paraverbal (ritme i to de veu) i un 60% no verbal (expressió facial, postura corporal)
La comunicació pot ser el taló d’Aquil·les de la família empresària. Pot haver-hi por al conflicte o la fuga d’informació. La pressió del dia a dia pot treure temps a la comunicació. Pot haver-hi desinterès per part d’alguns. És molt fàcil que, com en el conte del rei nu, ningú digui la veritat. Hi ha empreses familiars que cuiden molt la comunicació amb els clients i poc dins i amb la família.
És important recordar que, igual que amb els icebergs, no sempre veiem tota la realitat; i a la part oculta hi pot haver els sentiments, que a l’empresa es poden amplificar. I que la realitat pot dependre del punt de vista, igual que un 6 pot ser un 9.
Baron i Lachenauer comparen l’empresa familiar amb una casa amb quatre habitacions: la de la família, propietaris, govern i direcció. Alguns habitants poden ser coincidents, però a cada una hi ha d’haver les normes i responsables oportuns. Hem de saber en quina som en cada moment. Si no es presta atenció es poden aixecar murs entre cada un.
Hi ha qui només pensa a comunicar amb els que tenen dret a vot, oblidant que hi ha més gent que pot tenir opinió i influència. Quan no s’estableixen mecanismes de comunicació que permetin detectar els inicis dels conflictes, aquests poden esclatar, en el pitjor moment, com una bomba de rellotgeria. Si volem netejar la roba bruta a casa hem d’establir fòrums de comunicació sincera. Les sobretaules familiars estan molt bé, i poden ser el lloc adequat als inicis; però a mesura que l’empresa i la família creixen hem d’establir una comunicació més formal.
Mostrar vulnerabilitats.
En compartir informació, s’ha de trobar l’equilibri entre confidencialitat i transparència. Si establim línies vermelles, és important deixar clar els perquès. Hem de decidir quina informació compartim a cada habitació, i si ho fem de forma unidireccional (informant) o bidireccional (consultant o decidint).
Un tema important és la comunicació intergeneracional. Que les generacions canvien no és una cosa d’avui, Sèneca ja deia que “a la nostra joventut li agrada el luxe i és mal educada, no fan cas de l’autoritat i no té el mínim respecte pels grans”. Si volem implicar-los en la continuïtat de l’empresa familiar, ho hem de fer tenint en compte quins són els seus interessos.
La teoria de l’anàlisi transaccional ens explica que tots, amb independència de l’edat, ens podem comportar com progenitors, adults o infants. La comunicació ha d’evolucionar fins a ser entre adults. He tingut alguns casos de clients en què gent que ja s’afaita era tractada com si encara portés bolquers.
Empatia.
Hi ha una sèrie d’axiomes amb relació a la comunicació: la veritat és del receptor; la responsabilitat, de l’emissor; els silencis també parlen. S’ha de separar el contingut de la relació, s’han d’ajornar els judicis. S’ha de preguntar amb humilitat. La comunicació és un 7% verbal (el que diem), un 33% paraverbal (ritme i to de veu) i un 60% no verbal (expressió facial, postura corporal).
Hi ha eines per millorar la comunicació, com ara DISC, que consisteix a classificar les persones en funció de dos eixos: emocional/racional i extravertit/introvertit. Cada estil té unes característiques. Conèixer el dels altres ens permet adaptar-nos, fet que sempre és més fàcil que esperar que siguin els altres els que canviïn.
No tots comuniquem bé, però tots podem comunicar millor. Sabent que és més fàcil predicar que donar blat, aquests són alguns consells per millorar la comunicació: no voler tenir la raó sempre, discrepar amb respecte, escollir les batalles, aprendre a frenar, no caure en provocacions, ser empàtic, salvar la relació, felicitar i agrair i usar l’humor. Com va dir Quino, el pare de Mafalda, “no és necessari dir tot el que es pensa, sí que és necessari pensar tot el que es diu”.
Hem de destinar temps de qualitat i recursos a millorar la comunicació dins la família empresària; el futur de l’empresa pot dependre’n.