Societat
MARIA TRULLÉN MALARET
ESTUDIANT A L'ESCOLA NACIONAL D'ADMINISTRACIÓ (ENA) DE FRANÇA
“Més dones aportarien més qualitat i riquesa a la funció pública”
“El procés català és complex, amb moltes dimensions, i crec que l’única via possible és el diàleg”
“La UE ha estat una gran sort que he viscut de prop, gaudint-la des de petita, i em reconec en l’«Units en la diversitat»”
La guerra a Ucraïna ha monopolitzat l’interès mediàtic. A classe, a l’ENA, no ho toquem directament perquè és massa recent. Només n’hem parlat
La presidència de la UE és un esdeveniment per a qualsevol estat membre que, tot i la neutralitat que implica, permet posar a l’agenda europea polítiques prioritàries
Com va arribar a París i hi va acabar arrelant amb tanta força?
Després de fer el batxillerat al Liceu Francès a Barcelona, vaig aconseguir ser admesa a Sciences Po. Havia fet la selectivitat també a Barcelona, però la plaça a Sciences Po va ser una oportunitat per la qual havia apostat per diverses raons, i sobretot per la perspectiva pluridisciplinària: ciències polítiques però també dret, economia, història o relacions internacionals, fonamentals per tractar qualsevol afer. També per la dimensió internacional i les classes en diferents idiomes, com ara l’anglès o el portuguès, que m’han permès formar-me en altres països, i amb un alumnat que ve de tot arreu, una diversitat cultural que també cercava.
I com se li va presentar l’oportunitat d’accedir a l’ENA?
Un amic alemany que hi havia estudiat me’n va parlar. Després del grau a Sciences Po i d’un doble màster amb la London School of Economics, vaig treballar com a consultora externa per a l’OCDE i per a una empresa que treballava per a les administracions francesa i europea. L’ENA ofereix a alts funcionaris o joves professionals de la resta del món la possibilitat de seguir el mateix itinerari que els alts funcionaris francesos. És una formació d’alt nivell en polítiques públiques i gestió pública reconeguda internacionalment. Té una vessant teòrica però també pràctica amb sessions per exemple sobre innovació pública, negociació de pressupostos en equip, gestió de crisis, comunicació o elaboració de projectes de llei interministerials.
L’ENA és tota una institució a França, on s’han format diversos primers ministres, presidents, alts executius...
Es va fundar després de la Segona Guerra Mundial per formar l’alt funcionariat, però també democratitzar l’accés a l’alta funció pública i professionalitzar-la. Des d’aleshores s’ha anat adaptant a la realitat. De fet, ara està en curs una profunda reforma i s’ha obert a perfils provinents de la resta del món. Som 30 estudiants estrangers de 22 països en la mateixa promoció que els alts funcionaris francesos: diplomàtics britànics, holandesos, japonesos, un jutge del Txad, per exemple...
Com van, pel que fa a la representació de dones?
Doncs aquest és un gran tema. En el grup de francesos, pràcticament arriben a la paritat. En canvi, entre els internacionals som poques: sis dones de trenta. És un dels reptes que estan treballant.
Hi pot influir el fet que, en haver-hi molts estats, encara pesin aquells on hi ha encara més dèficit de dones en llocs de responsabilitat?
Pot ser per això. I crec que més dones aportarien més qualitat. En el cicle hi ha riquesa de nacionalitats, perspectives, cultures administratives diferents, i això encara s’enriquiria més si hi hagués més diversitat de gènere.
Ha estat treballant per preparar la presidència francesa de la UE. Tot un màster...
Va ser una altra oportunitat única. A més del bloc teòric, a l’ENA n’hi ha un segon de pràctiques, i vaig tenir la sort de fer-les al Secretariat General d’Afers Europeus, un servei adscrit al primer ministre, durant la preparació de la presidència francesa al Consell de la UE. M’interessa molt la política i la construcció europees, i era un moment irrepetible, ja que només arriba cada tretze anys. Vaig poder treballar en relació amb diferents ministeris i la representació permanent a Brussel·les. És un esdeveniment per a qualsevol estat membre perquè, tot i mantenir el rol de neutralitat que implica la presidència, dona la possibilitat de posar a l’agenda europea polítiques prioritàries per a l’estat membre que l’ostenta, i a més en un context amb eleccions nacionals franceses a l’horitzó. Tres mesos molt intensos però decisius i de molt aprenentatge.
Com ha viscut aquesta campanya, ja abocada al duel entre Emmanuel Macron i l’extrema dreta de Marine Le Pen?
Amb preocupació. Són eleccions decisives en què es confronten dos models de societat i amb efectes importants en l’àmbit europeu. Les enquestes han donat avantatge a Macron, però força menys que fa cinc anys, i molta gent no se sent representada per cap dels dos candidats.
A mitjà o a llarg termini, amb l’extrema dreta avançant a França, s’imaginaria un possible ‘Frexit’, una sortida de l’Estat de la Unió Europea?
No crec que s’arribés a aquest escenari extrem. Però és una situació complexa: davant l’esperit d’integració de la Unió Europea, s’aposta per polítiques excloents i que en la pràctica s’apartarien de grans consensos bàsics de la construcció europea.
Com veu l’acció de la UE en aquest context de crisis encadenades: econòmica, pandèmica, energètica i ara amb la guerra a Ucraïna?
Per mi, la UE ha estat una gran sort. L’he viscut de ben a prop i l’he gaudit des de petita, pel fet d’haver estudiat en una escola francesa a Catalunya i després haver-me acabat de formar a França. Em reconec com a ciutadana de la UE i en el seu lema d’“Units en la diversitat”. Penso que en molts elements la construcció europea encara es pot millorar, però des de la crisi sanitària, i ara també amb la crisi amb Rússia, s’ha actuat amb més rapidesa i eficàcia, i amb menys preocupació per l’estabilitat econòmica, en sentit estricte, que era un dels retrets recurrents. Ara s’ha actuat amb una perspectiva més política.
Li agradaria encarrilar la carrera cap a l’administració europea, a Brussel·les?
No em desagradaria, ja que soc una europeista convençuda. L’oportunitat de l’ENA ara mateix em serveix per continuar-me formant i estar preparada per a diferents contextos i abordar diferents problemàtiques. Vull fer moltes coses, contribuir al bé comú i aportar el meu granet de sorra, però de moment, fins al final de l’estiu, la prioritat és acabar els estudis i seguir aprenent tot el que pugui. No sé on seré a partir de finals de setembre.
Entenc que està establerta a França, amb contactes, un entorn còmode. Però també tornaria a Catalunya?
Les dues opcions són possibles. L’aposta de l’ENA s’explica també perquè crec que cal un sector públic motor i unes administracions fortes per afrontar reptes del segle XXI, de la meva generació: l’emergència climàtica, òbviament, però també potser la necessitat d’un nou contracte social; i repensar un desenvolupament més sostenible i inclusiu.
Ja veig que vol continuar pas a pas, però li agradaria, potser, treballar per a la Generalitat?
No ho descarto. Vaig treballar quatre anys i ara he fet una pausa d’un any per centrar-me al màxim novament en la formació.
La pandèmia i les restriccions derivades han afectat gaire els seus estudis?
Per sort, m’ha agafat aquest any, ja amb una certa normalitat i amb presencialitat. Els dos cursos anteriors, moltes de les classes s’havien fet a distància, i devia ser un gran obstacle. El contacte físic, conèixer professors, professionals de l’administració que comparteixen una part del seu temps amb nosaltres, la relació amb els companys en persona, aporta molt més.
El confinament el va haver de passar a París, sola?
Justament, el cap de setmana anterior havia estat a Barcelona. Intento baixar i pujar sovint. Però sí, em va enganxar a París i ho vaig lamentar una mica, perquè allà els apartaments són bastant petits...
El problema d’habitatge que tenim aquí, especialment per als joves, també hi és, allà?
És una crisi present en moltes grans ciutats. A París també, però penso que a Barcelona es complica amb un mercat laboral molt precari i massa temporal per als joves, que encara fa més difícil que es puguin emancipar.
Com ha vist el procés català, estant aquests anys a França i altres països?
Vaig marxar a estudiar a França el 2012, quan les coses van començar a accelerar-se. Un tema molt complex, amb moltes dimensions, que seguia des d’allà i cada cop que tornava. Crec que l’única via possible és el diàleg.
A l’ENA n’han parlat, aquests mesos?
No de manera formal, però els companys pregunten. L’estructura administrativa francesa és molt diferent de l’espanyola, i allà els interessa poder comparar i entendre l’alt nivell de descentralització política que tenim aquí. La situació, però, a França va sorprendre perquè la tenien a l’altra banda dels Pirineus, però conceptualment la veien lluny.
Aquests anys també s’ha trobat a França l’impacte del terrorisme islamista...
Sobretot el 2015 ho vaig viure de molt a prop. Un trauma, primer col·lectiu i que posteriorment ha persistit en altres atemptats i assassinats aïllats.
Com veuen la guerra a Ucraïna d’aquestes setmanes a l’ENA?
La guerra a Ucraïna ha monopolitzat l’interès mediàtic en els darrers mesos i també les converses en el meu entorn, a banda de la campanya electoral. Una companya búlgara, per exemple, ho està vivint de molt a prop. A classe no ho toquem directament perquè és massa recent, però hem tingut conferències sobre aquest tema.
Deixar-lo reposar per no improvisar.
Exactament. És aviat per poder-ne extreure conclusions tècniques.
Què enyora més de Catalunya?
Sobretot la gent, la meva família.
D’amistats, suposo que amb tants anys a França, ja té un segon cercle consolidat allà.
La veritat és que a França m’han acollit molt bé i és una ciutat molt internacional. Conec també catalans; n’hi ha molts estudiant-hi o treballant-hi. A Sciences Po vaig tenir també alguns professors universitaris catalans.
Peu i mig a França
Barcelonina de 27 anys, va fer tota la formació escolar al Liceu Francès i d’allà, cap a la universitat Sciences Po, on va cursar un grau en ciències polítiques i socials centrades en la connexió entre els estats de la península Ibèrica i els llatinoamericans. Al segle XIX l’haurien pogut titllar i acusar d’“afrancesada”, però la connexió li ve de tradició familiar, i amb la perspectiva actual, estem davant d’una jove catalana que ha nascut en plena integració educativa entre els estats de la UE i que ha tingut la sort d’assolir (i aprofitar) un model educatiu des d’una perspectiva supranacional i pluridisciplinària. Un europeisme gens escèptic en què per a la gran majoria encara pesen massa les fronteres transparents –tot i que entre Catalunya i la Catalunya del Nord en els darrers mesos continuen aflorant rocs francesos en passos secundaris per controlar pandèmies, immigració i presumptes terroristes– i les barreres lingüístiques. Trullén, en canvi, ha anat tombant aquests obstacles lingüístics a còpia d’estudis i estades internacionals. Domina cinc idiomes: al català, el castellà i el francès, assolit des dels quatre anys, s’hi han afegit el portuguès, arran d’una estada d’intercanvi a la Universitat Pontifícia de Rio de Janeiro, al Brasil, i l’anglès, amb un màster a la London School of Echonomics sobre polítiques urbanes i estratègies territorials. Va continuar a la Sorbona, amb un altre màster en polítiques europees, mentre treballava com a consultora per a l’OCDE o empreses privades, fins que s’ha tornat a centrar en l’École National d’Administration (ENA) francesa, amb opció de col·laborar per preparar la presidència de la UE a l’estat veí i esprémer una oportunitat formativa única.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.