Entre el 2014 i el 2015 vaig actuar en diferents creuers de la companyia MSC, des de Madeira i Casablanca fins a Turquia i Grècia, i el 2016 em van contractar en un hotel a Doha, la capital de Qatar. Tot plegat va ser una gran experiència que em va permetre continuar creant cançons però no gravar-les, i per això van passar set anys entre el tercer i el quart disc, Géminis (2011) i Punts de llibre (2018), respectivament.

Generalment hi actuava unes quatre hores cada dia, interpretant amb un pianista i la meva guitarra un repertori força ampli en diversos idiomes: de Gloria Estefan a Sade, de Bowie a David Bisbal. De fet, jo vaig començar a cantar professionalment el 1998, el segle passat! Els meus inicis van ser amb orquestres de ball de festa major: hi ha gent que se n’amaga, però jo n’estic ben orgullosa. És una gran escola per aprendre a cantar molts estils i en escenaris de tota mena. També et fa tocar molt de peus a terra.

Sí, també va ser una experiència molt enriquidora. Considero que soc força eclèctica i tot terreny, però sempre m’he mogut dins del món de la cultura.

El 1999 vaig fer el meu primer concert amb cançons pròpies, més algunes versions d’artistes com ara Luz Casal i Roxette, només amb guitarra i veu, que per a mi és el format més autèntic i amb el qual em sento més còmoda, perquè també és així com neixen les cançons. La guitarra sempre va amb mi.

Sí, vaig estar amb ella en els concerts que va oferir al festival Terramar de Sitges i al de la Porta Ferrada de Sant Feliu de Guíxols, en els quals em va convidar a cantar juntes El preso número 9, com a mostra de suport als presos polítics catalans. A més, vam estar convivint durant tres dies i la vaig acompanyar a visitar la Carme Forcadell a la presó del Catllar, a Tarragona. La Carme també és del Baix Ebre, com jo, i quan la Joan va saber que érem amigues, em va demanar que anés amb ella. Realment, va ser molt emotiu.

És una persona molt propera i divertida, amistosa més enllà de l’estricta amabilitat. És increïble la seva vitalitat als 80 anys, la seva senzillesa, el seu saber estar, la coherència del seu missatge, el seu misticisme. És una dona impressionant, i haver-la conegut i haver pogut cantar amb ella són d’aquelles coses que encara no em crec que m’hagin passat a mi.

Sempre havia volgut fer alguna cançó seva, perquè ella sempre ha estat més reconeguda com a intèrpret que com a compositora, i la volia reivindicar també com a autora. Li vaig fer arribar la meva versió en MP3, i sé per gent del seu entorn que l’ha escoltat i que li ha agradat molt.

Ja el coneixia per la nostra implicació a Debat Constituent. Si no hagués estat així, segurament no li ho hauria proposat, perquè jo entenc els duets només com a fruit d’una relació prèvia: ha d’haver-hi autenticitat, no pot ser un encàrrec de la discogràfica. Amb Lluís Llach ens hem trobat a Parlavà o aquí, a les Terres de l’Ebre. Estic molt contenta de l’amistat que tenim.

Sí, fa gairebé 15 anys que es va retirar de la música i no havia gravat res més –només alguna cosa per a una causa solidària– ni li calia fer-ho, però ell era conscient del gran impuls que aquest duet podia representar per a mi. Crec que la complicitat i l’estima que tenim es filtren a la cançó, una composició meva que vam enregistrar en una masia al camp, a prop de Tortosa, on he gravat els dos últims discos, amb Josep Lanau, un amic que és tan bon enginyer de so com bona gent. En Lluís ha confiat en mi com a creadora i ha estat la seva manera de dir: “Jo hi aposto, crec en aquesta història.”

Sí, realment és una de les cançons més romàntiques del disc, si no la que més. La meva obra sempre s’ha caracteritzat per tenir una part molt activista i reivindicativa, que en aquest disc representen cançons com ara Lo sistema o Carta de la Terra als humans, però sense deixar mai de banda la part més tendra, rere la pancarta. Vull és una cançó d’amor pura que feia temps que volia fer, fruit d’aquest temps estrany que hem viscut durant l’últim any. És una espècie de jazz-tango-bolero que ha anat sortint de manera espontània, i jo m’he deixat sorprendre pel resultat, perquè si l’hagués planejat conscientment, no m’hauria sortit així.

En general, canto sobre emocions, però no excessivament explícites, perquè molta gent se les pugui fer seves. Tothom pot entendre la comparació amb un esmorzar de diumenge.

Ha estat un temps en què el silenci ha estat molt present, i això s’agraeix quan molt sovint el soroll no ens deixa admirar les coses amb tranquil·litat. Malauradament, ha estat un cop fort per a molta gent, però també hem pogut fer de la necessitat virtut. La nostra feina com a músics té una part molt pública, que és la que s’ha vist més afectada per la cancel·lació i ajornament de concerts, però també tenim la part de creació, que fem en solitud, i en aquest sentit hem disposat de molt més temps, per exemple per preparar aquest disc. També és important aprendre a ser feliç en soledat.

La salicòrnia és una planta que es troba sovint a tot el litoral mediterrani, tot i que no és endèmica d’aquí, creix en aigua salada i és molt forta. La salicòrnia es fixa a les dunes, com jo intento fixar la memòria amb les meves cançons, que volen ajudar a resistir els temporals de la vida. A més, és una planta que combina el verd i el roig a la mateixa branca, els colors de l’ecologia i de la revolució, els meus colors. I té propietats curatives i culinàries. Passejant en soledat per les platges del Delta, veia aquestes plantes i pensava que eren valentes i resilients, però sempre amb una mirada optimista, com també ho són les meves cançons, que tot sovint estan escrites en condicional. M’agrada aquest temps verbal, perquè mai dona les històries per tancades, sempre deixa la porta oberta a l’optimisme. Per a mi aquest disc és com un llibre que parla d’esperança. M’agrada que els discos sigui més que col·leccions de cançons. I la salicòrnia funciona com la columna vertebral de les cançons del disc.

És una de les lletres més crues que he fet mai, també perquè tot el que explico és veritat: és com una pel·lícula bèl·lica en què saps que tot aquell patiment ha existit realment. I sí, crec que haig d’aprofitar el meu activisme i transmetre’l a través de la música, que tinc el dret i el deure de fer-ho, ja sigui per denunciar les injustícies socials, incentivar la memòria històrica com a Lo mestre que va prometre el mar o defensar el medi ambient com a Carta de la Terra als humans.

Sí. L’Arcadi em va trucar 15 dies abans de morir i vam estar junts, amb la família. Ell em va dir: “Canta’m alguna cosa del nou disc, perquè no sé si arribaré a temps d’escoltar-lo.” I li vaig cantar Lo sistema gairebé a cau d’orella. Sé que en part puc cantar sobre tots aquests temes per haver-lo conegut, i seguiré cantant contra la injustícia mentre existeixi.

El vaig conèixer fa uns deu anys. Jo sempre havia tingut en les meves cançons una mirada bucòlica cap al paisatge i ja parlava de la defensa dels drets socials, però en una conferència seva l’Arcadi em va animar a participar en el Procés Constituent, i va ser com si m’interpel·lés: jo tenia la llavor a dins, però ell la va regar. Amb ell vaig tenir clar que la guitarra també pot ser una eina de combat.

Canto per a totes les causes en què crec, ja sigui en defensa de l’Ebre, a favor del procés o per lluitar contra l’Alzheimer. Si em truquen per cantar o participar en un acte i m’hi sento implicada, si puc vaig allà on calgui, encara que només hi hagi quinze o vint persones, a l’acte.

És cert. Som en Cesk Freixas, en Pau Alabajos, jo i pocs més. A vegades, en Pere Camps, el director del Barnasants, que és com el nostre padrí musical, ens diu: “Sembleu fills meus!” [riu]. I sempre que té una xerrada en una associació de dones o un institut, ens truca a nosaltres, perquè el missatge de les nostres cançons incentiva després el debat. No som gaires els que encara fem cançó protesta, però hi som, i no importa la quantitat, ni el nombre d’escoltes a Spotify. A més, també es denuncien les injustícies amb altres estils com ara el hip-hop.

Intento parlar dels temes que m’interessen, de feminisme, de cultura, de l’Ebre... Crec que està bé que en els mitjans públics d’un país s’escoltin més les dones, s’hi tractin temes culturals i es puguin escoltar diferents maneres de parlar.

Hem de continuar lluitant per reformar el país i aconseguir-ne la llibertat. No podem parar, perquè si ho fem no tindrem llibertat ni nosaltres ni els que vindran.

Sí. Si no crec en les coses que faig, soc molt mala actriu i no sé dissimular.