De mitigar-ho, sí. Seria una molt bona notícia que fossin 1,5 graus o, com a molt, 2 graus fins al 2030-50. Tenim dos objectius clars: frenar-lo i adaptar-nos-hi en tot allò que puguem.

És un pla enorme, que identifica vectors clau: l’energia, la mobilitat, els residus i l’aigua i la qualitat de l’aire. S’intenten fer polítiques destinades a mitigar la crisi mitjançant millores en aquests camps. Els abordarem amb noves lleis, però també a través d’accions quotidianes. Per posar un exemple, volem deixar de parlar de residu per incidir-hi i que esdevingui un recurs.

Els pressupostos de la conselleria han augmentat i tenim els fons del nou impost d’emissions sobre els vehicles per desplegar-la. Una de les primeres destinacions dels diners d’aquest impost serà la gestió forestal.

És una mica controvertit, perquè primer es van fer uns càlculs amb una sèrie d’errors, però creiem que enguany se situaran en els 100-120 milions. El fons es divideix en dues parts: el destinat a accions de mitigació del canvi climàtic i, l’altra, a patrimoni natural. És evident que hi ha un punt on es troba la crisi climàtica amb la de la biodiversitat, que també cal atendre. El pressupost per als parcs naturals s’incrementarà cap a un 38% respecte a l’any passat, i és clau per gestionar la biodiversitat. O els radars del Servei Meteorològic, que s’han d’actualitzar. És a dir, inversió en previsió i recerca.

Per primer cop activem una eina potent de participació ciutadana: la Cimera de Canvi Climàtic de Catalunya, que es farà amb una proposta que abasti el màxim de població possible. Se n’han fet d’altres, però eren destinades a l’empresariat o a l’administració, que també és important. Però per a nosaltres el més rellevant és que hi hagi una estratègia amb participació dels ciutadans. Serà descentralitzada, amb més de cent participants des de les seves vegueries durant uns mesos, i combinarà la formació, la informació i la decisió. Es culminarà en un cap de setmana a Barcelona, on es presentaran les propostes. La idea és que el govern assumeixi majoritàriament aquestes propostes.

L’agricultura és clau perquè hi ha moltes polítiques de mitigació que es basen en qüestions agrícoles. Com ara la rebaixa d’emissions de transport a través de l’alimentació de quilòmetre zero. S’hauria d’anar acabant la idea que podrem importar aliments d’allà on sigui, perquè el que ens tocaria és consumir aliments de temporada i de prop, com es feia abans. Una altra direcció és treballar amb diferents accions perquè la terra sigui un embornal de CO2 i que es tanqui el cicle cap a una agricultura i una ramaderia més sostenibles.

Posar-nos a treballar junts amb l’àrea d’Agricultura ho facilita. Volem que el sector no sols sobrevisqui, sinó que visqui de la seva feina, tot fent serveis ecosistèmics i que mitiguin el canvi.

L’aspiració, i també per a espècies exòtiques, com la vespa asiàtica i el cargol poma, és poder arribar a controlar-les, no a erradicar-les. La idea és destinar recursos a la gestió perquè no siguin perjudicials. El mateix ecosistema ens ajuda, de tant en tant: ara els conills tenen un brot de mixomatosi que causa baixes importants de població... Un ecosistema que funcioni ja ho faria de manera natural, sense intervenir-hi els éssers humans. El problema sorgeix quan sí que ho fem: els senglars ens han perdut la por i ara es van a alimentar als contenidors.

És la tècnica més efectiva que fem servir, perquè també s’han emprat feromones. La qüestió és posar totes les eines a disposició per a un control que és molt difícil. Ara tenim l’entrada d’una nova espècie, el coipú. És un rosegador gran exòtic, adaptable en àmbits humits de la ciutat i del camp. Al nord d’Europa, fa anys que va entrar i de mica en mica es va acostant. Ara ja el trobem al nord de Catalunya i ens perjudicarà els conreus i la fauna autòctona a la llarga si no el controlem. Ho fem amb batudes.

La visió del govern és recórrer a tot el que en freni el retrocés, en una estratègia que crec diferent de la de l’Estat. Ataquem en diferents fronts. A curt termini, amb el trasllat de sorra entre la platja de la Marquesa i l’estació de bombeig, on va fer destrosses el temporal Glòria. Estem treballant urgentment amb el ministeri perquè puguem fer-hi una aportació de sorra.

Sí, és competència de l’Estat. Nosaltres hi hem posat totes les facilitats possibles i estem patint, perquè el novembre passat la llevantada va tornar a afectar: la barra del Trabucador està molt fràgil, però el pitjor és l’entrada d’aigua. Per evitar-ho de nou, demanem celeritat. Si realment l’Estat compleix, en un mes podem executar aquest trasllat de sorra. A mitjà termini, però començant el treball enguany, preveiem crear camins de protecció, a banda i a banda de les badies del Fangar i dels Alfacs. Són murs de sorra d’una certa alçària per evitar que hi entri l’aigua. A causa de la dinàmica litoral, els sediments marxen de la zona frontal del delta cap als costats. Això està tancant la badia del Fangar i l’aigua perd qualitat. A partir d’un estudi, volem moure aquests sediments. I a llarg termini la intenció és el moviment de sediments dels embassaments superiors, juntament amb la Confederació Hidrogràfica de l’Ebre. Ens proposem fer-ne una prova pilot –voldríem que fos a finals d’enguany o principis del 2023– per comprovar quina és la millor manera de tornar a deixar anar sediments cap a la desembocadura. I, a partir d’aquí, fer un calendari i veure com es pot fer, perquè l’aportació de sediments ha de durar molts anys.

Estem valorant-ho i, per tant, ara encara no tenim una posició. Cada cop que arriba un projecte nou hem d’estudiar-lo integralment. Entenem les reticències del territori i farem una valoració tècnica.

Ara mateix encara no tenim cap documentació directa de l’empresa, sinó diferents informacions que ens arriben. Per tant, ens pertoca demanar que ens presentin una documentació sobre la qual ens puguem pronunciar tècnicament.

Sí, és un compromís d’abans de les eleccions com a partit polític i, per tant, amb el territori. Intentarem fer-ho diferent d’altres cops: constituir-lo juntament amb un pla de protecció, que és el que atorga el reglament de funcionament, i amb dotació econòmica perquè pugui tenir recursos humans i tècnics per gestionar-lo. Té uns tràmits llargs, però d’entrada és una sort que tots els municipis hi estiguin compromesos, perquè això n’accelerarà els terminis administratius. Estem determinats que sigui un dels nous espais protegits d’aquest mandat. Serà un dels parcs naturals més grans de Catalunya, amb més de 30.000 hectàrees i 22 municipis de cinc comarques.

Parcs no, però sí espais que creiem que han de ser protegits. Ens centrem en zones humides temporals, que s’han demostrat com a grans mitigadores del clima. Valorem si proposar-les per ser a la Xarxa Natura 2000 o un PEIN.

És clar. És el que ens hem trobat. Tenim molts espais protegits però sense pressupost. Hi volem posar remei en la mesura i el temps que es pugui. Per exemple, incrementarem un 30% les dotacions als parcs i als consorcis ambientals i duplicarem la inversió en brigades de manteniment. Per als espais protegits que no tenen òrgan de gestió, crearem una línia d’ajut perquè els municipis ho facin. Més endavant també inclourem una segona línia per ajudar els propietaris forestals en espais protegits.

Tenim un gran problema, i és de competències sobre la matèria. Si l’Estat declara les línies d’utilitat pública, no hi ha qui ho freni. La Generalitat sols pot presentar al·legacions des de totes les bandes possibles: energia, agenda rural, polítiques ambientals i agrícoles... Més possibilitats: per a nosaltres és paradigmàtica la MAT Selva, en la qual la feina conjunta dels consells comarcals, les diputacions i la Generalitat ha provocat que s’hagi posat en dubte la seva necessitat. Així, des del territori s’ha aturat. Mostra que hem d’anar tots a l’una. Hi ha línies que ens creuen sols per traslladar energia, des d’Aragó i pot ser fins a França. Ens perjudiquen el paisatge, l’economia, a tots els nivells. A més, no en veiem cap necessitat, perquè estem convençuts que podem generar la nostra energia.

Sintèticament, pretenem ordenar els grans projectes de renovables. En cap moment la voluntat és impedir-los, perquè els necessitarem. Ara bé, en calia una regulació, perquè no volem supeditar la sobirania alimentària a l’energètica, han de ser-hi les dues. Ni la protecció dels espais naturals, perquè a més hi ha possibilitat de desplegar-les sense malmetre territori. El nou marc legal afavoreix les petites estructures de privats, comunitats i cooperatives energètiques, claus per a la transició. Amb les oficines comarcals de transició posem la decisió en els territoris: volem que els actors importants de cada comarca es posin tots a treballar i decidir on visualitzen els emplaçaments. Necessitarem espais de fotovoltaica i eòlica arreu, però aquest cop la gran diferència és que aquestes infraestructures clau no les decidirem sols des dels despatxos de Barcelona.