No, i això passa perquè la pobresa menstrual és una derivada de la pobresa econòmica i normalment no es parla de totes les conseqüències que té, així que el punt de partida és complex. Però és que, a més, s’hi afegeix que la menstruació és encara un tema tabú. La intersecció entre pobresa i menstruació fa que encara sigui més complicat que se’n parli.

Moltes dones han de fer servir mecanismes molt poc higiènics com ara mitjons, cartró, draps... A casa nostra en veiem moltes que fan servir una compresa o un tampó moltes més hores de les que són recomanables. Tot plegat fa que s’exposin a infeccions vaginals recurrents, infeccions d’orina, als ovaris i a l’úter. Això genera malestar físic, relacions sexuals doloroses i fins i tot pot arribar a causar infertilitat. En l’àmbit psicològic, s’ajunta amb un nivell d’humiliació molt gran per l’estigma que encara envolta tot allò relacionat amb la menstruació. L’estat mental i emocional d’aquestes dones és fràgil i això ho accentua, fet que les porta a estats d’ansietat i depressió.

N’hi ha d’haver a les escoles, per descomptat, però també als centres de salut, als centres culturals, a les biblioteques... Qualsevol edifici públic ha de tenir a disposició del ciutadà aquests productes per assegurar-nos que, si alguna dona ho necessita, hi pugui accedir.

Crec que ha estat una estratègia interessant per intentar reduir l’estigma, perquè al final el que ha fet la ministra d’Igualtat llançant-se a la piscina i dient que reduirien l’IVA quan ja se sabia que ara no es podria aconseguir és obrir el debat públic. Jo crec que aquest devia ser el seu objectiu i això ho ha aconseguit. Ara bé, és un avantprojecte de llei poc ambiciós: tenint el govern més feminista de la història, n’esperàvem una mica més.

Esperàvem que l’accés gratuït fos molt més ampli, que s’invertís en educació i en salut menstrual i que es decidís fer una investigació d’abast estatal per entendre més la dimensió del problema. Això és molt urgent, perquè, si no, estem posant pedaços a un problema que no acabem d’entendre. Ara estem copiant mesures que han fet altres països i està molt bé, però aquests altres països sí que han fet aquesta investigació. No siguem destralers i investiguem per donar profunditat al que estem dient i al que volem fer!

No hi ha dades oficials que demostrin la causa, el problema i les seves conseqüències. Per això vam crear l’associació i vam definir la nostra estratègia: volíem posar en ús el terme pobresa menstrual, que la definició s’entengués, que fos accessible i que sortís als mitjans com passa amb la pobresa energètica i l’habitacional. Si es coneix, se’n pot parlar i cadascú pot fer les seves aportacions per pal·liar-la des de la seva posició i amb les seves competències, ja sigui repartint productes, fent classes, sensibilitzant, legislant...

El primer país va ser Kenya, que el 2009 va eliminar els impostos als productes d’higiene femenina. El va seguir el Canadà, però ja el 2015. Ara mateix, els nostres referents són França, que va començar amb la gratuïtat als centres universitaris; Escòcia, que en va eliminar els impostos, i Nova Zelanda, que va iniciar una estratègia de productes gratuïts a les escoles.