A Olot no hi ha cap problema que no em deixi dormir. Tinc la sort que dormo molt bé i sé deixar els problemes a la porta de casa. M’agrada molt l’esport, i la meva vàlvula d’escapament és poder anar un parell d’hores amb bicicleta al dia i, durant la resta, dedicar-me a l’Ajuntament. Vaig tenir clar que no tenia ganes d’aventures complementàries, ni a la Diputació, ni al Parlament, ni tan sols en feines de partit, sinó que em volia dedicar exclusivament a la ciutat des de l’Ajuntament.

La ciutat ha canviat moltíssim sociològicament i culturalment, i la convivència és un dels principals reptes. Avui hi ha 98 nacionalitats convivint en aquesta ciutat, amb maneres de viure molt diferents, i això ha passat molt de pressa. I a vegades això es tradueix en petits problemes de veïnatge, perquè ja dic que de grans no en tenim. Però la majoria d’aquesta gent té feina i uns bons serveis assistencials, de salut, culturals... que fa que, penso, aquesta ciutat és una de les millors ciutats on viure-hi del país.

La mobilitat, efectivament, és molt important. La Generalitat no té una carretera que passi a l’entorn d’Olot, és a dir, que la carretera arriba a la ciutat i torna a sortir a l’altre punt. O sigui que el volum de camions, que és el trànsit més molest, un cop arriba ha de travessar per algun lloc i, en aquest cas, els ha tocat als veïns de l’avinguda de Sant Jordi, i encara més des que es va obrir el túnel de Bracons, que ha fet créixer moltíssim el trànsit de camions.

Hem de posar facilitats per pacificar aquesta avinguda mentre no estigui feta la carretera: asfaltar-la amb asfalt menys sorollós, posar més semàfors per millorar-hi la seguretat, posar alguns radars per tal que la gent no s’excedeixi... Però, sobretot, insistir molt al responsable de la carretera que no perdi el temps ni un minut i que la planificació avanci, i com més aviat possible comenci aquesta obra. Ara per ara, esperem que el 2024 es puguin iniciar unes obres que amb tota seguretat duraran tres, quatre o cinc anys més abans no es completin, però que s’han de començar d’una vegada.

Tenir una ciutat i una comarca industrialitzada és una cosa positiva. Les taxes d’atur són de les més baixes de Catalunya. No hi ha cap altra comarca que tingui menys atur que nosaltres. Certament que els llocs de treball que es creen en la indústria provoquen aquests problemes de mobilitat quan no tens la carretera. Si la tinguéssim feta i quan es van fer els túnels de Bracons s’hagués completat tot el seu pas, envoltant el poble de les Preses i el mateix cas a Olot, de problema greu no en tindríem cap.

La industrialització és bona, però vivim en una comarca que, percebuda des de fora i pel fet de tenir un parc natural amb el valor afegit del paisatge, s’identifica amb un lloc molt bonic, i no es percep la industrialització que hi ha. La qüestió de les carreteres sempre ha estat un problema, hem viscut aïllats durant molt temps, i això s’ha hagut de suplir amb més hores de treball, amb molt d’esforç i molta emprenedoria, però una vegada tinguem la carretera feta, espero que les indústries siguin més i més diverses que mai.

El que ha passat a Olot respecte de les 98 nacionalitats que hi conviuen ha passat arreu del país, potser no amb tanta intensitat com aquí, on hi ha una indústria diversificada, que requereix professionals mot diferents... No passa com en altres ciutats on hi ha un domini molt clar d’una nacionalitat de les persones establertes. De quina manera aquestes persones es distribueixen a la ciutat és una cosa que queda fora del control de l’Ajuntament. En tot cas el que hi pot influir és l’adopció de mesures per compensar els desequilibris: des de millorar l’escola pública en un barri determinat o el transport públic... També he de dir que nosaltres, les administracions, actuem amb molta lentitud per poder solucionar les millores urbanístiques. Avui dia les administracions hem construït un autèntic monstre amb moltes i moltes normes necessàries que sovint ens immobilitzen. Però el balanç final, més enllà de petites tensions en el veïnatge, és que no hi ha problemes greus, sinó problemes relativament petits atès el volum de població. Tenir dues, tres o quatre queixes veïnals diàries, tenint en compte les 40.000 persones que vivim aquí, no està malament.

És fàcil i és difícil. És fàcil perquè saps que quan portes un tema a l’aprovació del ple no hi haurà discussió i prosperarà, però per altra banda assumeixes tota la responsabilitat d’allò que passa a l’Ajuntament. I el grup que no se sent amb cap tipus de rellevància ni de força política per poder influir a través d’arribar a acords, sovint pren l’actitud del no a tot, del col·laboro poc o de considerar dolent per definició tot allò que surt de l’acció de govern. A mi m’agradava més el mandat en què no teníem la majoria absoluta, quan havíem d’arribar a determinats acords, quan en un tema punxegut s’havia de cedir per un lloc o per un altre i calia construir entre tots.

L’Espai Cràter no és exactament un espai museístic tal com entenem els museus, que normalment els vinculem exclusivament a la cultura i no tant a la promoció de la ciutat. L’Espai Cràter substitueix un altre equipament que era el Casal dels Volcans. Allò que atrau el visitant d’aquesta ciutat són principalment tres coses. La primera, i amb molta diferència, és el paisatge, la descoberta dels volcans, les muntanyes, els passejos amb bicicleta... En segon lloc, la gastronomia. Aquí tenim un valor del qual no som gaire conscients, i és que qualsevol català identifica la Garrotxa com un lloc on es menja bé. I això que sembla molt simple és molt complex i molt difícil d’aconseguir. Per tant, aquelles persones que venen a gaudir del paisatge també esperen dinar i sopar bé. La tercera cosa és la cultura. Som una ciutat que hem intentat explicar-nos cap enfora a través d’una activitat cultural molt diversificada i molt completa, i també a través d’esdeveniments que sobresurten, com el Sismògraf, el Mot, Lluèrnia...

L’Espai Cràter es va concebre no només per explicar el paisatge, sinó amb la clara voluntat d’atraure les més de 350.000 persones que anualment visiten el Parc Natural de la Zona Volcànica, que sobretot van a la Fageda d’en Jordà, al Croscat i a pocs llocs més, però no entren a Olot, i també perquè el comerç i l’hostaleria de la ciutat tinguin un complement. Són més de 5.000 llocs de treball els que apleguen el comerç i l’hostaleria, i el projecte té la voluntat de promoció econòmica, per fer entrar els visitants a la ciutat.

En aquest mandat no sé si tinc gaires motius per somriure, perquè ha estat molt especial. Ara portem tres anys i després d’una certa tranquil·litat, a l’estiu del 2019 van venir les sentències de l’1 d’Octubre i el país es va escalfar moltíssim, unes mobilitzacions i una indignació que també es van traslladar a la ciutat. El febrer del 2020 va arribar el Glòria, amb unes inundacions que ens van espantar a tots, i al cap d’un mes va arribar la covid. Els nostres plans s’han retardat un any i mig o dos i molts recursos que estaven destinats a polítiques culturals o a millora d’equipaments els vam destinar a ajudes per als comerciants que havien de tancar o ajudant el sector de l’hostaleria, o per a aquell aflorament de persones en situació de molta precarietat laboral i a les quals calia ajuda social per tirar endavant. Van ser uns mesos molt complicats, però sortosament els hem superat o estem a punt de superar-los. Del que em sento més orgullós és que vam saber afrontar aquesta situació i com a ciutat ens en vam sortir prou bé, donant respostes immediates i ràpides als problemes que sorgien. I en aquells moments i quan va ser l’hora de la veritat hi va haver una total sintonia entre tots els grups amb representació a l’Ajuntament. Totes aquestes mesures de reactivació econòmica i de recuperació social les vam afrontar plegats i tots fent pinya.

La qualitat de l’ensenyament és bona, tant pel que fa a la formació professional com a la preparació del batxiller, per a tots els nois i noies que volen anar a estudiar un grau. Dels darrers resultats en les proves d’accés a la universitat, la millor mitjana de Catalunya ha estat la de la Garrotxa, i això és mèrit dels estudiants i també dels ensenyants; la peça més important de l’ensenyament són els ensenyants, no n’hi ha dubte. Som una ciutat sense barracons, sense mòduls prefabricats, amb escoles noves, i hem fet inversions importants en les més velles... Tenim tres escoles concertades que pràcticament no diferenciem de les públiques. La majoria d’activitats promogudes des de l’Ajuntament valen per a unes i per a les altres.

Sí. És una decisió que havia de prendre. M’agrada moltíssim la meva feina, treballar per la meva ciutat. Tinc energia, tinc ganes, tinc coneixement, tinc un equip sensacional que voldria que molts d’ells continuessin, i si tornem a tenir la confiança de la ciutat m’agradaria dedicar amb molt de gust quatre anys més de la meva vida a aquesta feina apassionant. Serien quatre més i els quatre últims, perquè penso que vuit anys són suficients per fer d’alcalde de la teva ciutat.

Més enllà del dia a dia i entre les coses que sobresurten d’allò habitual n’hi ha una que ens fa especial gràcia. Som de les poques ciutats que no tenim una piscina coberta climatitzada pública, perquè fins ara el Club Natació Olot ha fet aquesta funció i molt bé, però ha arribat el moment que la ciutat disposi d’aquest equipament. També tenim reptes amb l’habitatge, estem treballant amb una promoció d’habitatges per construir gairebé 90 pisos de lloguer assequible a la zona de Sant Cristòfol, una operació molt avançada. I necessitem un segon centre d’atenció primària. Amb la Generalitat ens hem posat d’acord amb Salut i nosaltres els hem proporcionat els terrenys, i estan a punt de construir aquest centre al barri de Sant Miquel, que complementarà el que ja tenim al final del passeig de Barcelona.