A l’ACO som 800 persones, que ens dividim en grups i per zones. Tenim uns noranta grups de 8-9 persones a Catalunya, Còrdova i Madrid. Aquests grups són la força de l’ACO i és dins d’aquests grups que es treballen les línies prioritàries que ens hem marcat per després fer l’acció. Nosaltres treballem la part interna, la nostra part interna, i la treballem en comunitat, perquè després cadascun dels membres pugui actuar, passar a l’acció en la seva vida diària. Un està en una associació de veïns, un altre en una AMPA, un altre en una entitat social, un té aquesta feina, un altre... La idea és que hem d’actuar en el nostre dia a dia, incidir en els nostres petits àmbits.

Com gotes d’aigua, sí. Debatem i treballem qüestions del món obrer i laboral, perquè som una entitat del món del treball, i ens marquem unes línies. Però el que importa –si no, no seríem l’ACO– és que la nostra manera de voler aportar millores al món és des de la llum de l’Evangeli, de la fe.

La pandèmia ha afectat també moltíssims militants; per tant, hem experimentat el dolor. Per això hem intentat replegar-nos i escoltar-nos... Per això no hem deixat mai de reunir-nos, encara que durant molt temps hagi hagut de ser telemàticament. Els nostres grups estan cohesionats per la fe.

Sí. No és que no patim, però nosaltres veiem que en el nostre patiment rebem el suport de Déu, que ens ajuda. És a dir: jo em trobo acompanyada. I és això el que a nosaltres ens dona esperança. No diem “fins aquí hem arribat” i fem creu i ratlla, perquè no anirem enlloc. No. Nosaltres tenim esperança, perquè sempre ens trobem acompanyats per Déu, encara que tinguem una pena molt gran.

Les desigualtats existeixen des del principi de la humanitat i erradicar-les és una feina d’anar picant pedra..., i gairebé mai s’obtenen resultats. S’obtenen petites llums, i nosaltres ens hi aferrem. En el món del treball on és l’ACO, sí que la nostra feina pot aconseguir coses. Lluitar per un treball digne, fer visible que hi ha uns drets que es poden demanar... Aquesta lluita té un valor molt important. Ens agradaria que hi hagués un gran canvi. Certament, hi ha molts catòlics que poden seguir el camí indicat pel papa, però l’ésser humà té un problema, i és la incoherència.

Som en diverses xarxes per poder dir-hi la nostra en determinades situacions i donar la nostra opinió sobre diversos temes, com aquest de la reforma laboral. Es poden llegir aquestes opinions al nostre web, al nostre butlletí i a la nostra revista (Sal i Llum). En una societat amb tantíssima informació, nosaltres donem la nostra opinió treballada, reflexionada i pensada des de la visió cristiana, des de la llum de l’Evangeli. Vivim en una societat en què es reflexiona poc i no es prioritza; falta formació per poder entendre aquest món digitalitzat on és tan senzill clicar vint notícies sobre el mateix tema i tan difícil fer una lectura crítica dels temes en general.

El Consell, que fem cada quatre anys, és una posada a punt en què el nostre moviment ha de dir sobre quins eixos volem treballar els propers quatre anys i quines han de ser les nostres accions cap a fora. Aquí, hi participa tothom i és molt democràtic, cosa que va molt bé a la nostra Església. En aquest Consell volem obrir el ventall per veure en quina societat estem vivint ara i què és el que voldríem fer. En aquest “voldríem fer” estem accentuant molt el fet de plantejar-nos “què és el que veritablement podríem fer”. El consell és, d’alguna manera, la visió més democràtica de la sinodalitat. Quan parlem de fer camí i d’escoltar l’altre, es pressuposa una reciprocitat. Si no és així, no té cap sentit.

N’hi ha moltes. Una, que no sé si sortirà, és intentar acostar-nos a les dones que treballen en el sector de la neteja, que tenen unes condicions laborals deplorables. Una manera de fer-ho seria una campanya perquè aquestes dones –moltes de les quals són llatinoamericanes i, per tant, tenen arrels cristianes– poguessin ser acompanyades per tal que veiessin la seva vida laboral d’una altra manera. Si aquesta proposta surt, això implicaria una organització. És molt important que quan ACO decideix una acció faci el procés: comencem, fem la crida, esperem. Sembrem els grans de mostassa i després ja es veurà. I si venen a nosaltres se’ls farà formació perquè s’integrin en grups. La part interessant és que quan es decideix una acció en el Consell, la gent surt amb ganes de fer-ho, i això és perquè totes les decisions s’han pres en un procés participatiu.

Nosaltres estem treballant en el sínode aquí a Barcelona a través d’una comissió. Hi ha gent de diferents entitats i grups que fan propostes, però després són els bisbes els que decideixen si aquestes propostes passen i són elevades; per això hi ha molta gent que creu que fer propostes no serveix per a res si al final és la jerarquia qui té sempre l’última paraula. Haurem de caminar més, perquè el sínode és poc participatiu, aquesta és la veritat. Tot i això, crec que és positiu que la gent comenci a reflexionar sobre situacions viscudes d’Església i hi digui la seva. Agrupar persones perquè reflexionin ja és important. Ara: és un pas molt petit.

Hi ha una cosa que tenim claríssima tant de cara al sínode com de cara a l’Església, i és que tots som Església. Aquest és un tema tabú, però els preveres són Església i els laics són Església, per tant, nosaltres hi hem de tenir un paper. El sínode és un pas molt petit que veurem en què acaba, però que d’alguna manera anirà incidint en la idea que l’Església s’ha d’obrir i el poble hi ha de dir la seva.

Ja es fa, això. De fet, en moltes esglésies no es podria fer res si no fos pels laics. Cada vegada n’hi ha més consciència. També ara estem en un sínode de dones, que no sabem quines conseqüències tindrà.

El 2019 la plataforma Catholic Women’s Council (CWC), que treballa per la dignitat i la igualtat de les dones en l’Església, va proposar una peregrinació, un treball d’anàlisi i projecció a tots els grups de dones d’Església que s’hi volguessin afegir. Aquí la clau és: si crideu a un sínode, que és fer camí junts, jo ara hi diré la meva. La meva veu no està situada en el context institucional, però jo vull dir el que sento com a dona i el paper que vull tenir en l’Església. Crec que el sínode de dones arribarà a Roma i serà simultani amb l’altre sínode, l’oficial, el de bisbes. El que és important és que s’escolti la nostra veu, sigui de manera institucional o no.

Absolutament. La societat ja no pot més. Crec que és qüestió de temps que aconseguim les nostres reivindicacions. I ha de ser així, perquè som Església i en formem part. Pel que fa al repartiment de poder, espero que al final hi hagi una visió més comunitària. I aquesta visió sí que l’aporta la dona; quan hi ha una dona en un grup, la visió és comunitària.

Crec que han estat més que gestos i no només en el tema de la dona. L’encíclica Laudato Si, per exemple, no és un gest. Fixa’t que avui hi ha moltíssimes parròquies al món que estan treballant la sostenibilitat. Són aquestes directrius que es donen des de dalt i que, si estan pensades, com crec que és el cas, de manera molt comunitària, comencen a reeixir. A mi m’ha sorprès molt. Soc una dona de parròquia, des de molt petita, i mai havíem parlat de la Terra, de la situació en què està i de què podríem fer... I ara vas a qualsevol parròquia i no només el discurs ha canviat, sinó que es fa una trobada i et diuen: “És que no fem servir gots de plàstic.” És una cosa mínima? No! La gent comença a replantejar-se que el món on vivim necessita una altra visió, també una visió de dona. I tornant a la dona, la lectura ha de ser: anirem instaurant unes maneres de fer les coses on les dones siguin a dins. I diràs: això és massa petit. I sí, és massa petit, però és anar obrint una escletxa.

Gent jove, poca. Ara mateix nosaltres només tenim quatre grups de gent d’entre 30 i 40 anys, i són els més joves. Però és que, si mires en quin moment es troba la societat, es veu que és difícil que el jovent actual assumeixi uns compromisos, perquè viu en una situació d’incertesa. Incertesa pel que fa a l’habitatge, a la feina, a la parella... El món dels joves és un món d’incertesa, i és difícil que en aquesta situació vulguin assumir un compromís com aquest. L’ACO ha de treballar per un relleu i buscar persones que estiguin en el món del treball que busquin un sentit de la vida des de la fe. Que n’hi ha...

Això és així. Mira, vaig anar a una llibreria a comprar el Laudato Si i em van fer dirigir a la secció dels llibres d’autoajuda. Si tu agafes la fe com un tema d’autoajuda, no te’n sortiràs, perquè no va per aquí. L’autoajuda et dona uns consells, i si te’n surts, bé, i, si no, doncs mira... La fe és una altra cosa: és estar acompanyat, saber que no estàs sol. A l’ACO hem tingut gent que ha vingut a nosaltres pensant que érem un grup d’autoajuda, però ha acabat marxant. Tampoc som un grup d’amics. Que podem ser amics? I tant! Però nosaltres treballem el sentit de la vida i del món del treball a través de la fe i l’escolta de l’altre, del dolor de l’altre, posant en el centre l’Evangeli. És quan visualitzem la transcendència.