El 9,5% d’augment dels preus al març trenca rècords, però, sent una dada molt rellevant, no perfila prou bé la magnitud del problema que s’acosta. Tothom amb dos dits de seny sap que el poder adquisitiu caurà perquè els augments salarials no compensaran l’increment brutal de l’IPC. Més encara, alguns salaris ni tan sols sortiran del congelador on són fa anys. La recepta de manual per combatre la inflació serà un augment dels tipus d’interès, que no només encarirà hipoteques, també complicarà l’accés de les empreses al finançament, frenarà la creació d’ocupació i el consum i revertirà la incipient recuperació econòmica i del mercat de treball postpandèmic. La inflació no l’ha causat un consum desbocat, sinó l’escassedat de matèries i el cost de l’energia, tant per via directa com pel trasllat a tots els processos productius. Amb les distorsions causades per la guerra a Ucraïna es completa el dibuix d’una inflació estructural, una tempesta perfecta. Una llosa que, com sempre, aixafarà la població més desafavorida.

Per esdevenir hegemònic, el capitalisme prometia generar riquesa, però amagava que la concentraria en poques mans, i oferia un estat del benestar que no s’ha consolidat arreu. El gran pecat del sistema ha estat la falta d’autocrítica i de revisió quan les crisis successives han posat de manifest que les regles del mercat no poden ser l’element regulador, perquè deixen despenjada part de la ciutadania. L’anomenat escut social esdevé aleshores un coixí protector que no tots els governants defensen, però que s’haurà d’universalitzar si es vol impedir que un perillós descarrilament social caigui en mans de populismes avui dia a l’alça.

El marge d’actuació dels governs és limitat. Mesures com el descompte dels 20 cèntims en els carburants són cataplasmes. No ajuden a trobar la sortida ni la dependència d’un Estat sempre pendent de frenar la iniciativa i el progrés de Catalunya ni la pertinença a una Unió Europea que no entén que els mecanismes correctors no poden ser els mateixos per als 27 estats membres.