Molt! El guió es basa en la primera obra de teatre que vaig escriure, el 1998, Retazos, ambientada en els anys vuitanta, i en el llibre Los secretos que jamás te contaron, que també recollia coses de l’obra. L’obra parla de la infantesa, de l’última excursió que vaig fer amb els meus amics abans de posar-me malalt. Hi ha un personatge, el de l’Álvaro, que s’assembla bastant a mi. Recordo molt aquella excursió, aquell final d’etapa de la meva infantesa. Tenia ganes de fer una història de la meva infantesa abans de l’hospital. Vaig conèixer el Dani de la Torre quan tenia el guió escrit i em va dir que li encantava, però que havia retratat la seva infantesa a Galícia. Vam arribar a un pacte: rodaríem a la seva terra, a la Ribeira Sacra, i hi posaríem records de la seva infància. Vam trobar el punt comú en el 1985, que és quan, a l’estiu, va petar la cançó Live is life. La meitat són records meus i l’altra meitat són seus. Són molt semblants, als vuitanta tots teníem una sensació de llibertat, de sentir-te en una època que, sense saber-ho, era una època daurada. Li vaig dir que un dels personatges pensava que havia de ser d’aquí, i em va dir que a Galícia hi anava gent a estiuejar de Madrid, Catalunya...

Sí, tot passa la nit de Sant Joan, que aquí és molt màgica, però a Galícia ho és el triple. Veient el resultat m’ha semblat una pel·lícula molt gran, no sembla com les meves pel·lícules, en què es parla molt. Recorda una de les meves pel·lícules preferides, Compta amb mi; té la mateixa èpica, que no he buscat però ha aparegut. Allà els nois anaven a buscar la mort i aquí van a buscar la vida, la felicitat.

L’obra de teatre es deia Retazos, que sempre dic que són moments de la vida que et marquen. Hi ha moments que la vida et posa a prova i comences a convertir-te en la persona adulta que seràs. Cadascun dels personatges, en aquell estiu i aquella excursió, sense saber per què, acaba trobant allò que el definirà. Pot ser la mort d’un pare, el bullying, simplement sentir-te incomprès, la malaltia o la trobada de l’amor. Hi ha alguna cosa que et toca. Als catorze o quinze anys la vida és molt simple, tens un problema que per a tu és molt gran i si l’expliquessis a un adult seria molt petit. Després de Polseres vermelles, que m’ha fet passar quinze anys veient adaptacions diferents en quinze països, tenia ganes de fer una història fora d’hospitals però que també tingués el meu món. És fàcilment reconeixible: hi ha dolor, emocions, tendresa... He tingut molta sort de trobar un partner com el Dani de la Torre, que es va enamorar de la història. Crec que vam fer un bon equip i tant de bo la pel·lícula funcioni i puguem fer una continuació als anys noranta.

Ja se n’han fet quinze adaptacions, a Europa, els Estats Units, Sud-amèrica, els països àrabs... Al Canadà s’estrena la segona temporada, a Alemanya fan un spin-off, a França faran un reboot... Crec que mai podré dir que s’acaba Polseres vermelles, però em fa molt feliç, perquè en cada país que s’estrena la gent veu que es normalitza un tema com el càncer infantil, que era tabú.

Té molt a veure amb la realitat. La gent s’imaginava que la quimioteràpia o el dolor és el que més importa, però el que importa és estar viu, la lluita. Tothom té un conegut o un amic que ha passat un càncer. Veure’l des d’un punt de vista diferent, que és el real, ha marcat molta gent. Per què Spielberg ha fet versions, ha guanyat dos premis Emmy i s’ha fet a tants països, la veritat és que no ho sé. Si ho sabés, faria un altre Polseres...