Opinió

Les dones a l’empresa familiar: de CEO a CEO

Des d’un punt de vista femení es pot trobar a faltar una mirada crítica per part dels homes, un mea culpa, pel fet de no qüestionar l’statu quo del nostre poder; el que retarda que les dones ocupin el lloc que els correspon a les empreses familiars, i a molts altres llocs. La inèrcia és molt gran i cal proactivitat per canviar les coses. Avui, ningú es posa les mans al cap perquè les Martes (Álvarez i Ortega) es facin càrrec d’empreses familiars com són El Corte Inglés i Inditex; i és que el món ha canviat molt i molt ràpidament, i no sempre cap a pitjor. La qüestió no és si són dones, sinó si estan capacitades; perquè, igual que amb els homes, l’ADN no garanteix la transmissió de la voluntat i capacitat empresarial

Tradicionalment, a les empreses familiars regnava la llei sàlica, que excloïa les dones a la propietat o al govern d’aquestes. Aquesta discriminació ha d’analitzar-se a la llum de l’època; no podem jutjar amb els criteris d’avui el passat, si bé això no vol dir justificar l’injustificable, sinó comprendre de manera empàtica la realitat. En molts casos els barons no primogènits també eren exclosos.

Al passat, de manera excepcional les dones es feien càrrec del govern de l’empresa com a regents fins que l’hereu estava disponible; com en el cas de Josefina Carbó, la dona de Miquel Torres Casals, que es va fer càrrec de Bodegas Torres el 1932, fins que el seu fill va acabar els estudis universitaris. Altres varen decidir continuar el negoci fent l’orella sorda a tots els consells contraris; com Concepció Amigo, que el 1952, amb 25 anys, amb una filla petita i en estat de gestació, va decidir continuar el negoci just iniciat pel seu sobtadament difunt marit, Joan Amat.

Amb independència de la seva presència a la propietat o direcció formal de les empreses, en moltes ocasions les dones han sigut, i continuen sent, les qui mouen els fils des de l’ombra; “darrere de tot gran home hi ha una gran dona”, es deia. Però, a més a més, en moltes ocasions el seu paper ha sigut, i és, de chief emotional officer (CEO) de la família. En llenguatge més planer en diríem “fer de pal de paller”. Paper molt important, perquè a moltes famílies empresàries la unitat familiar es manté gràcies a la mare o germana. Les emocions, les alegries i les tristors, els conflictes, poden ser més freqüents, ja que la interacció i els interessos són més en quantitat, freqüència i profunditat. Els problemes entre germans poden aparèixer no quan falta el pare, sinó en traspassar la mare.

La meva experiència m’ha portat a la conclusió subjectiva que en general les dones són de mitjana millor que els homes a la feina; maduren abans, són menys impulsives i treballen millor en equip. Ja se sap que hi ha veritats, mentides i estadístiques; i que hi ha excepcions que confirmen la regla. Per descomptat que hi pot haver feines, com les que requereixen esforç físic, en les quals en principi poden estar en inferioritat de condicions; però aquestes cada cop són menors. En general una noia de 20 anys dona unes quantes voltes a un noi de la mateixa edat, solen tenir diferents coses al cap, si bé amb el pas del temps s’igualen.

Per garantir la continuïtat de les empreses familiars, els dos pilars han de funcionar correctament: l’empresa i la família. “Allà on no hi ha pa no hi ha pau”, i “si la família es baralla, l’empresa és palla”. La família és un sistema en què actuen persones amb diferents rols evolutius. Entre aquests hi ha el de lideratge (autoritat reconeguda, que és diferent del poder). La gestió dels conflictes, en molts casos inevitables, pot requerir l’actuació de mediadors, i la gestió de les emocions. Per raons potser biològiques, les dones solen ser més protectores i gregàries que els homes.

Conec més d’un cas de dones que han retardat voluntàriament la seva maternitat per donar preferència a la seva carrera professional; o de manera quasi obligada per haver de fer front a la seva responsabilitat com a propietàries, fent-se càrrec del negoci davant de la falta sobtada del seu progenitor o parella. Això pot significar que faltava equip adequat o els necessaris plans de contingència.

Des d’un punt de vista femení es pot trobar a faltar una mirada crítica per part dels homes, un mea culpa, pel fet de no qüestionar l’statu quo del nostre poder; el que retarda que les dones ocupin el lloc que els correspon a les empreses familiars, i a molts altres llocs. La inèrcia és molt gran i cal proactivitat per canviar les coses.

Avui, ningú es posa les mans al cap perquè les Martes (Álvarez i Ortega) es facin càrrec d’empreses familiars com són El Corte Inglés i Inditex; i és que el món ha canviat molt i molt ràpidament, i no sempre cap a pitjor. La qüestió no és si són dones, sinó si estan capacitades; perquè, igual que amb els homes, l’ADN no garanteix la transmissió de la voluntat i capacitat empresarial.

Benvingudes siguin les dones com a chief executive officer (CEO) de les empreses, és a dir com a màximes responsables bé sigui a càrrecs de direcció o de govern. Potser ara el pas que falta és que els homes augmentin el seu paper com a chief emotional officer.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.