Cinema

Liam Neeson i Diane Kruger

Actor

“El drama del cine és que tot depèn de la paraula”

Treballar a ‘Marlowe’ ha estat com viure dins un somni, com ficar-me dins els films que veia amb l’àvia

Philip Marlowe, el mític detectiu creat per Raymond Chandler, torna als cinemes gairebé un segle després del seu naixement en un projecte eminentment europeu. Els irlandesos Neil Jordan i Liam Neeson han dirigit i protagonitzat una adaptació que es titula Marlowe, que ahir va clausurar el Festival de Sant Sebastià, fora de concurs. Liam Neeson (La llista de Schindler, Michael Collins) i l’actriu alemanya Diane Kruger (Troia, Maleïts malparits) són els protagonistes del film i el comenten en una entrevista compartida amb un petit grup de periodistes.

Per què va acceptar el paper de Philip Marlowe?
Liam Neeson: El drama del cinema és que tot depèn de la paraula, del guió. Neil Jordan té molt respecte pels guionistes. Llegeix molt i li van enviar el llibre de John Banville La rossa dels ulls blaus, i li va agradar molt la història, es va imaginar una pel·lícula amb molts actors famosos. Al final hi hem treballat nosaltres, Jessica Lange, Danny Huston... Després va dir que rodaríem a Barcelona en lloc de Los Angeles i mai havia estat a la ciutat, va ser una sorpresa molt agradable. És estrany, s’assemblen, jo havia viscut a Los Angeles. Em va fer pensar que estava de nou a Laurel Canyon als anys vuitanta.
Què aportava la perspectiva irlandesa, europea, a un tema tan americà com aquesta història?
Diane Kruger: No ho sé, jo vaig créixer amb el cinema nord-americà. Les pel·lícules de Hollywood formaven part dels meus somnis, les mirava amb la meva àvia. Per mi, poder treballar en una pel·lícula és com viure un somni, com ficar-me a dins d’aquelles pel·lícules. L.N.: Jo també vaig créixer veient pel·lícules nord-americanes de cowboys, d’homes enfilats a cavalls disparant pistoles, indis disparant fletxes... M’encantava aquest món. El cinema era molt especial, una manera d’escapar de la vida normal. Sempre eren pel·lícules i curts nord-americans, mai britàniques o irlandeses.
Com ha estat posar-se el vestit de Marlowe, que abans havien portat Bogart o Mitchum.
L.N.: Era conscient de qui era Philip Marlowe, l’havien interpretat molt bons actors. Però no em va intimidar, jo sentia que podia fer aquest paper amb Neil Jordan perquè el conec, me’n fio. No vaig deixar que la història de John Banville m’intimidés o em deprimís. A més, els avis de Raymond Chandler eren irlandesos.
I en el seu cas, Diane, com va treballar aquest personatge que varia una mica de l’arquetip femení del cinema negre...
D.K.: Em va encantar aquesta forma moderna de Neil Jordan de versionar la femme fatale, una dona intel·ligent, amb el cor trencat... M’encanten aquests personatges i sabia que Neil Jordan faria la pel·lícula de manera interessant, diferent. Tenia molts referents, no em vaig basar en cap d’especial. Mirant Liam, veia perfectament el personatge de Philip Marlowe.
Tots dos tenen una llarga carrera al darrere. Què els ha donat l’ofici d’actor?
L.M.: A mi m’ha ajudat a expressar-me, jo soc tímid. Ara estic aquí i ho he de fer, però no m’agrada la promoció. El que m’encanta és aquest temps entre els crits d’“Acció!” i “Talleu!”, encara m’estimula. Sempre aprenc alguna cosa, fins i tot en les pitjors pel·lícules que he fet. M’encanta estar amb un equip f treballant junts per explicar una història. És com si tinguessis una família nova. Hi ha alguna cosa màgica en això. D.K.: M’agraden els treballs en què pots compartir emocions. Quan estàs fent un projecte, tothom és allà intentant ajudar-te a explicar una història. El moment de rodar una pel·lícula és únic. Arribes a conèixer molt bé la gent amb qui estàs treballant. Sempre m’havien ensenyat que no havia d’expressar gaire les meves emocions, si estàs enfadada o trista, però en una pel·lícula t’ajuden a fer tot el contrari, i és una meravella, quelcom molt especial. Cada vegada m’agrada més.
Com ha estat treballar junts de nou, després de ‘Sense identitat’ (2011), de Jaume Collet-Serra?
D.K.: Ha estat diferent. Sempre és interessant retrobar algú 12 anys després. Liam és un bon company de feina, no ha canviat gens en aquests 12 anys, està igual de jove [riu].
I treballar de nou amb Neil Jordan, Liam?
L.N.: El conec des de fa més de 40 anys, des que vam coincidir a Excalibur (1982). Hem fet quatre pel·lícules de ficció junts i un documental. És una mica estrany, fa coses molt interessants, algunes amb més èxit i d’altres menys, però un artista és així. És diferent, imprevisible. I sap com explicar una història. Confio en ell. És com un músic de jazz, el seu cervell treballa a un altre ritme.
Clàssic

Referent del cinema i la literatura negres

El novel·lista irlandès Benjamin Black (pseudònim de John Banville) va publicar el 2014 La rossa dels ulls blaus (Bromera), una novel·la protagonitzada per Philip Marlowe, escrita amb el vistiplau dels hereus de Raymond Chandler, que ha inspirat el film. El detectiu cínic i pessimista de la corrupta ciutat de Los Angeles va néixer a la revista Black Mask als anys vint i Humphrey Bogart el va convertir en un mite del cine negre.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.