Música
Alfred Garcia
MÚSIC
“Tenia un neguit que havia de resoldre”
Els segons discos han tingut sempre la fama de ser tot un repte, però en casos com el d’Alfred Garcia (el Prat de Llobregat, 1997), que, enmig d’una forta exposició mediàtica, va publicar el primer, 1016, quan feia només uns mesos que, via Operación Triunfo, havia cantat amb Amaia a Eurovisió, el repte no és només un repte, sinó una veritable prova de foc. Aparentment en pau amb el món i amb si mateix, talment com si, en aquests tres anys que han transcorregut entre els dos discos, s’hagués tret uns quants pesos del damunt, Alfred ens atén per explicar els detalls de 1997 (Universal), un disc amb col·laboracions, entre moltes altres, d’El Niño de Elche i els seus grans amics Albert Pla i Judit Farrés.
En un segon disc toca demostrar més coses que en un primer?
Sí, perquè, en el meu cas, venia d’una senda pop que és difícil que no t’enlluerni i t’impressioni. Vaig voler fer, però, una cosa que és molt sana: allunyar-me’n. D’això i, de fet, de tot, ja que, quan vaig acabar la gira davant 5.000 persones al Palau Sant Jordi, el cos i el cap em deien que no podia avançar més en aquella direcció. Alguna cosa en mi no anava bé. Tenia una mena de neguit que havia de resoldre i vaig deixar-ho tot: els escenaris, la vida pública, la casa, la parella...
Una crisi en tota regla.
No sé si, més que una crisi, és un despertament, ja que tinc la sensació que vaig aprendre a entendre quina és la vida de veritat. En la indústria musical hi ha tantes coses que no tenen res a veure amb la música que tenia la necessitat de tornar una mica a l’essència, que és el que he fet amb aquest disc.
Les lletres reflecteixen aquest procés?
Moltes tenen un punt de contemplació i espiritualitat que és fruit d’això. Ara estic en plena promo, però normalment segueixo bastant una vida d’estudi i contemplació...
Deixar la música era una opció?
Jo estic enamorat de la música. El meu tiet [David Castillo, poeta i periodista d’El Punt Avui, coautor amb Alfred de nombroses cançons, una de les quals ha acabat a 1997] sempre em diu que jo mai no em casaré ni tindré fills, perquè ja estic casat amb la música. S’equivoca, crec, en això dels fills, perquè tenir-ne em fa il·lusió, però sí que és veritat que m’és impossible deslligar-me de la música.
Li he llegit dir que a ‘1016’ es notava massa seriós.
La gravació va ser a correcuita i la composició, als músics, sempre ens enganxa on ens enganxa. Sí que tinc la sensació, però, d’haver-lo vist passar una mica a càmera ràpida, aquell primer disc...
Quin creu que és el pas endavant més important que ha fet, en aquest segon ?
Com a productor, m’hi he atrevit més. M’he deixat la pell per trobar les persones que creia que més hi podien aportar. Hi ha noms –Aaron Sterling, que és el bateria de John Mayer i Ed Sheeran, o el productor Michael Freeman, que ha col·laborat amb X Ambassadors i Lana del Rey– que són uns referents en els terrenys de la producció, les mescles o la masterització. Al final, crec que he fet un disc valent i sense prejudicis, que no està fet pensant en el gran consumidor, tot i que la cançó que més està comprant la gent digitalment, curiosament, és Otra liza, la que més recorda 1016!
Frustrant?
No, divertit, en tot cas. Toca ser conscient del que la gent vol, que al capdavall és qui m’ha dut on soc. Voldria trobar un equilibri entre el que vull jo i el que esperen els meus oients. Són idees, però, amb les quals músics com en Xarim, per exemple, no sé si estarien gaire d’acord.
Xarim... Aresté?
Sí, crec que és un dels millors compositors del país, si no el millor!
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.