No ens ho esperàvem. És absolutament insòlit que un judici s’hagi de repetir, i més amb els arguments que s’utilitzen. Aquí el més important és que aquesta sentència de l’Audiència ve a esmenar les mancances que va tenir la fiscalia en la seva actuació i, a més, a donar-li una segona oportunitat davant d’un altre òrgan judicial perquè pugui corregir-les. És adir, no és només la repetició d’un judici, sinó que s’està predeterminant el resultat del següent judici.

Aquí el que hi ha és una actuació conjunta de diferents organismes judicials i de la fiscalia que, en lloc d’actuar de forma independent com pertocaria, ho fan de manera organitzada per acabar cometent una decisió judicial predeterminada. Això és repressió judicial, i no hi ha més. L’argument tècnic de la fiscalia per presentar el recurs, és el que menys importa. Ha estat l’excusa per fer repetir el judici, però com a argument no se sosté. De fet, aquí hi ha una qüestió interessant, com és que la sentència de l’Audiència l’únic que fa és polsar l’argument de la fiscalia, i fins i tot millorar-lo, i per contra no dedica ni una sola coma a rebatre els arguments de les nostres defenses.

Totalment. La sentència no s’ha fet sobre la base d’una acció probatòria, sinó a partir d’una interpretació del judici que hi ha hagut però, en canvi, determina de quina manera s’han de valorar les proves en la instància judicial on retorni, i que encara no sabem quina serà. En qualsevol cas el que fa és deixar en evidència i fora de joc la nostra estratègia de defensa, perquè ja és coneguda. La fiscalia no només tindrà l’opció de jugar de nou un partit que va perdre, sinó que ja surt amb un avantatge de 5 a 0 al marcador. No tenim cap marge de tornar a sortir absolts, perquè hi ha una acció organitzada, que no sabem fins a quin punt llinda amb la prevaricació, del poder judicial en les seves diferents instàncies.

És així. La fiscalia des del primer moment ha tingut una actitud absolutament inquisitorial. I una de les proves d’això és que inicialment se’ns acusava del delicte de malversació, i això no tenia cap fonament perquè el transport, o les dietes, ens ho vam pagar nosaltres. I amb una acusació tan infundada, ja es demostrava la politització de l’acusació. Però no només això. La fiscal que ens va fer la querella no tenia coneixement dels fets, sinó que va actuar basant-se en suposicions, el que també referma la politització de tot plegat. A més, cal recordar que, des del primer moment, el Constitucional ja va dir que la sindicatura era un òrgan nuclear del referèndum, quan era una garantia d’imparcialitat.

No hi ha cap cas, al món, on es persegueixi uns acadèmics per haver fet la feina que els és pròpia. Hi ha resolucions de Nacions Unides que assenyalen que els acadèmics tenim l’obligació d’aportar els nostres coneixements a la societat. I és el que fèiem nosaltres formant part d’un òrgan electoral. I està sent objecte d’una persecució judicial inèdita, i si això no deixa en evidència qualsevol política dita de desjudicialització, que em diguin quin altre cas ho faria. Es parla molt que la fiscalia només depèn del govern quan toca nomenar el fiscal general de l’Estat, quan tothom sap que això no és així. Per tant la cosa és molt simple: que el senyor Pedro Sánchez agafi el telèfon i parli amb el fiscal general. Perquè no està escrit en cap paper, però les coses funcionen així. I si no ho volen fer, és que no tenen cap interès a posar fi a la repressió a Catalunya.

No m’inquieta res del que pugui passar, perquè la nostra actuació va ser per un motiu de servei públic al nostre poble, i no em neguiteja les conseqüències que pugui representar això ni que el cas acabi el Suprem. Aquí hi ha, a més, una paradoxa, que és que l’aforament serveix a priori per protegir el diputat i, en canvi, això et pot dur davant del Suprem. L’aforament, en realitat, és una pena afegida, ja que suposa que t’acabi jutjant el tribunal més polititzat, parcial i més escorat a la dreta de l’Estat i, a més, sense tenir dret a una doble instància. A més, el nostre ja és, de facto, un segon judici penal, perquè ja se’ns van imposar unes sancions desorbitades que van ser el motiu pel qual el govern ens va dir que renunciéssim, i que per lleialtat vam fer. I en aquelles multes ja hi havia un contingut penal.