Quan es va fundar, el 1983, va esdevenir una casa de cultura molt important, però amb l’aparició de centres cívics va anar perdent pistonada. Fa deu anys em vaig trobar un equipament que calia repensar-lo i vam creure i treballar perquè representés aquell discurs més crític, amb una visió des de la perifèria, i prendre riscos a l’hora de fer exposicions. Això va fer que tinguem la primera sala permanent dedicada a la fotografia de la demarcació o destinar l’espai de la capella a reflexionar sobre un objecte concret.

No. Jo soc educador social i llavors no coneixia el món de l’art amb profunditat, per això em van formar amb un postgrau de cultura contemporània i va ser quan em vaig adonar que podia lligar la cultura i l’educació: l’art com a eina de transformació social. A partir d’aquí decidim, des del marge i amb un fort component migratori, que Les Bernardes pot ajudar a transformar la realitat des de la cultura.

Té dues vessants: és més complicat atreure visitants i has de treballar més per atreure el públic, i, d’altra banda, tens més llibertat, ens podem arriscar més.

Vull que continuï sent com ara un centre que es tingui en compte. Ha de ser el puntal de la cultura i el pensament contemporani a les comarques gironines, no en lluita amb altres equipaments del mateix estil com pot ser El Bòlit, sinó més enfocat en la reflexió social des de la cultura. No som un museu ni una sala d’exposicions, hem de ser un espai de pensament i crítica social. Tocar totes les disciplines artístiques i lligar-ho entre artistes locals i internacionals, creadors que comencen i altres de consagrats. Aquest és el nostre camí. Crec que hem sabut trobar el nostre nínxol i les institucions sempre ens han donat suport.