Aquesta imposició l’ha fabricada una persona que no té cap tipus de coneixement sobre la llengua ni la realitat que vivim aquí. La realitat de les aules és molt més crua, no és d’un 25%, sinó de molt més. I als patis el que es parla sobretot és el castellà. He exercit durant 41 anys a Mataró, bàsicament a FP superior i sobretot batxillerat, i la realitat és molt diferent. Tant de bo que fos només el 25% perquè voldria dir que el 75% és en català, però no és la realitat.

Més que un polític, he estat i soc un ciutadà mobilitzat per la política. De polític en tinc molt poc. No he volgut servir-me’n, sinó servir. A mi ser alcalde em va costar més de 70.000 euros de la meva butxaca.

Per ajudar molta gent, treballar pel país. Vaig fer més de 80.000 quilòmetres recorrent Catalunya, fent propaganda de les consultes populars. Mai no vaig cobrar dietes en aquest sentit, mai de mai de mai. La política, alguns se’n fotran, però hauria de ser com un voluntariat, com un sacerdoci, com una cosa que prioritzés les necessitats de la gent i minoritzés d’una manera categòrica i absoluta les teves necessitats. Actualment això no s’entén així. El que regeix és el privilegi. Costa de veure la rendibilitat, la productivitat que hi ha al darrere del sou que es paga als polítics. No ho vull fer extensiu a tothom, ni de bon tros, perquè hi ha gent sacrificada, en molts pobles petits l’alcalde ho ha de fer tot, però si parlem de l’elit de la política, els que manen i couen la carn, hi ha una quantitat de gent col·locada, endollada, que no se sap què fan ni qui els valora. La política no ha de ser un modus vivendi, perquè aleshores la gent s’hi acomoda, i és quan intenta fer servir carn i ungles perquè no la descavalquin. Hi ha molta gent que, si analitzes la seva vida, i no vull dir noms, en podríem dir molts, van començar a militar en el partit a l’edat de 15, 16, 17 anys i no han treballat mai més enllà del partit.

Sí. Nosaltres som independentistes, però amb argumentari potent. Vaig començar el mandat amb la crisi del 2007/2008, que va ser molt dura; vaig veure patir molta gent i vaig intentar ajudar amb fermesa i convicció personal molta gent. Hi havia moltíssima gent necessitada. Es van publicar per primera vegada les balances fiscals el 2006. Allò era una bicoca per a l’Estat i, en canvi, era una ruïna per a Catalunya, i producte d’això, davant de l’evidència de la pobresa i dels grans problemes que teníem, i davant de l’espoliació que patíem, amb molt bon criteri, va sorgir la idea de la consulta entre la gent pertanyent a l’associacionisme d’aquí. No va sorgir de l’Ajuntament ni de mi, sinó del Moviment Arenyenc per l’Autodeterminació [MAPA]. Jo també en formava part. El MAPA es va presentar al garatge de casa meva. Havíem estat durant anys organitzant moltes activitats. I una persona del MAPA va tenir la gran idea de convocar unes votacions, un referèndum per la independència. Concretament va ser en Jordi Bilbeny, l’historiador que ha defensat la catalanitat de Cristòfor Colom. Després la idea la va agafar el MAPA i van parlar amb en Josep Manel Ximenis, que era l’únic representant de la CUP a l’Ajuntament en aquell moment. La van canalitzar a través d’ell perquè en Ximenis també estava dins el MAPA. I nosaltres vam abrigar aquesta proposta com si fos un nadó, la vam mimar, cuidar, potenciar, vam crear la comissió organitzadora de la consulta i va prendre molt de cos, perquè va ser una cosa de tot el poble. M’agradaria destacar que les individualitats no són importants, tothom va fer el que li tocava fer, però va ser una cosa de tot el poble. Un poble organitzat té una potència infinita. Si és un poble decidit, que massivament respon i en massa decideix de forma organitzada anar a totes, no té sostre. I és el que vam comprovar. Tothom va fer el que havia de fer.

No. En absolut.

Sí, per això vull destacar molt que des de la persona que va fer entrepans fins als més valents que pujaven als plàtans a col·locar les pancartes tenen mèrit, des dels que durant la nit penjaven cartells fins als que ens trobàvem gairebé cada dia a Can Borrell. Per això vull destacar que va ser el poble. Qualsevol protagonisme aquí és molt respectable, però no respon fidelment a la realitat.

Estic parlant de tota la gent que vulgui tenir protagonisme amb les coses que són bàsicament fetes pel poble. Els polítics no han de buscar el protagonisme, el que han de fer és buscar el bé del poble. La història ho esborra tot. Nosaltres no transcendirem per res. És gairebé infantil, buscar el protagonisme, ho veig molt poc madur. Si homes i dones molt més grans que nosaltres no han transcendit, com és que nosaltres tenim aquest egoisme de voler transcendir? I no parlo només pel senyor Ximenis, eh, en absolut, no vull assenyalar ningú. Parlo per tots els polítics en general.

Aquell dia va ser una gran festa. Les consultes van escampar-se per tot Catalunya. Vaig voltar per 532 pobles del país, on vaig veure que no hi havia assenyalaments, tots eren un. Emocionava veure allò. Ningú preguntava de quin partit era cada un. Exactament com l’1-O. Va ser una mica la guspira de tot plegat. Ens vam enfrontar a l’advocat de l’Estat. Ens va defensar molt brillantment en Salvador Milà [exconseller de Medi Ambient]. Ho va fer sortir tot de la Constitució. Va demostrar punt per punt, fil per fil i randa per randa que a través de la Constitució es podia fer un referèndum d’aquest tipus.

L’Ajuntament va ser assenyalat per la justícia perquè volia cedir la sala municipal, però vaig veure que hi havia algun grup polític que volia tenir la imatge dels Mossos d’Esquadra traient les urnes per mandat judicial, i això no ho vaig permetre.

Però és que hauríem tingut aquesta imatge. Hi havia grups polítics, i no vull dir noms, tampoc, però hi havia grups polítics que volien la imatge dels Mossos traient les urnes de la sala municipal. I és la nostra policia. No podíem fer això.

No ho vull dir perquè per altra banda tothom va ajudar, i va ajudar molt, perquè fos possible la consulta i, per tant, no es tracta d’assenyalar ningú. Vam parlar amb la junta del Centre Moral d’Arenys de Munt i ens va cedir el passadís de l’entrada. El món de l’associacionisme va respondre molt bé. Tothom va fer el que li corresponia fer. Jo com a alcalde vaig fer el que em corresponia fer, i no tinc més mèrit jo pel fet de ser l’alcalde que una persona que va treballar molt intensament per fer qualsevol cosa de les necessàries perquè això fos possible.

Ens vam presentar amb Reagrupament a les eleccions al Parlament i ens va venir d’uns milers de vots, no vam entrar. Considero que va ser una llàstima perquè entre els nostres objectius hi havia esborrar qualsevol privilegi als polítics i treballar per fer de la política un absolut servei. Els polítics haurien de ser les persones que haurien de gaudir de menys privilegis. No pot ser una casta. Després en Joan Laporta es va presentar amb l’Alfons López Tena i només va durar tres mesos. Aquí sobren els comentaris.

Sí, he estat de Reagrupament durant molts i molts anys, he estat fidel i he pagat la mensualitat durant moltíssims anys. Ara ja no perquè ja no té sentit. El nostre grup polític municipal permetia la doble militància.

Sí, aquí, a Arenys de Munt, em va venir a trobar en Lluís Campasol, que era el cap del PDeCAT, i em va demanar si els podia ajudar. Jo sempre m’he posat a disposició del poble. Jo aleshores estava a la junta del Centre Moral. Si m’hagués vingut a veure la CUP els hauria ajudat. Una setmana després va venir en Ramon Pujol, d’ERC, i em va dir si els podia ajudar. Els vaig dir que estava amb Junts, però que si volien també els ajudaria, però em va dir que no. I ara estic amb Junts, amb el molt honorable president Carles Puigdemont, igual que amb la molt honorable presidenta del Parlament, Laura Borràs. No és que no doni suport als altres, qualsevol persona que treballi pel país d’una manera desinteressada i vagi a totes té el meu suport. Jo soc seguidor entusiasta del president Puigdemont i també d’aquest nou jovent que ha sortit, com per exemple l’Ona Curto, de la CUP [d’Arenys de Mar, presidenta de l’Assemblea de Representants del Consell per la República].

Estem en un moment en què rebrem per part d’Europa una sèrie de sentències importantíssimes. Les màximes instàncies de la judicatura espanyola, segons juristes entesos, han prevaricat i han fet autèntics estralls. Suposo, espero i desitjo que en aquest 2022 hi hagi sentències molt fermes contra l’Estat espanyol. S’ha d’aprofitar aquest moment, aquesta guspira, que serà molt grossa, per tornar a una mobilització general, però ha de ser una mobilització eficaç i estratègica. Les mobilitzacions creen consciència de poble i empoderament, però hi ha d’haver una eficàcia al darrere. Per tant, serà el moment de tornar-ho a intentar i aconseguir-ho, i llavors veurem quina és la resposta de les màximes autoritats d’Europa. Es tracta d’aprofitar aquest moment.

Depèn, si és un tipus de política que no busca l’interès personal, sí, de la mateixa manera que va haver-hi molta gent que ens ha precedit que es va sacrificar. Vull un país fet de nou, un país que estigui muntat amb una autèntica justícia social.