Bé. El principal problema és que la iniciativa legislativa judicial que vaig plantejar s’esgota en la regulació de l’article 4.2 del Codi Penal, on es preveu que quan un jutge o jutgessa, o tribunal, sigui coneixedor d’un assumpte que hauria d’estar penat i apreciï una diferència entre el principi de legalitat i el principi de justícia material, pot exposar-ho al govern i al·legar les raons per les quals ho hauria d’estar. Ens trobem d’una banda un ordenament jurídic que és dels pocs, si no l’únic, que preveu la possibilitat de recollir l’experiència que tenim jutges i tribunals en el nostre dia a dia, però que no resol que una iniciativa legislativa judicial pugui quedar aturada sense resoldre’s. La notificació la vaig fer a través de la Secretaria Tècnica del Ministeri de Justícia. Passats uns quants mesos sense rebre resposta m’hi vaig tornar a posar en contacte però explorant noves vies. Així, ho vaig fer arribar una altra vegada al Ministeri de Justícia, però també a tots aquells ministeris i organismes que tenen un paper destacat en la lluita contra la violència de gènere. És a dir, Presidència del Govern, Ministeri de l’Interior i Ministeri d’Igualtat. En realitat, l’únic competent per donar resposta és el Ministeri de Justícia, però d’aquesta manera volia evitar que tornés a no respondre’m. L’hi feia arribar directament, però també m’assegurava que li arribaria indirectament des dels altres organismes, com una mena de front comú o d’estratègia conjunta per garantir l’estudi per tipificar la violència econòmica com a violència de gènere.

Ara m’imagino que el Ministeri de Justícia haurà de fer un primer informe que investigui com i de quina manera es pot tipificar legalment la violència econòmica com a violència de gènere. Desconec quant de temps es pot allargar tot el procediment, però confio que s’acabarà implantant a mitjà termini. Molt probablement s’inclouran reformes en la llei de llibertats sexuals que s’està tramitant ara per afrontar dues de les manifestacions de violència de gènere que estan apareixent de manera més habitual en els darrers temps, com són la violència vicària i l’econòmica. Cal recordar que la violència econòmica de gènere també és una modalitat de la violència vicària en tant que privar de recursos econòmics les mares suposa una afectació directa en els drets dels fills i les filles que en depenen.

Es tractava de l’impagament de la pensió d’un home a la seva dona que no semblava tenir res d’especial. L’impagament de pensions és una modalitat del delicte d’abandonament de família que sí que està previst en el Codi Penal en l’article 227 i que veiem sovint als jutjats. Tot i això, hi havia una particularitat: l’impagament provenia d’una situació prèvia de violència de gènere exercida sobre la dona que s’havia “maquillat” sota l’aparença d’un divorci de mutu acord. Formalment s’havia esborrat el rastre de violència. En el judici vaig prendre declaració com a testimoni a la mare i vaig comprovar que fins i tot el seu llenguatge gestual evidenciava un estat de por i nerviosisme davant de qui havia estat el seu maltractador. Tots aquests elements, que potser no es troben reflectits en els expedients, és absolutament necessari advertir-los i destacar-los. Hem de tenir una mirada de gènere per contextualitzar què és allò que estem jutjant de debò, més enllà del que se’ns presenta formalment. En aquest cas, estava ben clar que l’impagament de la pensió s’estava utilitzant com una continuació de la violència de gènere exercida quan els dos encara eren parella, perquè la violència de gènere té moltes cares, també l’econòmica.

Crec que són dues preguntes diferents. Allò que acostumo a explicar i que és força gràfic és que, al final, jutges i jutgesses formem part de la societat i si parlem d’una societat sexista lògicament també hi haurà un biaix de gènere en l’àmbit de la judicatura. Ara bé, quan abordem un cas que demana una mirada de gènere no crec que estigui vinculat al sexe del jutge. És a dir, no depèn que sigui un home o una dona qui jutgi o valori allò que està succeint a la sala i dicti sentència, sinó de la formació en gènere que hagi tingut i de com d’imbuït estigui per aquests biaixos. Per què? Perquè si estem dient que com a jutges i jutgesses formem part d’una societat amb un biaix masclista i androcèntric però amb una major responsabilitat que un ciutadà o ciutadana qualsevol, estem més obligats encara a reconfigurar la realitat, com destaca el psicòleg israelià Daniel Kahneman. L’única manera d’adonar-nos, de percebre tots aquests biaixos cognitius que poden impedir un judici imparcial, és una bona i rigorosa formació sobre perspectiva de gènere. Insisteixo, no depèn del sexe del jutge o la jutgessa i no cal assenyalar la coincidència que alguna sentència especialment polèmica coincideixi que el jutge hagi estat un home, perquè també hi ha sentències amb biaix de gènere dictades per jutgesses.

Habitualment posem el dit per assenyalar les males praxis de la judicatura i crec que hauríem d’anar més enllà. Entenc que com a jutges som el graó final i garantista de tot el procediment penal, però és imprescindible exigir el mateix a tots els operadors jurídics. La formació en perspectiva de gènere ha d’arribar a tots i a totes, sense excepcions, inclosos cossos policials, personal sanitari, personal del jutjat… Tots i totes hem de donar garanties que les sales de justícia siguin centres de protecció de drets, no només dels agressors, sinó també i fonamentalment de les víctimes. Un fet que recull i imposa l’Estatut de la Víctima del delicte del 2015, entre d’altres, i també el Conveni d’Istanbul, al qual Espanya es va adherir el 2014. L’article 49 del conveni ens exigeix que la investigació i l’enjudiciament dels delictes de violència sobre la dona es facin sempre sota la perspectiva de gènere, i això implica la responsabilitat de tothom.

No només no ajuda sinó que a més fa molt de mal. En primer lloc perquè hi ha una polarització de la societat on, d’una banda, hi ha una conscienciació cada cop més important, arrelada i profundament feminista tant a nivell jurídic com sobretot social sobre els drets humans, però de l’altra també apareix un negacionisme desbocat no només dels partits polítics sinó dels mateixos grups parlamentaris que s’autoanomenen constitucionalistes però per als quals tant l’article 1 com el 14 o el 9.2 de la Constitució sembla que no existeixen. Aquest negacionisme sí que observo que es va escampant i va amarant de mica en mica tota la societat, i s’ha de tenir molta cura per evitar que per la via d’estereotips, com el de la dona aprofitada, la mala mare o la dona dolenta que presenta denúncies falses que són al carrer, entrin a les sales de justícia.

Rotundament, no. És una gran mentida. Quan se’ns demana per la violència de gènere hi ha preguntes que surten sempre i fa la sensació que has d’estar retrocedint constantment per desmentir el que pensàvem que ja estava superat. La memòria de la Fiscalia General any rere any hi fa referència i recorda que aquestes denúncies suposen un 0,001 del total. Un percentatge molt testimonial i, a més, hem de tenir en compte que quan es parla de denúncies falses moltes vegades es posa en el mateix sac, conscientment, denúncies arxivades o absolucions derivades de la situació processal de les víctimes. Tornar una vegada i una altra a incidir en el tema, malgrat que les dades ho desmenteixen, és afavorir que es mantingui un discurs fals i donar raons als negacionistes.

A Catalunya tenim la llei 5/2008, que a mi m’agrada molt destacar perquè és la llei del dret a les dones a erradicar la violència masclista. La llei del 2008 es va reformar el 2020 per adaptar-la a la nova realitat social. Tot i això, hem de tenir en compte que les lleis autonòmiques pel que fa a violència de gènere tenen una finalitat fonamental, que és la preventiva i assistencial, a part del valor simbòlic que tenen en el territori on s’implanten. Aquesta és una competència limitada perquè la Constitució reconeix que la legislació processal i penal pertany a l’Estat. La llei catalana, però, recull el concepte de consentiment sexual, la definició de violència vicària, defineix també la violència econòmica al·ludint no només a l’impagament de pensions sinó també a l’impagament de quotes hipotecàries i, en general, a la privació injustificada i reiterada de recursos econòmics. Una llei que té la missió de fer d’avançada respecte al marc jurídic internacional. Fins i tot el Conveni d’Istanbul, que és del 2011 i que va ser ratificat per Espanya el 2014, és posterior a una llei catalana que ja incloïa conceptes bàsics. El principal? Ampliar la violència de gènere més enllà de la parella o exparella que ens limitava.

Crec que hi ha dos arguments que ho expliquen. El primer és la falta de confiança en la justícia, perquè en moltes ocasions només pensar en tot el llarg procés que s’ha de passar quan es denuncia un cas de violència ja frena moltes dones. Aquí apareixen els dubtes sobre si se les creurà o no, sobre si en sortiran millor o pitjor del que estan… D’altra banda, també és cert que no sempre la denúncia és la millor opció i s’ha de recórrer a altres vies per trencar el cicle de la violència de gènere. En la majoria de casos, el procés judicial no transcorre de manera paral·lela al procés de recuperació de les víctimes. El procés penal no és circular i un cop hi entres ja directament vas al dictat de la sentència. En aquest punt crec que és bàsic trencar la idea que en el procés judicial ha de ser la víctima la que ens aporti totes les proves i indicis sense que els operadors jurídics fem res. No podem fer suportar l’èxit d’un procés judicial sobre la denúncia de la víctima. És la nostra obligació investigar fins a arribar a allò que en diem en dret la veritat material, que és allò que ha passat.

No l’han assumit perquè també els falten referents i no podem esperar que l’assumeixin si la mateixa societat demostra serioses mancances en aquest àmbit. En el cas dels joves, apareix un element més, que és el de les noves tecnologies, on es barreja i sovint es desdibuixen els límits entre ficció i realitat. És un escenari propici a mantenir i augmentar mites tan tradicionals com el de l’amor romàntic on l’home és qui controla i la dona la que se sotmet. Les noves tecnologies són una eina molt útil, però també un espai on els estereotips masclistes i la violència de gènere demostren la seva gran capacitat d’adaptació. Hem de fer molta pedagogia a tots els nivells per fer entendre als joves que la violència de gènere sí que els afecta directament. Els casos de violacions en grup demostren que alguna cosa no s’està fent bé quan s’entenen com a model de relació afectiva.