Als núvols, encara, perquè tot ha anat com havia d’anar. Fa uns cinc o sis anys, Pintscher em va dir que tenia aquest projecte però que no tenia temps de tirar-lo endavant, i que estava convençut que la persona adequada per fer-lo era jo, la qual cosa va ser tot un regal. El projecte, però, també per la Covid, es va anar allargant, posposant i repensant, fins al punt que no sabia si l’obra, la més ambiciosa que havia fet mai, s’acabaria quedant en un calaix.

Al final, que passés tant de temps és fantàstic, perquè fa sis anys no crec que l’hagués sabut fer. Sobretot pel repte que significa omplir una hora amb una sola idea. A nivell conceptual, si escrius un concert, la imaginació és lliure, però a Intérieur hi havia un treball de desenvolupament brucknerià que jo no ho havia fet mai. Ara, en canvi, després d’haver fet, sobretot, moltes coses amb ensembles de veus, m’hi veia preparat. La connexió amb Matthias Pintscher, d’altra banda, va ser màgica. Amb ell no calia dir res, entrava de ple en la meva música. Al juliol, quan feia només unes hores que havia arribat de Nova York, va fer una lectura de la partitura de dalt a baix a primera vista i, certament, ho va fer tal com jo ho havia imaginat. La connexió amb ell ha estat total.

Ha estat un punt d’inflexió, segur, quant a composició. Pel que fa a la carrera, hi entren en joc altres factors i no tot depèn de mi...

No deu ser perquè no s’hagi dit, tothom sabia que existia aquest projecte... He de dir, però, que, en el meu cas, no em puc queixar, ja que s’ha comptat amb mi per a molts altres projectes. Sí que és veritat, però, i això no únicament em passa mi sinó que és general, que a Catalunya, en aquest sentit, falta encara el pas de llançar-se al buit. Falta apostar per projectes sense saber si seran un èxit o no, que és una idea que en altres països fa temps que és té molt interioritzada però en la qual, aquí, en canvi, encara hem de treballar força. Penso, malgrat tot, que anem pel bon camí, tot i que hi podríem anar més ràpid. En art és important llançar-se des del precipici.

Ho resumiria en falta de confiança. L’èxit, des d’un punt de vista artístic, es troba en el risc. Les coses que són correctes i, artísticament, aposten per allò que és segur, estan mortes. Jo, com deia, hi insisteixo, no em puc queixar gens, perquè he tingut, per exemple, unes quantes residències en auditoris. A les residències, però, s’hi acostuma a arribar sempre còmodament, ja amb un domini de l’ofici. I el que falta una mica, crec, és la valentia d’agafar algú i deixar-li fer el que vulgui. Jo, això, per exemple, m’ho vaig trobar amb la Missa a sis veus que vaig tenir l’oportunitat de fer a la catedral de Girona. En Víctor Garcia de Gomar [director artístic del Festival Nits de Clàssica de Girona i, des del 2019, del Gran Teatre del Liceu] va demanar-me un projecte assequible però sense límits, i aquestes coses no únicament enriqueixen el treball de l’artista (que, si no fa aquestes coses, corre el risc d’acabar fent sempre el mateix), sinó que enriqueixen la cosa cultural, ja que el públic es troba amb propostes més fortes.

Tinc la sort de tenir un grup de músics de cambra –Joel Bardolet, Pau Codina, Carles Marigó, Marc Heredia...– amb els quals fem tot allò que ells o jo vulguem fer, hi hagi diners o no. Intérieur, com deia, que és l’obra més gran que he fet, la vaig escriure enmig d’una total incertesa. És el mateix cas, per exemple, que Llum de Ramon Humet [una obra coral en set moviments estrenada l’any passat], que va escriure sense saber quin recorregut tindria i que va néixer com una obra per a si mateix. Aquesta és la clau. Intérieur, en el meu cas, va ser el mateix: va sorgir la possibilitat de fer-la i, encara que no sabés quan es faria, vaig tenir clar que la faria igualment. Això t’obliga a fer coses que s’escapen del teu domini. Fer una petita obra de deu minuts, en canvi, s’aconsegueix amb un cert ofici, però al final no té tanta gràcia.

Puc fer-ho, en el meu cas, perquè tinc un peu aquí i un fora. Aquí puc fer coses que em venen de gust perquè, a fora, tinc encàrrecs grossos. No només a Barcelona, però. He de dir que, a Madrid, ja des del començament, se m’ha tractat molt bé. De fet, els meus primers projectes van ser a Madrid, abans que aquí. Vaig ser, per exemple, compositor resident al Centro Nacional de Difusión Musical gràcies a una idea boja de Paco Lorenzo, que va llançar-se a la piscina. Fins aleshores, sempre havien optat per compositors consagrats.

Sí, i tant, tot i que ignoro si tindrà continuïtat o no. Aquesta generació gira molt al voltant de l’Esmuc i l’Agustí Charles. Hi havia, és clar, altres professors, però ell va fer molt el paper de catalitzador. A Barcelona, però també a Saragossa, que és d’on surten molts dels compositors de la meva generació que estan fent carrera a Espanya. Recordo Charles com algú que s’entregava molt als alumnes, i això acaba donant els seus fruits.

Recordo que de petit m’agradava tocar i m’agradava escriure, que és una cosa que vaig començar a fer des del moment de saber el nom de les notes. De ben petit, també, m’agradava llegir biografies de compositors. Hi ha un llibre que es diu Converses amb compositor famosos, publicat precisament a Reus, que me’l va comprar el meu pare i em va fascinar. Anava fent coses de manera autodidacte, fins que en Ramon Humet em va encarrilar i em va dir que hi havia un pedagog interessant que es deia Agustí Charles. Més endavant, per afinitats, vaig triar, a París, Stefano Gervasoni, que és algú molt particular i amb qui vam connectar bé.

Sí, potser perquè sempre he tingut claríssim que el treball principal d’un músic és escoltar. Si pot ser en directe, millor. I, si no, a casa.

Aquestes coses te les pagues tu o t’ho pagues amb una subvenció, i jo em sento ridícul anant a demanar diners. Si algú, de manera benvolent, vol ficar-hi diners sense que li ho demani, sortirà. Però aquestes coses es paguen. A més, els temps han canviat molt en aquest sentit i ara els discos són bàsicament projectes personals que s’ha de pagar un mateix.

Sí, això és gràcies a la Noelia [Rodiles], que va gravar Dues peces per a piano per a un disc [The Butterfly Effect (Eudora Records, 2019)] i, la discogràfica va decidir presentar-s’hi. La nominació em va donar molt ressò, la qual cosa s’agraeix, però aquestes coses se m’escapen i no depenen de mi. A més, és curiós, perquè he fet composicions força més vistoses. Allò era un homenatge a Schubert força difícil a nivell estructural, no era pas una obra per escoltar i passar l’estona.

Connexió, per exemple. Cal que finalment ens adonem, no tant des de la música, que ja està més en aquesta línia, sinó des d’altres àmbits, que hi ha altres disciplines que ens interpel·len directament. Són coses, una vegada més, que passen en altres països, però no prou en aquest. Aquí, per exemple, si t’agrada Josep Carner, hauries de conèixer Eduard Toldrà. Calen més vincles entre els diferents estaments de la cultura. Raül Garrigasait, en aquest sentit, que és un escriptor fantàstic i un intel·lectual de primer nivell, és una figura clau, ja que és algú que coneix molt bé els clàssics, també allò més actual, i que situa la música en un mateix nivell. És el que han fet, per exemple, i cadascú a la seva manera, Eugenio Trias i Ramón Andrés, però falta fer-ho des d’un pensament més de cultura catalana. Això hauria de servir, per exemple, perquè, quan s’interpreta Garreta o Mompou, la gent entengui que no es fa perquè són catalans i prou, sinó perquè estan lligats a la nostra identitat i cultura.

Hi he connectat sempre, amb les seves pel·lícules, perquè, per damunt de tot, hi ha un ànim artístic, que és una cosa que trobo indispensable. La cultura no és un tot barrejat, sinó que hi ha certes coses que requereixen un coneixement, asseure’s, callar i escoltar per poder reflexionar. I, a vegades, es confonen coses que tenen un ànim d’indústria, que està molt bé i han d’existir, amb coses que no en tenen, però que tanmateix també han d’existir. Falta, doncs, que la gent que pertanyem a diferents gremis de la cultura ens ajuntem, però, a la vegada, entendre també que cada cosa té el seu valor, i que no tot ha de ser per a tothom. L’art pot ensenyar-nos moltes coses i ser exemple de moltes altres, però també ha de ser tot el contrari. Hi ha certes idees que estan molt bé en societat però que en art són nefastes, com ara la idea de consens. El consens social és meravellós, però en art pot ser nefast, perquè significa rebaixar, i tothom hauria d’anar cap a l’extrem màxim, cap a una radicalitat.

I tant. Fomentem molt, per exemple, l’art col·laboratiu, però cal anar amb compte, ja que, amb això, pot ser que no estiguis donant l’oportunitat a cadascú d’anar al màxim fins al seu món.A Intérieur, jo vaig acabar la partitura sense tenir en compte cap escena, va ser una creació meva fins al final.I la directora d’escena, a partir de la música, va portar també fins al final allò que va considerar convenient. La màgia, en tot cas, va sorgir després, en veure com s’ajuntaven dues versions artístiques lliures. Si des del principis haguéssim “pactat”, ho hauríem rebaixat. Sé que és políticament correcte potenciar les creacions col·lectives, però a vegades poden ser un camí equivocat.