Potser un títol així, fa uns anys, no hauria tingut cap importància, però, ara, crec que en té molta, sí.

Aquest disc va ser, de fet, la vàlvula d’escapament per treure’m del damunt l’angoixa de la pandèmia. Se’m va cancel·lar una gira amb entrades exhaurides en molts llocs amb què celebrava els 30 anys fent música i, anímicament, allò va ser un daltabaix. I més quan, en algun moment, semblava que no hi hauria concerts durant un munt de temps i que caldria fer-los amb reproducció en línia. Jo, però, he necessitat sempre tenir gent davant, encara que sigui cantant en un bar. Començar a plantejar un nou treball i rebre dels autors cançons per cantar, però, em va animar. Cada cançó que m’arribava era un missatge esperançador i optimista, fins al punt que vaig haver de preguntar-los si no pensaven enviar-me cap balada, ja que, curiosament, i a diferència del que em passa habitualment, no en tenia cap!

En el meu cas, ha estat treballar amb alguns autors amb qui mai no ho havia fet i prémer unes tecles, treballar determinats ritmes, diferents, tot procurant que no es perdés la meva essència. Un dels temes, per exemple, és una mitja rumba. No m’agrada quedar-me estancat.

Amics comuns em deien que en Miquel em volia conèixer. I jo, encantat, és clar. Ens vam trobar i va sorgir-ne una amistat. Ell, a més, té una manera de veure la música molt interessant. Per a mi, és un plaer treballar amb músics tan potents com ell.

Sí, els pares es fan grans, tenia ganes de viure en un lloc més recollit... Feia anys que estiuejava a l’Empordà i sempre deia que algun dia hi viuria. I, ara, les coses, no sé si per qüestions d’edat o com a retruc de tot el que hem viscut, tinc clar que cal fer-les, no només dir-les. És com si un amic em diu de quedar algun dia per sopar. Li diré: “Entesos. No ho deixem passar. Diga’m el dia, l’hora i el lloc.”

Hi havia una senyora i una nena que es van posar de peu a ballar, amb mascareta, i la gent de seguretat les va fer seure. Jo els vaig demanar el perquè. No tenia sentit, i menys quan, al cap de pocs dies, començava a tornar la gent als estadis de futbol i allà, en canvi, no passava res. Sempre que hi ha restriccions, som els primers en rebre.

Home, desconeixia que em tingués tanta admiració! Ara, en tot cas, tinc damunt la taula el projecte de fer un disc amb cançons inèdites, totes en català, i presentar-lo en teatres. No sé si serà la pròxima que faci, però, com dic, és damunt la taula.

I tant. No descarto acabar cantant en bars, de fet. Quan començava, hi havia aquells cafès en què prevalia la proximitat i l’autenticitat. Ara, en canvi, tot s’està despersonalitzant molt, i hi ha vegades en què trobes a faltar tenir més contacte amb la gent.

Continuo tenint clar que voldria ser prou savi per triar jo el moment –que és el que ha fet, amb la seva elegància habitual, Serrat– i evitar, així, que em retirés el públic. No soc d’aquells a qui els agradaria morir-se dalt d’un escenari.