El pispa sigil·lós dels salaris
Amb una inflació disparada que castiga la capacitat de compra dels treballadors, el debat se centra ara en com calcular la pujada dels salaris sense que afecti la recuperació
Segons la Cambra no hi pot haver una fórmula global per actualitzar els sous
El conveni laboral de Mercadona recull que cada any els salaris base s’han d’actualitzar amb l’IPC de desembre. Com a conseqüència, la cadena de supermercats ha procedit aquest gener a incrementar els sous dels seus treballadors en un 6,5%, que va ser el que van pujar els preus del consum el darrer mes de l’any passat. La decisió ha fet posar les mans al cap al conjunt de la classe empresarial en un moment en què molts negocis estan apujant preus per l’encariment de l’energia i de les matèries primeres i temen haver de fer-ho encara més si els costos laborals es disparen.
La por no és injustificada perquè els sindicats, un cop aprovada la reforma laboral, volen fer de la millora salarial el nou cavall de batalla. La UGT ja ha fet els seus càlculs i exigeixen que els salaris creixin enguany un 5% per no perdre capacitat de compra. Cal pensar que la inflació mitjana l’any passat va ser del 2,9% mentre que els increments salarials pactats en convenis va ser de l’ 1,8%, el que porta a la Cambra de Comerç de Barcelona a situar la pèrdua de poder adquisitiu dels assalariats el 2021 en l’1,1%. Però és només una part de la realitat, perquè la meitat dels assalariats no estan sota conveni i menys del 20% tenen clàusula de revisió salarial.
La pèrdua de poder de compra s’ha de posar en el context d’una tendència que s’arrossega almenys des d’inicis d’aquest segle de reducció constant dels salaris reals, és a dir, la nòmina un cop descomptada la inflació. En termes reals, els salaris s’han devaluat i avui, de mitjana, es guanya menys que l’any 2000.
Aquesta depreciació dels sous significa menys consum per part de les famílies, la qual cosa, en un moment de recuperació com l’actual, resta punts del PIB. Per això, la crida a pujades salarials més galdoses també la comparteixen molts empresaris. Però dins d’uns límits.
Aquí entren en escena els experts en teoria econòmica que treuen a passejar el fantasma de l’espiral preus salari i reclamen seny. Hi ha millores salarials que poden tenir l’efecte contrari al desitjat perquè són costos que les empreses tornen a repercutir en els preus productes, encareixen la cistella de la compra i sant tornem-hi. El cas és que si no es troba una solució de consens la conflictivitat laboral podria viure una revifada.
Aleshores, quin seria l’increment més adequat?
El culpable.
El cas és que quan s’estudia quina pot ser l’evolució futura d’aquests factors es creu que tendiran a baixar, però no de manera immediata. D’una banda, els mercats de futurs sobre les matèries primeres energètiques anticipen una baixada de la cotització, però l’elevada volatilitat fa evident que regna la incertesa. El mateix es podria dir del preu dels nolis marítim de mercaderies (el 80% del que consumim es mou per mar) que s’han estabilitzat, però en els preus elevats que havien assolit, i que no baixaran en el curt termini.
El fet és que les empreses, que inicialment van reaccionar reduint marges, a partir d’un determinat moment es veuen forçades a repercutir aquests encariments en els preus dels seus productes i serveis. Aquest contagi mostrava una clara tendència alcista el setembre passat, segons detectava el servei d’estudis de CaixaBank, que ha confeccionat un artefacte estadístic que anomena “semàfor de la inflació”. Al desembre i per al conjunt de l’Estat, el 55% de la cistella de consum mostrava taxes d’inflació igual o superiors al 2% (front al 40% del mes anterior i el 30% del setembre) i, en concret, el 23% de la cistella tenia increments superiors al 5%. Això s’apreciava en la inflació subjacent (sense els elements més volàtils) que també pujava.
I la tendència està lluny d’esgotar-se. L’Enquesta de clima empresarial que elaboren l’Idescat i la Cambra de Comerç de Barcelona revela que el 49% de les empreses industrials preveu incrementar els preus de venda dels seus productes el primer trimestre d’enguany; en el comerç és el 39% i en la construcció, el 32%: “És un repunt importantíssim sense precedents en els deu anys anteriors”, afirma Joan Ramon Rovira, cap del gabinet d’estudis econòmics de la Cambra.
Persistent.
Aquest trasllat dels costos d’oferta als de demanda és el que en l’argot econòmic es coneix com a “efectes de segona ronda” que ja no depenen tant de les causes globals, sinó de com els afrontem internament: amb la pujada dels salaris, per exemple. Decisions incorrectes poden fer que els productes fets aquí siguin menys competitius arreu. Però Josep Lladós, professor d’economia de la UOC, pensa que, sense descuidar la inflació, també cal posar el focus en la recuperació, perquè darrerament el creixement del PIB ha donat senyals decebedores de menys dinamisme: “Ara necessitem estimular l’economia a través del consum i el sector públic ja no pot més perquè ha gastat molt, s’han d’apujar els salaris perquè si no la gent retirarà les decisions de compra”, afirma.
La indexació dels salaris a la inflació, com únic element a tenir en compte, té els seus defensors però també molts detractors. “Seria un error que ens costaria molt car -diu Ernesto Poveda, president d’ICSA Grupo, una consultora de recursos humans–. Cal posar en marxa models retributius més avançats que no només tinguin en compte l’IPC, sinó també la productivitat o la rendibilitat de l’empresa, i que posi a la balança altres beneficis als treballadors com llar d’infants o mútues de salut, etc.”
La Cambra, que va debatre als seus òrgans de govern una posició consensuada a la pregunta de quant han de pujar els salaris, ha optat per una resposta macroeconòmica tan àmplia com poc arriscada. L’entitat recorda que hi ha tres factors que van interconnectats: els preus, els salaris i la productivitat, i que han de ser els agents socials, en funció de la realitat de cada empresa, els que pactin els increments salarials tenint-los en compte: “Una fórmula única per al conjunt de l’economia no és la manera més adequada d’avançar”, pensa Rovira.
El servei d’estudis del BBVA és partidari d’una mirada sectorial: “La crisi està tenint uns efectes tremendament heterogenis per sectors, per tant, els salaris han de créixer més allà on ho faci la productivitat”, diu Rafael Doménech, cap d’anàlisi econòmic de BBVA Research, que també demana tenir com a referència la inflació subjacent.
Ara bé, “com calcular la productivitat de sectors com el de la sanitat o l’educació?”, es pregunta Lladós, que també recorda que la variabilitat sectorial genera greuges i, en el passat, quan la reforma de Mariano Rajoy va afavorir la descentralització de la negociació col·lectiva, la conseqüència va ser més precarietat salarial.
LES XIFRES
La petrificació de les retribucions
Un abisme separa les retribucions dels empleats -que de mitjana tenen un salari brut anual de 23.400 euros en el conjunt de l’Estat- i les dels directius -de 82.719 euros-, però les dues categories de treballadors comparteixen el fet que el seu poder adquisitiu pràcticament s’ha estancat en els últims quinze anys. Des del 2007, que és quan comença a elaborar l’enquesta Evolució salarial de la consultora de recursos humans ICSA i de l’escola de negocis EADA, el saldo, descomptada la inflació, és de només un 0,30% d’increment, en el cas dels directius, i d’una disminució del 0,64%, en el cas dels empleats. Els quadres intermedis, amb un salari brut de 42.247 euros, són els que tenen una millora més destacada, però només de l’1,29%. “Els més afectats són els que menys poder de decisió tenen dins de les organitzacions, però en general, es tracta d’un estancament que afecta totes les categories i en la mesura que no hi ha millores retributives el que hi ha és més distància respecte dels països més desenvolupats”, assenyala Jordi Assens, professor de EADA Business School.
L’evolució varia molt per sectors i per dimensió d’empresa. En general, els sectors que paguen millor són la indústria i la banca i assegurances, i els que pitjor, el comerç i el turisme. Les diferències per una mateixa categoria poder arribar a ser del 60% en el cas dels empleats o dels directius. En canvi, en els quadres intermedis, la bretxa es redueix al 18%, com a màxim. També mostren més estabilitat quan s’analitza la retribució en funció de la grandària de l’organització. En canvi, als empleats de base els penalitza pertànyer a una empresa petita: l’any passat aquest col·lectiu va patir una retallada de salari del 3,23%. En el cas dels directius, el que menys els interessa és formar part d’una empresa mitjana perquè la baixada de la retribució que van patir va ser del 7,39%, el 2021 respecte al 2020.
“Les retallades de personal que es van dur a terme arran de la crisi financera del 2008 van deixar els quadres intermedis molt delmats i avui dia és més difícil trobar quadres intermedis qualificats que directius o empleats”, diu Ernesto Poveda, president d’ICSA Grupo.