Societat
JOSEP CARNÉ
President de la Federació d'Associacions de la Gent Gran, Fatec
“Els nous jubilats són tecnològics, però sort en tenen, dels nets”
Sempre hi ha algú que no està vacunat i potser estaria bé demanar el passaport Covid com volen fer ara a les discoteques
Som persones grans que podem continuar aportant a la societat i es pot aprofitar la nostra experiència. S’ha de treballar cap aquí
Han passat a ser el focus d’atenció en plena crisi sanitària perquè són el col·lectiu més vulnerable al virus i el que ha patit més pèrdues. La gent gran va ser la primera a confinar-se i l’última a sortir, fet que ha agreujat situacions d’aïllament i falta de mobilitat. Amb una població cada cop més envellida –les previsions indiquen que el 2050 el nombre d’ancians superarà la població infantil–, és el moment de reivindicar els seus drets com s’ha fet, coincidint amb el Dia de la Gent Gran, l’1 d’octubre.
La gent gran encara té por i això fa que li costi sortir de casa?
Hi ha un respecte al contagi, i els avis que surten continuen anant amb mascareta pel carrer. La pandèmia ens ha canviat els hàbits i és cert que està costant reprendre l’activitat. Per por o per mandra, no ho sé, però les rutines s’han trencat. Els més addictes a anar als casals s’han trobat que després d’estar un any i mig tancats no saben per on començar.
Falten ànims?
Després de tants mesos a casa, s’han perdut facultats físiques i hi ha més problemes mentals per la falta de socialització. Tot plegat és un retrocés que no ens pot retornar ningú. Ens diuen que ens han salvat les xarxes socials, però no tothom se’n surt o hi té accés. Un 40% de les llars amb persones de més de 60 anys no tenen internet.
Però es van reobrint portes i es va recuperant la vida social als casals, no?
Sí, però de manera molt lenta, perquè tenim encara molts dubtes. Cada dia rebem trucades a la federació. La normativa només regula l’aforament a un 70%, però hi ha moltes incògnites sobre com fer activitats, com els jocs de taula. S’ha recomanat que es facin grups bombolla, com es fa a les escoles, per compartir les fitxes del dòmino o fer la partida de cartes. També ens pregunten si poden barrar el pas als que no s’han vacunat. No en són gaires, però sempre en pot sortir un i ens plantegem que potser estaria bé demanar el passaport Covid com volen fer ara a les discoteques.
Representeu 500 entitats al territori. N’hi ha que no tornaran a obrir?
La falta de vida social fa que la gent participi menys en general. En pobles petits, com el meu, s’han trobat que els que feien la partida s’han espavilat per anar al cafè, on els deixaven jugar, i ara costarà que tornin. Les entitats també noten la davallada del nombre de socis pels que ja no hi són. Recordem que a l’inici de la pandèmia un 90% dels morts eren persones més grans de 65 anys.
Un autèntic drama. Com es viu un xoc emocional com aquest?
S’ha viscut en quatre fases. En primer lloc, respecte, quan ens parlaven d’una grip agressiva. Després, preocupació, perquè el virus afectava la gent gran, i, a continuació, por, quan vèiem que ens moríem. Finalment, vam entrar en una fase de pànic, quan es discriminava per edat en el triatge per decidir qui anava o no als hospitals.
S’han vulnerat els vostres drets des del primer dia de pandèmia?
Vam ser els primers a quedar-nos a casa tancats i els que més tard hem pogut sortir. Es va parlar molt del drama de les residències, però no de la gent que moria sola a casa seva. Els fills o els veïns els deixaven el menjar a la porta, però alguns d’aquests avis van morir sols, i això és molt trist i no se n’ha parlat prou.
La soledat i l’aïllament han afectat especialment moltes dones. Us preocupa?
Amb la Covid no podem fer l’acompanyament a moltes persones que viuen soles, però sí que mirem de treballar per prevenir la soledat. Això vol dir conscienciar que algun dia quedem sols i acceptar-ho. Ens preocupa també una generació de dones que han patit desigualtats de gènere i masclisme quan es donava per fet que s’havien de quedar a casa treballant. Són invisibles, però no han deixat mai de cuidar la família i la llar i no es reconeix gens aquesta feina.
Recuperar la socialització ara mateix és el vostre principal objectiu?
Sí, i per fer-ho s’ha de trencar la bretxa digital, ja que moltes persones no tenen els mitjans ni els coneixements per socialitzar-se a través de la tecnologia. La pandèmia ens ha servit per despertar telemàticament i s’ha convertit en una nova eina. Cada mes i mig ens podem connectar prop d’un centenar de casals de tot Catalunya per compartir vivències i preocupacions.
Ara us diuen que us connecteu a La Meva Salut. És demanar massa?
Tots aquests tràmits telemàtics són complicats per a molts usuaris i ens estem plantejant fer un curs específic per ajudar-los a moure’s en aquesta aplicació, que els permetrà tenir accés a les proves i la medicació. N’hi ha que ja se’n surten amb els telèfons intel·ligents i el WhatsApp, però cada cop es demana que siguem més hàbils digitalment, i això ens ho trobem cada dia més amb la banca, que ens aboca a tots cap a les gestions online.
Veiem els avis fent cua als caixers...
S’ha de fer un bon acompanyament perquè no tenen confiança i n’hi ha que tenen por perquè tot el dia senten que els alerten d’estafes i fraus que es fan a la gent gran. Volem tenir garanties i que es faci aquest acompanyament perquè t’orientin de manera fàcil quan no saps cap a on tirar si no es llegeix bé aquell codi de barres o que et connectis a un espai web.
Esteu fent un màster tecnològic.
Som la generació que ha viscut els canvis tecnològics més ràpids de la humanitat. Els que vam néixer durant la primera meitat del segle passat hem passat de tenir feina per parlar amb un parent del poble del costat a poder tenir converses amb algú que viu a l’altra punta del món. Hem vist televisors, neveres, microones i els codis QR que ens toca obrir ara per anar als restaurants. Els nous jubilats són tecnològics, però sort en tenen, dels nets, perquè tot va massa ràpid.
El manifest del Dia de la Gent Gran reclama aquesta equitat digital.
Reivindiquem a l’administració iniciatives que puguin anar millorant la bretxa digital. Volem fer-ho arribar als nostres fills i als nostres nets perquè perdin una mica del seu temps amb nosaltres. No perquè ens ho facin, però sí perquè ens ajudin. Tenim contacte amb l’administració, però ens fa la sensació que ens sent però no ens escolta, i és la preocupació més latent que tenim ara mateix. Som persones grans que podem seguir aportant a la societat i es pot aprofitar la nostra experiència. S’ha de treballar cap aquí, perquè ens tinguin presents.
Teniu la sensació que sumar anys vol dir passar a segona fila?
El mateix president del govern espanyol va destacar com a missatge que s’havia encarregat de rejovenir els càrrecs. Què volia dir? Que els grans no servien? Els que som grans potser no tenim els reflexos o la capacitat dels joves, però n’hi ha molts que poden ser útils. Són discriminacions per edat que també les veiem quan s’han de fer tractaments o operacions que ja no es plantegen pel risc que comporten o també perquè ja no surten a compte.
El model assistencial s’ha de revisar per fer-lo més personalitzat?
La clau és el model de cures de llarga durada i aquí cal una reforma a fons. La persona hauria de ser la base principal i que s’escolti la gent gran. Tots podem arribar a ser dependents, perquè no saps el que pot passar. El cert, per ara, és que si tens recursos pots anar a una residència privada i, si no, pots acabar morint esperant en una llista d’espera. S’ha de ser transparent i no orientar el funcionament dels centres pels seus resultats econòmics, i valorar el treball dels professionals. Enmig de la pandèmia semblava que eren els dolents de la pel·lícula mentre s’aplaudia els sanitaris, quan el personal de les residències també s’hi va deixar la pell i alguns, la vida.
Ningú s’esperava el que es va viure dins les residències.
Un model estès a tot el món en què s’han produït un 80% de les morts. Això indica que no estaven preparats ni tenien els recursos, i quan van arribar els EPI no se sabia ni com utilitzar-los. S’hauria d’analitzar a fons la professionalització d’un sector amb feines molt a precari. Durant la pandèmia es van sentir frases dels avis que comentaven que ells ja feia anys que estaven confinats i que la família es passava setmanes sense visitar-los. N’hi ha per reflexionar-hi...
La crisi ha fet aflorar la pobresa també entre els més grans. Com es pagaran aquests rebuts de la llum desbocats?
El perill és que els que tenen menys recursos deixin de cuidar-se per poder pagar els rebuts, que prescindeixin de menjar o de medicaments, o que deixin d’escalfar-se ara que arriba el fred. Ens trobem amb més casos de gent gran desnonada que no pot pagar el lloguer, i aquest és un altre drama.
La lluita per unes pensions dignes té més sentit que mai?
És que quan sents dir al ministre Escrivá que les persones podran treballar fins als 75 anys, n’hi ha per desesperar-se... Cada dia tenim més pensionistes i menys gent treballant i, si no hi ha fons per a les pensions, els joves hauran de pagar moltíssim i sense cap garantia que ells tinguin pensions. El que volen és que fem plans de pensions perquè ens ho solucionem nosaltres. Però amb els poc més de 900 euros de sou base, quin pla de pensions aconsegueixes per al dia de demà? Si prou feina tens per poder viure... Que no ens enganyin dient que les pensions no són sostenibles i que busquin noves fórmules. Quan Salut no era viable es van espavilar per fer que passés a dependre dels pressupostos generals de l’Estat. Que facin el mateix amb les pensions.
Jubilar-se més tard retalla oportunitats als més joves...
És un peix que es mossega la cua. Una de les propostes era que si retardaves la jubilació tenies una compensació més tard com a pensionista. Però la borsa laboral se’n ressent, perquè s’estan ocupant llocs de treball i s’està barrant el pas al jovent. Si et jubilen als 70 i als 50 perds la feina, ho tens molt complicat perquè et contractin. Les administracions haurien de crear una regidoria de gent gran. Ens ubiquen sempre a la regidoria de Salut o Benestar, amb malalties o dependència, quan ens en mereixem una de pròpia que impulsi l’envelliment actiu. Hi ha països on tenen un Ministeri de la Gent Gran per sensibilitzar la població. Alguna cosa deu tenir, això de fer-se gran, si tothom hi vol arribar, no?
Si fas més coses de gran et pots sentir més jove?
Sempre dic que hi ha persones molt grans de 65 anys i d’altres de més joves que en tenen 90. L’edat és només un número i el que compta és l’esperit amb què vius. A les escoles s’ha d’ensenyar que els avis no són només la persona que et ve a cuidar i que et fa els macarrons els diumenges. Podem fer moltes altres coses per aportar a la societat. Qui vulgui, que vagi a cantar o a pintar, o que vagi ampliant la seva xarxa social.
Quin és el secret per arribar a ser un d’aquests “joves” de 90 anys?
Un envelliment actiu ha d’anar acompanyat d’exercici físic i d’una alimentació saludable. S’han de seguir els programes de nutrició; no s’hi val a saltar-se el sopar amb l’excusa que ja som grans, perquè ens cal alimentar-nos com si fóssim joves. I és igual d’important l’envelliment productiu, perquè es reconegui que continuem aportant al PIB, perquè tenim cura dels nostres nets perquè els fills treballin, i perquè som al capdavant del voluntariat en entitats com ara Càritas i la Creu Roja.
Un avi compromès
Va néixer a Bell-lloc d’Urgell i era el petit de dos germans en una família de pagès. Als 18 anys va anar a Barcelona a buscar feina i va cursar estudis de publicitat. Durant 47 anys va treballar en l’àmbit comercial i de màrqueting en una multinacional del ram de l’alimentació. Explica que es va jubilar “amb molts projectes al cap”, però es va sentir involucrat quan va entrar en contacte amb la Federació d’Associacions de Gent Gran, la Fatec, que presideix des de fa cinc anys. “Ara toca relleu”, diu en ple procés per presentar candidatures, en què es torna a presentar la mateixa junta que l’ha acompanyat fins ara. Representen més de 500 entitats, que engloben unes 400.000 persones. Com molts avis, el seu orgull són els quatre nets, i trobar l’equilibri per tal de “rejovenir-se” al seu costat sense “estressar-se” per voler seguir el seu ritme.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.