Societat
ANTONIO GÓMEZ BOLEA
Biòleg, professor de Botànica i Micologia de la Universitat de Barcelona. Expert en líquens
“Els líquens són organismes vitals per al planeta, i ens sobreviuran”
N’hi ha que viuen 1.000 anys, però no són alternativa alimentària de futur perquè el seu creixement és lentíssim
Catalunya és riquíssima en espècies, prop de dues mil. Són grans bioindicadors i ens ajuden en la planificació ambiental
Recobrint els arbres com una segona pell d’escultures diminutes. O a la roca d’un espadat. O en una font. Hi ha autors que han identificat 17.000 espècies de líquens al món, i unes 1.800 a Catalunya i encara ens falten per trobar unes 300. Aquí adorem uns altres fongs, els bolets. El país, però, per la seva riquesa d’ecosistemes és especialment variat en quantitat i diversitat de líquens. Potser per la seva petitesa, són poc coneguts popularment, però el seu paper en la vida és immens. Antonio Gómez és un dels principals experts en líquens a Catalunya.
Comencem pel principi. Què és exactament un liquen? Un animal, una planta, un fong?
És un fong que ha agafat una estratègia de vida compartida amb algues. Formen tal·lus, que nosaltres veiem, de morfologia constant. Altres fongs han agafat una estratègia diferent, descomponen la matèria orgànica, i un altres parasiten plantes. Per tant, hi ha tres estratègies de vida en els fongs: la simbiosi, la descomposició de la matèria orgànica i el parasitisme. Dins de la simbiosi, n’hi ha una de molt important al planeta: la dels fongs amb les arrels de les plantes. Per exemple, els rovellons, que no existirien si no tinguessin les arrels disponibles i connectades al fong. O totes les tòfones. Veiem només els cossos fructífers d’aquesta simbiosi. L’altra d’important per al planeta sí que la veiem, i la fan amb les algues, donant lloc als líquens.
Què s’aporten mútuament en aquesta associació cooperativa? I com es reprodueix un liquen?
En aquesta simbiosi, el fong no pot elaborar matèria orgànica, com fan les plantes, ha de tenir estratègies alternatives, i pren els sucres de la matèria a l’alga. Per la seva banda, el fong crea un ambient humit on l’alga pot viure segura i protegida. Perquè les algues estan dissenyades per viure dins l’aigua. La possibilitat de colonitzar un nou ambient, terrestre, li atorga el fong, que és qui controla aquest nou organisme que és el liquen. La reproducció d’aquest fong té dues formes: dispersant fragments del tal·lus i la sexual, que només realitza el fong.
Al segle XVII es descobreix que els líquens no són una molsa.
No ho són, no. Si penses en l’arbre de la vida, hi ha diverses propostes que els científics fan per ordenar-la i el cinquè regne –sempre ha estat independent– és el fúngic. Per tant, els fongs no tenen res a veure amb cap dels altres, com ara les plantes i els animals.
Catalunya està definida com un país micòfil i micòfag.
Sí, i cal remarcar que no a tot arreu és així. Per exemple, a Anglaterra l’afició pels fongs és molt gran, però no se’ls mengen gaire: xampinyons i quatre coses més.
Creu que, com ara les algues, que són delicioses i el seu valor comestible va a l’alça, els líquens tindran valor comestible en el futur?
No, tot i que en algun país s’ha provat de bullir molta estona un gènere de liquen i s’ha comprovat que poden arribar a una textura que sigui comestible. Però els líquens tenen un problema per plantejar-los com a aliment: el creixement és extremadament lent. És impossible alimentar algú d’organismes que creixen mil·límetres cada any. En ecosistemes extrems, com ara les regions àrtiques, els rens només poden digerir-los perquè tenen diversos estómacs que en descomponen les substàncies que d’una altra manera són indigeribles. Alguns també m’han comentat de fer-ne infusions... Aquest plantejament seria un espoli, perquè els líquens no es poden cultivar com el romaní. La demanda seria tan alta i la producció tan poca, que els faríem desaparèixer.
No s’aconsellen com a aliment, però sí que tenen aplicacions tradicionals i algunes també de més modernes.
D’antic s’han usat líquens com a colorants. Tant aquí com per part dels indis americans com a tintures de color groc palla, marró, etc. A la Mediterrània hi ha espècies liquèniques que usaven per elaborar el color porpra. S’havia explotat la recol·lecció per tenyir de porpra la roba fins a finals del segle XV. Actualment s’aconsegueix a través de mol·luscos i del cultiu de cotxinilles. La recol·lecció era sostenible quan un jersei era per a tota la vida, en un poblat de pocs individus, que explotava un gran territori. El consum que l’actual societat demanaria del liquen és insostenible.
I com a verins o medicaments?
Sí, n’hi ha que tenen substàncies tòxiques i altres, per exemple, serveixen per elaborar antibiòtics o antivirals. És bo que es coneguin aquestes substàncies perquè els químics intentin sintetitzar-les al laboratori, i un cop fet això, perfecte, però anar a omplir un mercat amb les substàncies liquèniques a partir dels líquens... Estem altre cop fent un espoli. Un exemple d’aquest procés és el de la indústria de la perfumeria. Els francesos també usaven com a fixadors de l’essència –que normalment és molt volàtil– un extracte fet a partir de dos líquens. Ara s’elabora amb substàncies sintetitzades artificialment, però antigament els arrencaven de l’escorça dels arbres, i cap al sac.
Si comercialment no ens serveixen, què ens aporten els líquens?
Justament per aquesta lentitud en el creixement, ens aporten molta informació sobre el passat. Cal tenir en compte que alguns viuen més de 1.000 anys. Un tal·lus de fa 150 anys recull la informació de les condicions de vida d’aquella època.
Quin ús en fem del fet de ser bons bioindicadors?
Per exemple, en l’avaluació de la restauració d’un monument. Ara, en els treballs de rehabilitació es distingeix el que és nou de l’original per no crear falsos històrics, però fa un segle, no. Es pot saber quin és el límit per l’antiguitat dels líquens que recobreixen les pedres. I per fer una millor planificació forestal i hídrica, per exemple.
I s’usen per controlar i saber més sobre la contaminació atmosfèrica, oi?
Sí, a mitjans del segle XIX, els problemes de contaminació per la indústria impulsada amb carbó generava uns problemes molt greus d’emissions de sofres. Dos científics, un al centre de París (William Nylander, 1866) i l’altre a Anglaterra (Leopold Hartley Grindon, 1859), es van adonar que hi havia líquens que desapareixien, i ho van relacionar amb la qualitat de l’aire.
I de quina manera ens ajuden a mesurar aquesta qualitat? Com es fa?
Tenim una diversitat molt gran d’espècies liquèniques. Des d’espècies molt resistents a la contaminació fins a d’altres de molt sensibles, i entremig un gradient. Basant-nos en la diversitat i si n’hi ha més d’unes o d’altres, es pot tenir una idea de si la qualitat de l’atmosfera és més o menys bona. Després es quantifica i es mesura a partir d’un valor numèric, un índex. Aquests es van començar a usar als anys setanta del segle XX, sobretot a l’Europa central. El 2014, la Unió Europea ja va proposar l’estandardització per fer mesures amb els organismes de l’atmosfera, com ja s’havia fet amb les aigües continentals.
A Barcelona també s’ha fet un d’aquests estudis no?
Aquest octubre es va celebrar el segon Congrés de la Qualitat de l’Aire a Catalunya, i hi vaig presentar la ponència sobre la ciutat de Barcelona. Els resultats els té l’Ajuntament, i són els primers que s’han fet. D’aquí a tres o quatre anys, quan es torni a fer l’estudi veuran com han funcionat les mesures aplicades per reduir la contaminació. També mostra, per exemple, que els veïns del Clot i els de Montbau tenen una qualitat d’atmosfera molt diferent.
On hi ha més diversitat de líquens hi ha més qualitat de l’aire?
Sí, si correspon a espècies de líquens del rang molt sensibles a la contaminació.
Quin és el mapa català dels líquens?
Som un país de líquens, perquè ecològicament Catalunya és molt diversa . N’hi ha des de la Segarra a la plana de Vic, de litorals a Tarragona i Girona, fins a líquens als cims de l’alta muntanya pirinenca. I roques carbonatades on viuen líquens al Prepirineu, i roques àcides. Contràriament, un país molt estudiat com Anglaterra en tenen pocs perquè el territori és més homogeni.
Però a casa nostra són poc coneguts. S’ha començat massa tarda a estudiar-ho o és a causa de la mateixa diversitat?
Quan trobes uns ecosistemes de gran diversitat com la Mediterrània, si t’interessa la botànica –que és el més semblant al món dels líquens– tens molta feina per estudiar i aprendre al llarg de tota una vida. Cada cop sorgeixen més especialistes de les diferents disciplines acadèmiques. N’hi ha que estudien molses, i ara hi ha un grup a Catalunya que aniran treballant, però socialment no està estès. Es constata a partir de l’existència de les societats científiques: en tenim una de molt potent d’ornitologia i una de fongs, però no n’hi ha de líquens, a diferència d’altres països.
Són una espècie protegida? I com els afectarà la crisi climàtica?
Alguns. A Catalunya n’hi ha una vintena de descrits i protegits per la llei. Com a organismes, molts tenen un rang de tolerància tèrmica petita. Per tant, si canvien les condicions externes als que els va pitjor l’escalfament del planeta i l’augment de temperatures, marxaran a llocs més freds. I altres, com els alpins, deixaran d’existir i marxaran a altures més altes. Tot i que són capaços de dissoldre les roques carbonatades, resisteixen com a màxim 70 graus de temperatura.
Són organismes resilients.
Estan molt estesos perquè és un grup amb moltes espècies i estan especialitzats en diferents condicions ambientals. Colonitzen totes les parets de roca. La superfície que ocupen és immensa.
Quines són les principals línies estratègiques en recerca sobre líquens al món?
Una és la generació d’un arbre filogenètic on situar totes les espècies dels diferents grups de líquens i també de la resta de fongs. Conèixer bé com s’organitzen les relacions dins dels grups. La recerca de noves espècies, algunes d’elles críptiques. Un altra és la d’aplicacions com a bioindicadors: per a la gestió forestal, per exemple, per saber la diversitat i la presència de determinats líquens que s’associa a una bona gestió, la datació de regressió de les glaceres, la qualitat de l’aire que dèiem abans, etc. Una altra de destacada és la descripció i reproducció química de les substàncies liquèniques, que tenen interès per a l’ésser humà, de les quals ara ja n’hi ha unes 200 al món.
Algunes teories de l’evolució situen els fongs com els primers que van colonitzar la Terra, sorgint del mar. Se sap ja el paper dels líquens en l’evolució de la vida de la Terra?
Dins de l’aigua els líquens van fracassar, perquè les algues ja no necessiten associar-se a cap fong. La simbiosi va ser reeixida quan la primera planta va sortir de l’aigua. Els líquens van tenir èxit on no tenien cap altra competència: la superfície de les plaques de roca. Són organismes decisius per a la generació d’oxigen al planeta, tot i que la fotosíntesi que fan és molt petita. La dels líquens ha estat infravalorada, perquè no tenim encara la tecnologia adequada per mesurar-la en comparació –per exemple– a la fotosíntesi que fan els boscos tropicals. Però la seva extensió les fa decisives enfront del problema de la fixació de diòxid de carboni, de la crisi climàtica. Són sistemes vitals per a la vida al planeta.
Els líquens ens sobreviuran, doncs?
Sí, ells i les paneroles.
El Nepal o l’Antàrtida
Aquest professor de botànica i micologia i del màster de biodiversitat de la Universitat de Barcelona ha voltat pels cinc continents a la recerca de líquens. Alpinista i escalador, Gómez ha buscat líquens des dels cims de l’Himàlaia fins a les aigües antàrtiques de l’estret de Magallanes. El seu currículum acadèmic té 138 planes i és impossible de resumir aquí, però ha publicat més d’un centenar d’articles científics i és coautor de l’única Guia de les algues i els líquens dels Països Catalans. També forma part del grup, molt reduït, a Catalunya d’experts en líquens. Professionalment participa en projectes de recerca com ara la datació de les inundacions als Alps, que ajuden a planificar millor la gestió dels recursos hídrics. O l’impacte climàtic en els monuments.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.