Música

Gemma Humet

CANTAUTORA

“El dia a dia no ens deixa veure el que ens fa feliços”

Ginestà ha sabut connectar amb un públic jove al qual la cançó d’autor potser li era una mica aliena

Després d’haver-se pràcticament reinventat a través de Jordi Casadesús (La Iaia, Núria Graham) amb Màtria (2020), Gemma Humet (Terrassa, 1988) reincideix en una estètica més indie i contemporània a Rere tot aquest fum (Satélite K), un disc en què deixa de banda les musicacions de poemes i, per primer cop, compon totes les cançons, i en què, tal com han fet també aquesta temporada, per exemple, Suu i Ginestà, s’esforça per plantejar altres maneres d’entendre l’amor. Humet, que també ha publicat recentment un llibre de textos i poemes (Els dies que m’habiten, Rosa dels Vents), portarà l’espectacle de presentació de Rere tot aquest fum, dirigit per Guillem Albà i elaborat en el marc d’un dels programes de suport a la creació del Centre de Creació Musical de Girona La Marfà, el 22 de juliol a Barcelona, dins la programació del Grec.

Un disc sobre l’amor en què el primer títol és ‘ Com vols que et parli jo de l’amor ?’. Com s’explica?
La idea és que el disc es digués així, però el de Ginestà [Suposo que l’amor és això] tenia un títol molt semblant i em va fer decidir per l’altra opció: Rere tot aquest fum. Jo, en tot cas, volia deixar clar que tots tenim les nostres maneres d’estimar. Jo no tinc cap veritat ni pretenc alliçonar ningú!
Quines idees d’amor s’hi projecten, però, en el disc?
El que he anat pensant força mentre feia el disc és que, sigui per tradició o per qüestions culturals, l’amor, tal com el tenim entès, no es basa gaire en relacions sanes, sinó en dependències emocionals. Parlo de relacions d’amor de parella, però també familiars, o de com ens comportem a la feina. Sempre estem esperant que els altres ens diguin com hem de ser i com hem de fer les coses, quan potser caldria mirar-nos cap endins i preguntar-nos què som i què necessitem en funció de nosaltres mateixos, no pas en funció del que ens demanen o del que som per a la resta de gent.
“Jo que em pensava que era innocent, de les que creien en l’amor etern”, canta en la cançó que dèiem al principi...
És que ens han venut uns “per sempre” que són irreals, i més en la societat en què vivim actualment, on tot és tan instantani... Jo soc la primera que viu moltes vegades en la bombolla de l’amor romàntic, però se’ns ha venut que una sola persona ha de cobrir totes les teves necessitats com a ésser. Això, per començar, és una pressió supergrossa cap a aquesta altra persona!
Li llegia dir que el disc és fruit d’un procés d’evolució personal que li ha fet replantejar-se moltes coses.
El disc és fruit d’un procés d’evolució personal inacabat, sí. Vaig tenir dos embarassos molt complicats que em van tenir moltes hores a casa; amb el segon vaig arribar a estar quatre mesos al llit. Després va venir el confinament… Va ser una època dureta... I tenir tant de temps, per bé i per mal, et permet donar unes quantes voltes a les coses, pensar on ets, on vols ser, què tens, què no tens… De tot aquest procés, d’alguna manera, n’ha sortit el disc.
Escriu per primera vegada tots els temes.
No m’ho plantejava, però aquesta vegada, pel que fos, vaig escriure força, i tot el que s’anava quedant al disc eren cançons meves. Quan musiques poemes, és més fàcil amagar-se en les paraules d’algú altre, així que expressar-ho tot a través de mi ha estat, aquesta vegada, bastant terapèutic.
Ja tenia clar, quan les escrivia, que el productor, com a ‘Màtria’, seria Jordi Casadesús?
Sí, ho tenia superclar, perquè és una fórmula que a Màtria em va encantar. Crec que vam saber trobar una bona fusió entre cançó d’autor, electrònica, la meva veu... Tenia moltes ganes de repetir.
Té la sensació d’haver-se reinventat, en aquests dos últims discos?
En l’aspecte musical, segur que sí. Casadesús m’ha mostrat coses a les quals tal vegada sense ell no hauria arribat mai, com Nils Frahm o el Folklore de Taylor Swift. Segur que hi ha qui prefereix la Gemma Humet en format acústic, al qual, de fet, continuo recorrent, però és cert que aquest últim any i mig m’he trobat també amb dones de 60 o 70 anys que em coneixien pels recitals amb en Toti [Soler] i que en els concerts cantaven ben fort Ales al vent [una de les cançons de Màtria].
A diferència d’alguns companys, ha fet força actuacions, en aquest últim any i mig.
He tingut molta sort. La pandèmia ha afectat molt el món cultural i hi empatitzo, però jo, que porto un grup petit i no movem la gent de, per exemple, Oques Grasses, tenia una proposta que encaixava bé en aforaments petits. Els cantautors hem tingut un espai en llocs que fins ara no programaven aquest tipus de propostes.
En el disc, hi col·labora Pau Serrasolsas, de Ginestà.
És un grup que m’encanta, amb unes lletres que són superboniques i que ha aconseguit una cosa que té molt de mèrit: connectar molt bé amb un públic jove al qual la cançó d’autor potser li era una mica aliena.
A què es refereix, quan parla de “rere tot aquest fum”?
Estem vivint moments convulsos en què passen sempre moltes coses. El dia a dia no ens deixa veure allò que ens fa feliços. Tenim unes rutines, unes quotidianitats, que ens amaguen, per molt petites que siguin, les coses boniques de la vida.

Passa a la pàgina següent

Ve de la pàgina anterior



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.