Societat
PEPE MOURE
EMPRESARI
“En aquest món cadascú és feliç com vol i jo ho soc treballant”
Jo miro de cuidar els meus treballadors. I els pago les hores que treballen. Si no puc pagar les extres, doncs no en fan
Ara la gent vol guanyar diners però treballar tres o quatre hores al dia. Els dius que n’han de fer cinc i ja troben que és massa
A
ls seus noranta-dos anys, a en Pepe Moure se’l pot trobar cada migdia, a excepció dels dimarts, treballant al restaurant Casa Pepe, el negoci que va inaugurar a Santa Coloma de Gramenet fa prop de quaranta anys i al qual s’ha dedicat en cos i ànima. Diu que ara exerceix més de relacions públiques que de cap, però la professió que l’apassiona li tira massa i és fàcil trobar-lo recollint comandes o retirant plats d’una taula. Treballa perquè en aquesta feina ha trobat la felicitat.
M’adreço a vostè com a Pepe o com a José?
Com a Pepe, sempre. Pobre de qui em digui José [riu]! Jo soc Pepe tot i que als papers hi hagi de posar José perquè quan vaig néixer no hi havia altra opció i no es podia triar.
Al seu primer negoci no li va posar el seu nom.
Es deia La Parada, perquè estava al carrer García Morato de Santa Coloma de Gramenet, just davant de la parada del 35, que era l’autobús que portava la gent fins a la plaça Urquinaona. El vaig obrir l’any 1960. Aquell era molt bo, boníssim, però molt petit. La gent esperava l’autobús allà dins i molts cops, en veure que arribava, sortien corrents, sense pagar, i em pagaven quan tornaven de la feina. Aquella gent anava al bus com sardines en una llauna. No era com ara, que hi ha vint autobusos per a dues persones.
El va animar la família a introduir-se en el món de la restauració?
El meu pare em va animar a venir a Barcelona, quan jo tenia 23 anys, perquè ell va fer aquí el servei militar i es va enamorar d’aquesta terra. Hi vaig arribar sol i sense diners, a buscar-me la vida. Però la meva família mai s’havia dedicat a aquest sector. Som d’una aldea de Lugo on no hi havia res però on vaig passar una infantesa feliç. Vaig venir aquí a intentar guanyar diners. Abans vaig tenir temps de fer la mili a Melilla.
De nen va arribar a passar gana?
Gana no, perquè no ens faltava el menjar del camp. Nosaltres érem cinc germans, però a taula érem cada dia disset o divuit persones. El menjar era sempre el mateix: brou gallec i llet al matí. Si no hi havia prou llet per a tots, s’hi afegia aigua i avall. I menjàvem un tros de pa, de blat o de civada.
Com obre el primer negoci si els diners més aviat escassejaven?
Treballant vaig aconseguir comprar-me un pis a Santa Coloma, abans d’obrir el negoci. Al local ja hi havia un celler i vaig fer amistat amb el propietari perquè era gallec. El va posar en venda i l’hi vaig voler comprar. No recordo quants diners em va demanar, però jo en aquell moment no els tenia. Però hi havia un afilador a la ciutat que va arribar caminant de Galícia fins a Santa Coloma de Gramenet, amb la roda d’afilar. Tant ell com la seva dona eren dos àngels, molt bones persones. Em va dir: “No et preocupis, que jo et presto els diners.” Amb interessos, això sí. Però sense ell no hauria obert el meu primer bar l’any 1960.
El carrers estaven asfaltats en aquella època?
Ni parlar-ne. Quan plovia es muntava un bon merder, amb aquells forats. Eren tan grans que et podies amagar allà dins, que no et trobaria ningú. La companyia d’autobusos va acabar asfaltant el carrer on jo tenia el negoci.
Però aquell negoci va quedar petit.
Molt petit, perquè cada dia teníem més feina. I catorze anys després d’obrir-lo em va sortir l’oportunitat de traslladar-me al local on vaig obrir Casa Pepe, que aleshores era més petit que ara. L’hem anat ampliant.
La professió l’ha apassionat des del primer dia?
I tant que sí. Jo era fuster, i ebenista i envernissador a Galícia. Vaig treballar per a Muebles La Fábrica i per a altres empreses. Després vaig treballar fent caixes per als televisors. Com més en feia, més guanyava. Treballava moltíssim.
I per què decideix canviar de professió?
Aquell mercat estava saturat i pagaven poc. M’atreia el sector de la restauració. He fet de tot en tots aquests anys: jo feia les comandes, les lliurava, he fet de cambrer, de cuiner... de tot el que ha fet falta.
Quantes hores ha arribat a treballar en un sol dia?
La meva jornada era de setze hores, divuit, vint... Tots els dies. No hi havia festa.
Vol dir que es pot ser feliç així?
Però tu vols guanyar diners? En aquells temps només podia ser així si venies del no res. Ara la gent vol guanyar diners però treballar tres, quatre hores al dia. Els dius que han de treballar cinc hores i ja troben que és massa.
I què feia per gaudir d’aquells diners, si no tenia temps per gastar-los amb aquelles jornades interminables?
En aquest món cadascú gaudeix i és feliç com vol i jo ho soc treballant. La meva família ha viscut bé gràcies a això. I segueixo feliç venint cada dia al meu negoci, tot i que ja no treballo com fa uns anys.
Ha estat molt exigent amb els seus treballadors?
Et respondré explicant que d’aquest negoci n’ha marxat molt poca gent en tots aquests anys. El darrer que ha marxat va ser perquè volia tornar al seu lloc d’origen i muntar allà un restaurant. Aquí s’han jubilat molts cambrers i alguns ho faran aviat. Molts cambrers han estat sempre amb mi. El que tinc ara més antic, he perdut el compte dels anys que fa que treballem plegats. Jo intento cuidar la meva gent.
Com s’aconsegueix això?
Per començar, pagant sempre les hores que s’han treballat, perquè aquí s’han hagut de fer algunes hores extres perquè hem treballat molt. I al meu parer estan ben pagats. També tinc part de la meva família implicada en el negoci: el meu cosí Luis, el meu fill i dos nets. Però els meus nets són com tots els joves i volen treballar poques hores.
Vuit hores al dia, cinc dies a la setmana, són poques hores segons vostè?
No volen fer ni vuit hores, els joves d’ara. La resta de personal fa vuit hores, repartides en torns. I si el negoci no va prou bé per pagar hores extres, doncs no en fan. Ara s’està notant la crisi. Reparteixo el personal entre torns, però fan les hores que els pertoquen per contracte. Pago tan bé com puc, que també pago molts impostos.
És dels pocs afortunats que troben personal quan en necessiten?
A mi no em falta personal ni me n’ha faltat mai perquè tinc gent de molts anys i tinc un equip de brasilers que funciona molt bé. Són boníssims, els que jo tinc aquí treballant i han après a cuinar els plats gallecs. Un d’ells fa vint anys que està amb nosaltres. I ens ajuda a trobar personal. Són un personal que treballa molt perquè tenen clar que venen aquí a guanyar diners.
Quantes persones treballen a Casa Pepe?
Ara som una vintena de persones per cobrir els sis dies de la setmana. Tanquem només els dimarts.
Pel seu negoci hi han passat a dinar molts famosos, sobretot artistes, la majoria aprofitant que visitaven els estudis de Radio Teletaxi.
Fins i tot Jordi Pujol ha dinat al meu restaurant. Li vaig demanar disculpes perquè el català no és el meu fort. Em va respondre: “Tant és, home, tant és.”
Quins sentiments li provoquen els escàndols que han acompanyat la família Pujol?
Jo sempre recordaré l’expresident Jordi Pujol com una bona persona. Després de visitar-nos, va estar anunciant les nostres patates braves per tot el país. Allà on anava, les recomanava. Sempre li tindré estima.
David Bisbal i Miguel Bosé també han passat pel seu local.
Hi han passat molts artistes perquè abans trepitjaven les ràdios i els mitjans de comunicació i venien a Santa Coloma de Gramenet convidats per Justo Molinero. No com ara, que els famosos ho pugen tot a les xarxes socials i amb això fan la promoció.
Recorda cap artista massa primmirat amb el menjar?
I ara! Amb nosaltres no encaixarien. Mai hem hagut de fer cap menjar especial per a ningú. Tenim productes molt variats i molt bons i frescos. Això és el que nosaltres fem i avall. Aquí fem pop gallec, caldo gallec... Crec que tothom ha marxat content amb allò que li hem servit a taula.
Vostè apareix pel local els sis dies de la setmana que està obert?
Ara vinc a dos quarts d’una del migdia, ja no és com abans. El que faig ara no és treballar, perquè no rento plats, agafo molt poques comandes. Què haig de fer, si no? Què faig assegut en un banc en una plaça o mirant les obres al carrer? Allà no se m’hi ha perdut res. Jo soc més feliç venint aquí i xerrant amb els meus clients.
Quants quilos de patates es fregeixen cada setmana al seu restaurant?
Cada sac té vint-i-cinc quilos de patates i cada setmana en fregim uns vint o vint-i-cinc. Les patates braves són el plat més sol·licitat pels clients. I les patates fregides. També servim molt el caldo gallec, el pop gallec, el lacón... Tenim un pernil que fa caure de cul i també de més barats perquè ens adaptem a totes les butxaques. I al meu restaurant el pernil es talla amb ganivet, res de màquina, i això ja costa de trobar.
Conserva algun client de quan tenia oberta La Parada?
I tant que sí! I si ve algú i no el reconec, es dona a conèixer i recordem vells temps plegats. Ara puc dedicar més temps a xerrar amb la gent.
Encara arrosseguen seqüeles de la pandèmia i dels dies que no han pogut treballar?
Abans de la pandèmia treballàvem una barbaritat. Des del matí fins a la nit hi havia gent. Hi havia cues cada dia. Ara la gent menja menys, beu menys, es nota que ho està passant malament. Ja no demanen copes amb alcohol, també perquè saben que si els atura la policia els multa. Abans obries i tenies trenta persones al carrer esperant una taula. Ara això no passa.
Pensa venir a treballar cada dia mentre el cos aguanti?
Segur que sí. Aquesta és la millor medecina per a mi. L’altra activitat que em dona plaer és conduir. M’encanta i encara ho faig.
Quin és el seu secret per tenir tan bona salut?
Ara dormo molt i bé. També menjo bé. I sobretot soc feliç perquè faig el que m’agrada. Vaig allà on m’ho passo bé, i ara mateix m’ho passo bé al meu restaurant.
Llueix corbata cada dia o avui s’ha arreglat per a la foto?
No, si ni recordava que avui veníeu a fer-me aquesta entrevista!. Jo soc presumit. Em poso corbata, o armilla... sempre he estat una persona presumida. I la meva dona també es preocupa que em vesteixi bé.
Té intenció de tornar algun dia al seu Lugo natal?
Jo no tinc nostàlgia de la meva terra. Tinc cosins que estaven desitjant jubilar-se per tornar cap allà. Però no és el meu cas. No tinc cap intenció de marxar de Catalunya, on tinc els fills i els nets. Aquesta és la meva terra.
Passió i elegància
L’any 1956 va deixar enrere el seu Carballedo natal, a la província de Lugo, per establir-se a Santa Coloma de Gramenet. Hi va arribar sol i sense diners. Quatre anys més tard, Pepe Moure obria el seu primer negoci i fins i tot va aconseguir un permís per tenir aixecada la persiana les vint-i-quatre hores del dia. Aquell bar se li va quedar petit i catorze anys més tard inaugurava el mític Casa Pepe, al carrer Pompeu Fabra. La restauració és, sens dubte, la seva gran passió i per això, als seus noranta-dos anys fets al maig, es nega a abandonar-la. Cada migdia se’l pot trobar xerrant amb els clients o donant un cop de mà allà on fa falta. I sempre amb alguna peça de roba que deixa constància de la seva elegància. També és fàcil identificar-lo perquè, malgrat que fa dècades que para per Catalunya, encara el delata l’accent gallec.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.